dimarts, 30 de setembre de 2008

The party is over

"S'ha acabat la festa", deia ahir, fent servir una expressió ben gràfica, la presidenta del congrés dels Diputats nord-americà, la democràta Nancy Pelosi, en relació a l'actual crisi financera (la pitjor, probablement, va dir, en els darrers cent anys). El discurs de Pelosi, que podeu seguir per You-Tube, és molt interessant. Hi comença assenyalant les causes polítiques de la crisi: "la irresponsabilitat fiscal" de Bush, que, recorda Pelosi, va heretar de la presidència de Clinton un superàvit en els comptes federals i que en només vuit anys ha portat el país a l'esparverador dèficit actual. Mentre s'omplien la boca en defensa de les virtuts del lliure mercat (i retallaven els impostos als més rics), els republicans han practicat el que Pelosi qualifica com una "anything goes mentality", una política del tot s'hi val, que ha portat al "caos" present. I ara són els republicans els que corren a demanar als demòcrates que els ajudin a aprovar un pla de rescat de les entitats financeres de 700.000 milions de dòlars, que han de sortir de la butxaca dels contribuents. I es pregunta, retòricament és clar: per què si la crisi és d'aquesta tal magnitud, si som a la vora del precipici, per què no van saber preveure-la? De moment, però, el Congrés ha tombat el pla de rescat, amb l'oposició de molts diputats republicans (per als quals el pla fa olor de socialisme) però també per un bon nombre de demòcrates. Haurem de veure què passa ara, però sembla evident que hi ha haurà un abans i un després d'aquesta crisi en el sistema capitalista. Fa uns dies, Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia, declarava en una entrevista que "la caiguda de Wall Street és per al fonamentalisme del mercat el que va significar la caiguda del Mur de Berlín per al comunisme." Això farà que molts repetanis (fins i tot alguns republicans que ara han votat que no?) acabin admetent que "l'estat no és el problema, és la solució" (quan abans deien justament el contrari). Però el problema és que el desastre a què ha portat aquest fonamentalisme ideològic del lliure mercat esquitxa tothom, i tots en pagarem les conseqüències. Ara que és moda demanar perdó pels crims comesos pel nazisme i pel comunisme, potser seria un gest que algú demanés perdó pel caos a què ens han portat la "desregulació" que amb tant d'entusiasme han practicat els governs neoliberals des de Reagan i Thatcher ençà. La festa s'ha acabat, però els qui la van muntar i disfrutar han marxat deixant les factures sense pagar.

dimecres, 17 de setembre de 2008

L'11-S, noms i imatges





El silenci a la zona zero, aquest matí de l'11 de setembre, és el que impressiona més. Sobretot en una ciutat com aquesta, que respira a tota hora sorollosa com un animal fatigat. El públic no pot accedir més enllà de Broadway amb el carrer Liberty, i sent a distància com dues persones llegeixen, un rere l'altre, els noms dels gairebé tres mil morts que va provocar l'atemptat que va esfondrar les torres bessones. Els noms, sempre els noms.

A l'altre costat, un cor de dones amb aspecte mongil, joves i no tan joves, tocades amb una còfia del temps dels primers colons, canten himnes religiosos. En l'església que hi ha al davant de la zona zero, que va servir de refugi als bombers i policies que miraven de rescatar víctimes, tot d'objectes recorden aquells dies dramàtics: els voluntaris anaven a canviar els llençols dels llits de campanya on dormien els bombers, després de jornades de més de dotze hores entre les runes, i els portaven ossets de peluix perquè no dormissin sols. A fora, menys sentimentalisme: uns quants manifestants, silenciosos també, demanen amb pancartes conèixer la veritat de l'11-S i subratllen la responsabilitat del govern de Bush en l'afer, que consideren un afer intern. La policia impedeix que la protesta agafi volada, i els fa restar en una vorera. A l'altra vorera dels manifestants, en franc contrast, un grup de xofers espera, amb cotxes luxosos, alguns convidats a l'acte, que ha estat reservat als familiars i als cossos uniformats. Fem fotos de la sortida dels convidats. Una dona passa de pressa, enarborant una gran foto d'una desapareguda, potser la seva filla. Em veu fent fotos, s'atura i posa: vol que la imatge de l'absent, de la desapareguda, es multipliqui. És una manera de combatre l'absència, com ho és la reiterada enunciació dels noms dels morts. És el nostre darrer dia a la ciutat, i marxem amb el silenci que ho impregna tot.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Sense complexos


