16 de maig. Notícia de primera plana

És sabut que les notícies importants no són sempre les que ocupen la primera plana. Tot i que ara alguns diaris han avançat la secció d’economia, que abans solia ocupar les pàgines finals del diari, i ara li han donat una centralitat més gran –en una mostra que la nostra realitat, com ja fa tant de temps que sabem, està condicionada decisivament pel fet econòmic–, la política segueix ocupant normalment els grans titulars. És per això que no podem sorprendre’ns de veure, a El País d’avui, una notícia com aquesta a la secció diguem-ne frívola que es diu “gente”. La notícia, datada a Londres, diu que una ONG d’inspiració cristiana, Christian Aid, denuncia el comportament hipòcrita d’alguns famosos (assenyala amb el dit els cantants Bono i Phil Collins i el pilot Lewis Hamilton) que s’omplen la boca denunciant la pobresa al Tercer Món, però que després, mitjançant l’enginyeria fiscal o la residència fiscal a països com Suïssa, eviten tant com poden de complir amb le seves obligacions tributàries. L’ONG esmentada considera, amb tota la raó, que si aquests famosos paguessin impostos com la resta dels seus conciutadans, ajudarien a combatre la pobresa molt millor que no amb els concerts de caritat que organitzen –i que sovint acaben convertint-se, encara que això no ho digui Christian Aid, més en concerts d’autopromoció que no en mecanismes efectius d’ajuda al Tercer Món.
La perversió que hi ha en el fet de donar la notícia a la secció de “gente” és que Christian Aid va molt més enllà en la seva anàlisi. El seu informe ataca també les grans assessories fiscals que ajuden les multinacionals a estalviar-se cada any milers de milions de dòlars. Les maneres, legals o no, que tenen aquestes multinacionals d’evadir el pagament d’impostos costa cada any al fisc dels Estats Units uns 160.000 milions de dòlars, una xifra equivalent a 1,5 vegades els diners que tots els països rics dediquen a ajudar els més pobres. I no s’oblida tampoc de subratllar la complicitat dels estats amb aquestes pràctiques per la seva tolerància amb els paradisos fiscals. És aquí, i no tant en l’anècdota del cantant que té el domicili fiscal a Andorra o a les Seychelles, on la injustícia institucionalitzada, la insolidaritat consentida i la desigualtat sancionada pels governs democràtics fa evident que vivim en un món molt allunyat encara dels ideals del 1789. I és que alguns obliden que, amb la llibertat, el triple lema es completava amb la igualtat i la fraternitat.

6 de maig. Olot o la complexitat

Tornem-hi. Entre els tòpics més estesos, hi ha el que assenyala Olot i, per extensió, la Garrotxa, com la reserva índia de la catalanitat. Sovint veiem com, en l’imaginari de molta gent, Olot comparteix amb Vic la capitalitat d’allò que algú va anomenar la Catalunya catalana. No fa gaires mesos, el conseller d’Educació va fer famosos uns nois d’una escola d’Olot que, suposadament, no tenien el que ara se’n diu «competència lingüística» suficient en castellà.
Ara són els homosexuals de Convergència Democràtica de Catalunya que han organitzat un grup gai dins el seu partit, anomenat Convergais; a l’Avui llegeixo que el seu portaveu, Jordi Arcarons, n’ha justificat la conveniència perquè, diu, «és molt fàcil ser gai a Barcelona, però no a Olot.» Ignoro quina és la situació dels gais a Olot, tot i que em consta que s’hi fan matrimonis homosexuals amb tota normalitat. I és que Olot, ciutat d’evident tradició carlina, ha canviat tant com ha canviat el país –o gairebé.
Carles Bosch de la Trincheria, l’any 1892, relatava una excursió a Olot, i advertia que la ciutat muntanyenca, on els costums tradicionals i la fe religiosa encara estaven fondament arrelats, estava a punt, amb l’arribada del ferrocarril, de fer el salt a la modernitat: «Ara la civilisació i lo progrés han entrat dins la vila muntanyesa per la nova carretera. [...] La vila moderna s’estén vers la planura del Fluvià, amb ses fàbriques, chalets, hortes, jardins rublerts de flors. Sembla que pressent l’arribada del carril vers aquell punt, i lo vol rebre com se mereix. Mes per a nosaltres, amants de lo passat, amics de la vellura, Olot serà sempre la vila de l’antigor, dels avis de costums senzilles i cristianes, de fesomia de l’Edat Mitjana, francament catalana muntanyesa, malgrat lo carril i la llum elèctrica.»
Des que en Bosch de la Trincheria escrivia això, han passat més de cent anys. Mentrestant, i gràcies a «la llum elèctrica», la ciutat ha crescut amb l’aportació de gent d’origen molt divers: de la comarca mateix al principi, del centre i del sud d’Espanya en els anys 1950 i 1960, d’arreu del món més recentment (en un procés ben descrit per un grup de sociòlegs en un article que vam publicar aquí fa un parell d’anys). Avui Olot és una ciutat mitjana, industrial, de més de 33.500 habitants, dels quals, segons el padró municipal, el 20% té una nacionalitat altra que l’espanyola. En els darrers anys, als col·lectius de marroquins i de gambians, que es troben instal·lats des de fa més temps a la ciutat, se’ls han sumat gent de molt diversa procedència, fins a sumar més de 70 nacionalitats distintes. Els més nombrosos provenen de l’Índia (gairebé tots de la zona del Punjab i de religió sikh), de la Xina, de l’Amèrica Llatina (colombians, equatorians i argentins), i també de l’Europa de l’Est (romanesos i ucraïnians). En això, i en tantes altres coses, Olot és un reflex fidel de la realitat catalana d’avui. Per a alguns, però, encara segueix sent la vila «francament catalana muntanyesa.» Fóra bo que hi anessin a donar un tomb.

