Anem plegats?

És un vell acudit anglès. L’explica el crític James Wood en la seva única, que jo sàpiga, novel·la publicada, The Book against God –un llibre potser massa autobiogràfic, on el protagonista, un jove incapaç d’acabar la seva tesi, que viu a expenses de la seva dona, pianista, en lloc d’escriure el seu treball acadèmic acaba escrivint un llibre (la novel·la mateixa, és clar) on passa comptes amb la seva educació cristiana i amb la figura del seu pare, pastor.

L’acudit fa així. Dos homes es troben i un li diu a l’altre: “I like to walk alone.” L’altre respon: “So do I. So, we could walk together”.

De primera necessitat?

Amb l’anunci de la puja, prevista per a d’aquí uns mesos, del tipus de l’IVA, els diaris han tornat a explicar que hi ha un tipus de l’impost, l’anomenat superreduït, que és del 4 % i amb el qual es graven béns i serveis qualificats com de primera necessitat: el pa, la llet, els ous, i les verdures, fruites i hortalisses. Aquest tipus d'IVA s’aplica també, a més de les cadires de rodes per a minusvàlids o als habitatges de protecció oficial, als llibres, els periòdics i les revistes. Ja s’ha posat de relleu (recordo un article de l’Empar Moliner) la incoherència que suposa aplicar el tipus mínim als llibres, i no per exemple als discos. ¿Per què la música de Haydn per al sermó de les Set últimes paraules (jo tinc l’enregistrament de l’ECM, que us recomano) ha de pagar un IVA superior al d’un llibre de Michael Chabon, per dir-ne un, si és tan o més necessària per a l’esperit que les aventures d’un poli esquimal?

Però hi ha una altra incoherència que tal vegada no ha estat prou assenyalada: si el legislador, que es diu ara, considera que un llibre (o una revista) és un article de primera necessitat, per què no ho considera així el director de torn de la televisió pública catalana (o espanyola)? Per què la primera temptació d’un editor de premsa diària en dificultats és suprimir, o si més no retallar, el suplement de llibres? No havíem quedat que era un producte de primera necessitat? Per què és, doncs, el primer que aparten de l’audiència –a qui es pressuposa un desinterès cultural només comparable al del mateix periodista? Si se sotmet el suplement de llibres a una cura d’aprimament, no és perquè, en el fons, ho considerem un luxe i no pas una primera necessitat? Quina hipocresia és aquesta? En ocasions semblants, m’enrecordo de la dita que solia repetir Joan Fuster: “Aun no asamos, y ya pringamos.”

La història i la locomotora

Prenc d’una taula aliena, amb el consentiment del propietari, els diaris del periodista Indro Montanelli que s’acaben d’editar a Itàlia amb el títol d’I conti con me stesso. Els diaris cobreixen, de forma discontínua, el període 1957-1978 i en el pròleg el curador en justifica, si calia, l’edició: “I diari sono documenti segretti scritti per diventari pubblici”, i afirma que en la majoria dels casos la intenció dels autors de diaris és que siguin la seva última obra, “quella che gli permetterà di prendere ancora una volta la parola dopo la morte e di costringere gli altri ad ascoltare”. Perquè, assegura, els diaris s’escriuen per a la posteritat: “Lo scrittore di diari che si professa insensibile al concetto di eternità è certamente un bugiardo”.

El cert és que el diari de Montanelli comença de forma impecable. La primera anotació, de 1957, registra una trucada que rep de Milà en què l’informen que un seu amic, Leo Longanesi, acaba de morir, d’un infart, davant la taula on treballava. I diu Montanelli que sobre la taula de treball, el difunt hi tenia una carta seva que començava així: “Caro Leo, stanotte ho sognato ch’eri morto...”. L’anotació següent ens trasllada a Milà, on Montanelli acut al funeral. La vídua li diu que ells, els amics, hauran d’acompanyar el fèretre fins al cementiri d’Imola, perquè ella ha de tornar a casa seva “a far le parti dell’uva” (som a finals de setembre). Acabat el funeral, agafen el cotxe. A mig camí, s’aturen, a Modena, a menjar “zampone” (per als qui no n’heu menjat, una pota de porc desossada i tornada a embotir amb la carn). I aleshores se’ls planteja un dilema: “A Modena ci fermiamo a mangiare lo zampone. E ne compriamo uno per ciascuno, da portare a casa. In un soprassalto, del tutto insincero, di decenza, obbietto que forse non sta bene seguire un morto con uno zampone in mano. ‘Crede Lei’, ribatte Ansaldo, ‘che Longanesi, se fosse al posto nostro e noi al suo, avrebbe di questi scrupoli?’”.