Més que de l'huracà Ike, en alguns ambients de Nova York sentireu a parlar, probablement, de l'huracà Palin. L'insòlit entusiasme que ha aixecat el nomenament de la governadora ultraconservadora d'Alaska per al ticket electoral amb McCain ha agafat desprevinguts els demòcrates. Com diu el New Yorker, "la jugada de McCain, encara que xocantment irresponsable com un acte de potencial governament, és, per ara, un èxit polític." Jugant la carta del populisme desacomplexat, que la dreta interpreta tan bé, la senyora Palin es presenta a si mateixa com una "mamà hockey" (és a dir, les mares que acompanyen els fills a les activitats extraescolars) però insinua que pot ser també, si cal, un "pit bull", això sí, amb els llavis pintats. Justament aquesta consideració és la que ha portat Obama a repetir aquella frase feta que, en anglès, diu que un porc, encara que es pinti els llavis, segueix sent un porc (en castellà seria allò de "aunque la mona se vista de seda..."). Però el fet és que Palin ha aconseguit prendre la iniciativa als demòcrates (un columnista del Times demanava que Obama deixés de prendre vàlium), i ho ha fet en base, fonamentalment, com deia, al fet d'oferir una imatge de dona simple però desacomplexada, sense prejudicis per defensar els seus sòlids "valors", oposada a la imatge articulada, però potser massa elaborada i eventualment distant, que té Barack Obama (que va ser, no ho oblidem, estudiant brillantíssim a Harvard). Davant d'aquest fenomen, seria una temptació massa fàcil desqualificar la reacció dels americans; al capdavall, n'hi hauria prou a recordar l'èxit electoral que han tingut a Espanya personatges desacomplexadament de dretes com Aznar o com Esperanza Aguirre, una dona finalment no tan allunyada de Palin i que obté més del cinquanta per cent del vot popular d'una metròpoli tan acreditada com és Madrid. I és que, encara que ens costi de reconèixer, el populisme i l'antiintelectualisme no són patrimoni dels americans. És un signe dels nostres temps.

diumenge, 14 de setembre de 2008

Low Life

En Jordi P. m'havia insistit que no ens ho perdéssim, i aquesta vegada hi hem anat. És el Lower East Side Tenement Museum, i confirmo a l'hipotètic lector que no cal perdre-s'ho quan visiti Nova York. En realitat es tracta d'un edifici de mitjan segle XIX al carrer Orchard, al cor del barri baix. Un edifici d'immigrants en un barri d'immigrants: alemanys, jueus, italians, que ara han estat substituïts per portoriquenys. És un fenomen que fa pensar en el Raval barceloní, incloent-hi l'actual procés de gentrification, d'aburgesament, que està coneixent el barri. El Museu no és pròpiament un Museu, sinó una visita guiada a l'edifici en qüestió, que es conserva tal i com era a mitjan dels anys trenta, quan va deixar de ser habitat. Surts de la botiga (on aprofito per comprar el llibre de Luc Sante sobre la vida dels "de baix"), i en un petit grup menat per una guia (la nostra, Sarah, és una jove llicenciada en història), travesses el carrer i entres a l'edifici. Pugem al primer pis i, a cada un dels dos apartaments, la Sarah ens explica una respectiva història de vida: la primera, la d'una família alemanya que hi va viure la gran depressió econòmica dels anys 1870, i la segona la d'una família d'origen italià que hi va viure el crash de l'any 1929. Si ho he entès bé, tenen unes cent històries de vida de les aproximadament 170 famílies que hi van viure entre 1863, quan la casa es va construir (per un immigrant que hi va veure el negoci), fins al 1934, quan una llei federal obligava a unes mesures de seguretat contra els incendis que l'edifici no tenia, cosa que va fer que el propietari s'estimés més fer fora els set llogaters que no pas fer les obres que representava fer l'escala nova. I la casa es va tancar; només les botigues de la planta baixa van continuar. Fins que, a finals dels anys vuitanta, un paio que buscava un despatx per llogar, hi va entrar i va saber veure l'oportunitat d'explicar, en un sol edifici, un bon tros de la història de la ciutat. D'una història vista des de baix, des del Lower East Side i des de la classe treballadora immigrada. El Museu fa vint anys que funciona, i de forma competent. Anant pel món, n'hem vist algun altre exemple semblant (a Copenhagen, concretament). Però a Barcelona, ciutat obrera, ciutat bastida sobre la immigració, ens acontentem a ensenyar, amb l'orgull del gec, el pis de la Pedrera. Oblidant l'altra cara de la moneda: com a tot arreu, l'esplendor dels uns se sustentava sobre la misèria dels altres. Hem passat de la "ciutat del perdó" que no fou a la ciutat de l'oblit, la ciutat dels rics de nou, que no volen recordar d'on vénen sinó només allà on pensaven arribar. En sortir, ens aconsolem al Katz's Deli amb un entrepà inoblidable de pastrami i una cervesa ale, no gaire espessa, que es fan ells mateixos.