3 de maig. L’escriptor i el lector

No sortim de Rússia. La Valeria Bergalli (minúscula) ha començat a editar un text majúscul, Relatos de Kolimá, de l’escriptor Varlam Xalàmov. És el primer volum, de sis, d’un recull de textos més o menys breus, escrits de mitjan dels anys cinquanta fins als primers setanta, que recreen, de forma esborronadora, la seva estada a «l’arxipèlag Gulag»: els camps de concentració de la regió de Kolimà, al nord-est de Sibèria. Xalàmov va ser condemnat, en dues ocasions, per «activitats trotskistes contra-revolucionàries», però va sobreviure a quinze anys d’internament en els camps i de treballs inhumans en mines d’or i de carbó.
La lectura dels relats de Kolimà és demoledora, i fa mal. Caldrà que la Valeria n’espaï l’aparició dels volums que falten; no sé si podrem llegir-los gaire seguits. Perquè Xalàmov ens ha obert el camí cap a l’experiència, física i moral, del mal. I ho fa de la manera que ell mateix anuncia en el primer dels relats, on fa un símil a retenir sobre la feina de l’escriptor: ell és el qui va al davant d’una cordada d’homes, trepitjant la neu verge, i obrint pas als qui vénen darrere. D’aquesta manera, l’escriptor ha fet un solc pel qual després –de casa estant, amb aquest sol de primavera que escalfa l’habitació– al lector li és possible seguir el camí. Un camí, tanmateix, punxant, glaçador.

2 de maig. Els anarquistes i la revolució

L’any 1920, quan la Revolució d’Octubre era encara molt recent, l’Ángel Pestaña se’n va a Rússia, en representació de la CNT, amb el mandat d’estudiar la proposta que l’organització anarcosindicalista s’adhereixi a la Tercera Internacional. Les seves reticències, tan evidents com justificades, cap al centralisme i la burocratització del naixent règim soviètic les explica poc després en un llibre titulat Setenta días en Rusia. Lo que yo vi, publicat a Barcelona el 1924. Quan arriba a la ciutat aleshores anomenada Petrograd, Pestaña té la sorpresa de retrobar-hi un vell conegut: l’escriptor Victor Kibalxitx, conegut amb el nom de guerra «Victor Serge», que havia col·laborat en els mitjans anarquistes espanyols i que ara fa costat a la revolució bolxevic (tot i que després serà detingut i expulsat per Stalin). En la conversa que tenen a l’hotel, Victor Serge fa una consideració interessant sobre el paper que, al seu parer, havien tingut els anarquistes russos en les dues revolucions de 1917. En lloa el fet que sempre se’ls va trobar a la primera línia del combat, però també en critica les «expropiacions», en forma d’assalts i robatoris a bancs, que duien a terme els anarquistes: «Apenas lanzado el grito de ¡todo el poder a los Soviets!, mejor dicho, apenas puesto en práctica, ya que lanzar se había lanzado el primer día de la revolución de marzo, las expropiaciones colectivas y tumultuosas fueron muchísimas, y entonces se vió a todos esos anarquistas que habían practicado la expropiación como sistema de propaganda, entrar en los bancos, dedicarse al saqueo, apoderarse de millones de rublos, o de alhajas y valores, dirigirse a las casas que les parecían más lujosas y confortables, expulsar a sus habitantes a la calle y acomo