Anys més tard, en un altre moment del dietari, es torna a referir a aquesta anècdota: es veu que no va ser tan fàcil oblidar els escrúpols de seguir el mort amb un zampone a la mà. El cert és que la lectura dels dietaris acaba resultant decebedora: costa simpatitzar amb Montanelli, un personatge que s’agrada massa, és massa conscient de la seva influència. Quan, en els anys de la violència de les Brigades Roges, li disparen a la cama, sembla que estigui content d’ocupar totes les portades dels diaris i de rebre la visita dels polítics. (Per cert, que anota que l’atemptat que ha sofert és celebrat amb xampany en dos salons milanesos: el de l’editora Inge Feltrinelli i el de l’arquitecta Gae Aulenti). La connivència amb els polítics, una constant dels dietaris, és potser de les coses que més impressiona, negativament, de tot el que explica Montanelli. De tant en tant, però, i en un estil sovint aforístic, hi ha una afirmació que paga la pena. Com aquesta: “La più grande prova di amicizia che un intellettuale possa dare a un altro intellettuale sarebbe quella di confessargli che non ha piú letto Leopardi dai tempi del Liceo, che non ha nessuna voglia di farlo, e che le poche volte che ci si è provato è morto di noia”. O aquesta altra, que m’agrada particularment i que ell atribueix a Moravia: “La Storia è un’invenzione dell’Ottocento, come la locomotiva”.

Franco no necessitava traductor

Entre els papers que remeno ara en un arxiu particular, trobo un retall de premsa, sense datar però corresponent sens dubte a 1957, relatiu a la visita que Franco va fer a València a finals d'octubre d’aquell any, després de la gran riuada del Túria que provocà morts i destrosses importants. La crònica del diari està redactada en l’habitual to amb què la premsa de l’època adula el dictador (“La sonrisa paternal del Caudillo ha sido como un rayo de sol para las pobres gentes” que han perdut les seves cases, etc.), però hi ha un detall que surt de l'habitual. Diu la crònica: “Cerca del Paseo de las Moreras, del poblado de Nazaret, en el lugar denominado ‘El Racó’, el Caudillo se detuvo contemplando el trabajo de remoción de tierras que un grupo de huertanos realizaba.” Franco, envoltat del seu sèquit, interroga aleshores un hortolà, el qual “con respeto y con llaneza, en un castellano deficiente, inició su relato.” Enmig de la seva explicació, algú de la comitiva oficial somriu (potser en constatar el “castellano deficiente” de l’hortolà?), la qual cosa fa que el pagès s’enfadi i, sempre segons la crònica, s’exclami: “’Això no és cosa de risa, és una cosa molt sèria’. Y ya embalado, en vernáculo, afirmó: ‘Mosatros som de la terra [i] hem de treballar de nit i de dia’”. Aleshores, segueix explicant el redactor anònim, “una de las personalidades presentes quiso traducirle al Caudillo la frase, pero Franco le detuvo con el gesto, indicando que le entendía perfectamente.”

És extraordinari constatar com Franco va ser, en tot, un referent i un precursor per a Aznar: ara sabem que també parlava català en la intimitat.

El paper de les revistes

Estripant papers endarrerits, trobo una carta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en què em demanen permís per reproduir, en uns “quaderns divulgatius” editats per aquesta associació, una determinada crítica publicada fa poc a L’Avenç. La carta està signada per la secretaria tècnica de l’AELC, i té tota l’aparença de ser una carta estàndard, on només canvia, en cada ocasió, el destinatari i la referència de la crítica que se sol·licita reproduir. El que em crida l’atenció, i és només per això que en parlo, és que aquesta carta estàndard diu que el propòsit és recollir “les crítiques aparegudes en els mitjans de comunicació”, però després, quan concreta la petició, diu així: “En el cas del diari que dirigiu, es tracta del següent article...” La redacció de la carta no fa més que confirmar-me el que he observat repetidament (per exemple, quan una editora especialment atenta a la promoció dels seus llibres us inunda amb missatges on recalca com n’han parlat de bé... els diaris), i és que per a molta gent “la” crítica és la que publiquen els diaris, i obvien sistemàticament la que fem les revistes. En l’entrevista que vaig fer a Josep M. Espinàs, ell se’m queixava que ja no hi havia revistes que dediquessin “sis pàgines a parlar d’un llibre”. Però el cas és que, quan ho fem (encara que “només” en siguin tres, de pàgines), per als editors, i també per a l’associació d’escriptors, l’únic que sembla comptar és la crítica, més breu, immediata i fugissera, del diari. Quina contradicció més gran, en què ens movem les revistes culturals: d’una banda s’enyoren, de l’altra s’ignoren. I si vencíem la mandra (lectora)?