Catalan is Spoken

Barcelona és una ciutat coneguda a Nova York. Quan ens pregunten, cosa que fan sovint, d'on venim, n'hi ha prou amb dir: Barcelona, i no tens ni temps d'afegir, després de la coma, Spain. Tothom fa cara d'exclamar-se. Alguns fins i tot, amb un somriure una mica condescendent, et responen: "Catalonia". L'altre vespre, la cambrera nord-americana del restaurant italià on sopàvem ens sentia parlar i ens va demanar d'on érem. Quan li vam dir Barcelona, va respondre que li encantava la nostra ciutat. Li vaig demanar si havia vist la pel·lícula de Woody Allen, que fan en un cinema del barri on som, però em va dir que no. Va explicar-nos que el desembre volia tornar a Barcelona, i que tenia fins i tot la intenció de quedar-s'hi a treballar. Va afegir, però, que per això li calia el català, i que ella sabia castellà, però no català. I que si no sabies català, a Barcelona no eres fàcilment acceptada. És curiós que quan, a casa, no cessem de lamentar-nos sobre la pèrdua de presència del català al carrer, una cambrera de Nova York tingui la certesa que, si no aprèn català, a Barcelona no hi té res a pelar. Naturalment, no vaig desmentir-li la seva impressió. En canvi, li vaig dir que no s'amoïnés, que ja aprendrà el català i sense cap dificultat. Ho hauríem de dir més sovint: "Catalan is easy". Ara, almenys, ja saben que "is spoken."

dissabte, 13 de setembre de 2008

La innocuïtat de Dalí

En un MoMA ple de vistants catalans, l'exposició temporal de la darrera planta és dedicada a Dalí i el cinema. És una exposició que va organitzar l'any passat la Tate britànica i que ara acaba la seva itinerància americana al temple de la modernitat novaiorquesa. I tanmateix, detesto Dalí. No m'agradava com a persona, no m'ha agradat mai com a artista. L'exposició cal veure-la, però: ensenya diverses coses, més implícites probablement que no explícites. Obre, és clar, amb Un chien andalou i L'âge d'or: però on comença Dalí i on acaba Buñuel? I hi ha, sens dubte, un moment de ruptura, d'escissió: l'esclat de la guerra civil, l'assassinat del seu amic García Lorca. El moment és reflectit en un quadre, molt potent, de la col·lecció de la Tate: Autumnal Cannibalism (1936), en què dues figures entrellaçades es mengen l'una a l'altra amb un forquilla, un ganivet i una cullera. Fa pensar en el mateix malhumor que expressa l'esplèndida natura morta amb sabatot de Joan Miró, que veurem havent dinat, dues plantes més avall. (Ara bé, asèpticament, la cartel·la no parla de la mort de Federico i en canvi insisteix que Dalí no va "prendre costat" en la guerra civil espanyola). Però Dalí, a qui els surrealistes havien batejat amb l'acròstic del seu nom avida dollars, marxa als Estats Units, on va viure durant els anys 1940s. I passes, gairebé sense solució de continuïtat, de L'âge d'or a una pel·liculeta intranscendent per a la Disney (que la Disney va acabar produint l'any 2003!). Dalí connecta amb una determinada concepció de l'espectacle: el 1944 el productor Selznick el contracta per dibuixar la famosa seqüència del somni surrealista de Spellbound, dirigida per Hitchcock. Però el surrealisme de Dalí no ataca el sistema establert, tot al contrari. És el surrelista de plantilla de Hollywood. I el crític de la modernitat, des de posicions estèticament reaccionàries. L'exposició mostra el vídeo Chaos & Creation que va enviar l'any 1960 a una convenció on l'havien convidat. La cartel·la diu que és un dels primers vídeos d'artista que hi ha. El vídeo és una mena de conferència delirant de Dalí contra Mondrian, un dels artistes paradigmàtics de la modernitat. La cartel·la segueix dient-vos que "aquest projecte pot ser relacionat amb desenvolupaments contemporanis en el món de l'art, incloent-hi les performances de John Cage, els happenings d'Alan Kaprow, els esdeveniments artístics d'Yves Klein, i les màquines autodestructives de Jean Tinguely." Poca broma! Però algú, volgudament o no, vés a saber, ha tingut l'encert de posar, al costat d'aquest vídeo, l'últim quadre de l'exposició: és un retrat espantós del president dels estudis Warner Bros. (Portrait of Colonel Jack Warner, 1951). Potser és un dèficit meu, però no hi sé veure cap ironia, en aquest retrat llagoter (el catàleg reprodueix també el de la dona de Warner). Com no vaig saber-li trobar en el seu dia en el retrat de la néta de Franco dalt d'un cavall blanc que Dalí va pintar a les acaballes del franquisme i que, és clar, va ser reproduït a primera pàgina en huecograbado per La Vanguardia aleshores española. La postmodernitat ha insistit en l'esborrament entre les fronteres entre el highbrow i el lowbrow, la cultura d'elit i la cultura de masses. I per això els agrada Dalí, als postmoderns, perquè fa el pas de l'una a l'altra. Però agrairíem que no ens fessin passar bou per bèstia grossa: la seva actitud, estètica i vital, no té res a veure amb la d'un John Cage o un Alan Kaprow. Dalí no volia assassinar la pintura, com Miró, ni qüestionar l'art, com Cage. Si de cas, va poder sintonitzar amb l'actitud d'un Andy Warhol. Però, després del 1936 i de la seva renúncia, ja no va tornar a ser mai el mateix. Encara que seguís esforçant-se a fer, d'ell mateix, un personatge, i que acabés esdevenint una icona d'una determinada manera, innòcua, indolora, de vendre la transgressió artística inherent a la modernitat. Això sí, cal reconèixer que ha aconseguit allò que li agradava de repetir: que parlin d'ell, encara que sigui bé.