darse ellos, sin querer preocuparse de nada más.
El malhechor, en el sentido que los regímenes capitalistas y la literatura dan a esta palabra, se despertaba en aquellos individuos, eclipsando y destruyendo al idealista, al hombre de conciencia y de ética anarquista.» (p. 24)
Aquesta és la raó, afegeix Kibalxitx, del predomini final dels bolxevics en la revolució d’octubre. A nosaltres, en ple debat sobre els lligams entre anarcosindicalisme i delinqüència comuna, l’argument ens resulta inevitablement familiar.

4 de març. El somni d’Obama

Un home de nom improbablement americà, Barack Hussein Obama, senador per Illinois, s’encamina cap a ser el candidat demòcrata a la Casa Blanca, si no és que la seva ferotge rival, la senadora Clinton, li ho impedeix. En aquestes setmanes, en què els mitjans exploren amb una certa assiduïtat els seus orígens, algú s’ha tornat a llegir el llibre que l’ara candidat a candidat va publicar l’any 1995 amb el títol de Dreams from My Father: A Story of Race and Inheritance. Allà Obama hi contava la seva infantesa a Hawaii i a Indonèsia, marcada per l’absència del pare, un estudiant de Kenya que se n’havia tornat cap a l’Àfrica després de doctorar-se a Harvard.
Una qüestió central en el llibre, és clar, és la de la raça. L’any 1979, Obama va a la universitat, a Los Angeles, i allà descobreix «un dels secrets més ben guardats sobre els negres: que la majoria de nosaltres estàvem cansats de pensar sempre en la raça.» Tanmateix, després de recordar que una noia de la universitat, d’origen multiracial, gairebé es posava a plorar dient que els negres l’obligaven a decantar-se per un costat o altre, i que eren els negres els que sempre feien qüestió de la raça, Obama fa la reflexió següent: que la integració és un carrer de direcció única, que la minoria sempre s’assimilava dins la cultura dominant, com si només la «cultura blanca» pogués ser no-racial, neutral, i objectiva. «Només la cultura blanca tenia individus.» No els sona, l’argument? Canviïn, si els plau, «cultura blanca» per nació-estat, i veuran que aquest és l’argument predilecte dels nostres estimats babèlics.

2 de març. Notícies en tres línies

Félix Fénéon m’era, fins ara, del tot desconegut. Periodista i crític d’art, d’idees anarquistes (per les quals fou processat) a la França del tombant de segle XX, va ser el director de la Revue Blanche. Quan la revista va plegar, va entrar a treballar al diari conservador Le Figaro i d’allà, el 1906, al liberal Le Matin on durant un temps va escriure, com a redactor anònim, una secció de breus que després es van compilar en un llibre titulat Nouvelles en trois lignes, que ha estat fa poc traduït a l’americà per la New York Review of Books. En una llibreria prop de la Sorbona en trobo una edició francesa moderna (Éditions Macula, 1990), amb il·lustracions d’època de Félix Vallotton. És un recull de 1.210 breus, que Fénéon condesava en tres línies. Sovint, es tracta de mers fets diversos: robatoris, marits enganyats, morts accidentals (molts d’ells atropellats pel tren), però també mostres del malestar obrer i polític. Amb un estil únic, irònic («A Trianon, un visitant s’ha desvestit i s’ha ficat dins el llit imperial. Es posa en dubte que sigui, com diu ell, Napoleó iv»), i que a vegades assoleix una musicalitat que en fa difícil la traducció: «Un chasseur de Tessancourt a contraint sa femme et le quidam à attendre sur la couche adultère (3 heures) le gendarme constatateur.» I una única referència catalana, que tradueixo: «Al Voló (Pirineus Or.) uns oficials espanyols han insultat un turista francès culpable d’aquest grafit: “Visca Catalunya!”»En la premsa nostrada, no sé si hi ha gaires exemples de breus creatius. Tanmateix, l’altre dia, sopant amb una colla d’amics, hi pensava, quan en Jordi Puntí ens reproduïa una notícia que la seva mare li havia explicat, amb una concisió digna de Fénéon, en a penes tres línies: «La forense de Vic s’ha casat amb l’enterramorts. Es van conèixer a la feina.»