La funesta ideologia

S’ha publicat als Estats Units un llibre sobre la biblioteca privada de Hitler. Una ressenya a la NYRB ens assabenta dels gustos literaris d’aquell insòlit “constant reader”. Des del 1942 se sabia, per un periodista nord-americà destinat a Berlín, que la biblioteca del Führer era important en nombre: uns 16.000 volums, repartits entre la seva residència oficial a Berlín i el refugi muntanyenc del Berghof. No és cap sorpresa que una bona part de la biblioteca fos dedicada a la història militar. Però també hi havia “ficció popular”: per exemple, les novel·les de l’oest de Karl May (que jo havia llegit amb fruïció de molt petit, amb els personatges d’Old Shatterhand i l’indi Winnetou!) i que el dictador rellegia constantment i recomanava als seus generals com a manuals d’estratègia. I novel·les de lladres i serenos. O d’amor romàntic, que folrava perquè no se’n veiés el títol.

L’estudi ara publicat se centra en els 1.200 volums que, de la biblioteca de Hitler, es conserven a la Biblioteca del Congrés, a Washington DC. L’autor en destaca sobretot alguns temes, com l’ocultisme, les teories esotèriques que van interessar sempre al gran dictador –al costat, és clar, de les obres racistes i nacionalistes. Però al ressenyador li interessa particularment saber si els llibres d’aquesta extensa biblioteca ens permeten saber “com va arribar a ser el que va ser? Com va arribar a fer el que va fer?” En aquest sentit, dissenteix de l’autor, perquè no considera que el problema fos que Hitler era un autodidacta, i que bevia en les fonts errònies. I apunta: “Potser un terme millor fóra lumpenintel·lectual”. I remarca que no és el seu aprenentatge defectuós el que era perillós, sinó les seves idees. Unes idees que, probablement, no haurien estat millors si hagués tingut una educació sòlida (al capdavall, no cal haver llegit Littell per saber que l’alta cultura podia coexistir amb la barbàrie nazi) .

I cita l’exemple eloqüent d’un editor de Munic, Julius Lehmann, que editava obres de caire nazi o semi-nazi i que no es cansava d’enviar-ne exemplars de cortesia al dictador (a la Biblioteca del Congrés se’n conserven una cinquantena) amb una dedicatòria que els presentava com a “maons” per a la construcció del nazisme. Doncs bé, J.F. Lehmann era el més destacat editor de publicacions mèdiques de tot Alemanya, quan Alemanya era el país on la ciència era més avançada, els beneficis de les quals servien per subvencionar les seves publicacions d’extrema-dreta. La medicina honesta al servei de la “higiene racial”. En definitiva, el poder de la ideologia, que a vegades esfereeix.

Cantar l'alirón

L’imprevist resultat d’ahir al Camp Nou ha dilatat uns dies allò que tots els culés esperàvem: cantar l’alirón. Mentre espero que sigui l’hora del partit, al telenotícies fan una lliçó d’etimologia recreativa i expliquen que, mentre el diccionari de la Real Academia Española dóna una improbable etimologia àrab per a aquest mot intraduïble, alirón, n’hi ha una altra (que trobareu recollida a diversos llocs de la xarxa) que, si no és certa, és ben trobada. Fa així: a finals del segle XIX, els anglesos s’instal·len a la conca del riu Nerbion, al País Basc, per explotar les mines de ferro. Quan els enginyers anglesos troben una veta tota de ferro, hi escriuen: “ALL IRON”. Els miners ho celebren, perquè això els representa cobrar una prima. I d’aquí, de l’alegria per haver trobat “all iron”, l’expressió passa al món del futbol, i esdevé un crit de victòria de l’Athletic de Bilbao, que després s’ha generalitzat a tot el futbol espanyol. A mi, m’agrada pensar que aquesta etimologia tan vinculada als orígens proletaris del futbol és veritable. Després de tot, les victòries d’enguany han vingut per la, anava a dir nostra, capacitat de jugar esplèndidament però també de saber, quan ha convingut, picar pedra. Encara que fos un mineral de ferro tan dur com la defensa del Chelsea. I perdoneu-me l’expansió, però em sembla que, enguany, sí que ens ho podem permetre.