Grans oportunitats


En un mateix vagó del metro de Nova York coincideixen tres anuncis. El primer, l'únic que és bilingüe, diu així: "Cambie su vida. Consiga un buen TRABAJO parqueando carros en Manhattan". L'anunci ofereix "salario + propinas" y aclaraeix que no cal experiència prèvia. I hom es pregunta: millor vida, que quina?
El segon anunci és d'un d'aquests llibres d'autoajuda que, suposadament, t'ajuden a triomfar a la vida i a fer-se milionari en, posem-hi, quinze dies. En l'anunci, hi apareix la foto de l'autor, que respon, és clar, al nom de Mr. Dollar, un home de mitjana edat, negre, amb un somriure amplíssim, triomfant, que ensenya unes dents blanquíssimes, impecables, i uns ulls que brillen. Els braços, flexionats davant del cos, permeten veure el rellotge gros que porta, l'anell, encara més gros, i els botons de puny de la camisa que sobresurt per sota de l'americana. Segur que aquest no va començar aparcant cotxes.
El tercer és d'un "college for excellence" que ofereix un grau acadèmic "en només 16 mesos" (o bé un certificat en només vuit), la consecució del qual t'obirirà, de ben segur, "great career opportunities" en els camps següents: "Salut, negocis, computadors, justícia criminal i més". Tots ells, segons que sembla, molt sol·licitats per una societat, l'americana, que en nom del dòlar i dels negocis, té la població penal més gran del món civilitzat -i una de les saluts públiques més deficients.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Ells no hi són

En un racó del museu d'Ellis Island, un museu dedicat a explicar la història dels milions d'immigrants per als quals aquest illot del port de Nova York va ser l'entrada al somni americà, hi ha una petit fotomaton on el visitant pot fer-se una foto (d'aquelles sobre un fons verd com el de l'home del temps) i endur-se'n a casa una foto seva transformat en un immigrant del segle XIX o de principis del XX. En el xiringuito promocional, m'adono que moltes d'aquestes fotos tenen com a protagonistes ciutadans negres: allà on en la foto de fa cent anys hi apareixia un italià o un jueu centroeuropeu, ara hi ha apareix somrient un negre americà. L'efecte és estrany, perquè el Museu d'Ellis Island registra tots els noms dels immigrants europeus que hi van passar (hi ha una part del Museu destinada a centre de documentació, on molts americans busquen els seus avantpassats irlandesos, alemanys o suecs), i hi ha fins i tot un mur, semblant al del memorial del Vietnam a Washington, amb tots els noms inscrits. Pero ells, els negres, no hi són. No van arribar en vapors de línia europeus des de Liverpool o Hamburg, sinó en vaixells molt menys nobles. I no sabem ni sabrem com es deien. Cap dels afroamericans té nom africà. No els queda ni això. L'esperanc,a, aquests dies, en la dificil victòria d'Obama és que, com deia la mateixa Michelle Obama, ara per primer cop molts afroamericans se sentiran plenament americans. Que així sigui.

divendres, 5 de setembre de 2008

Homonímies perilloses

Em pensava que formava part d'una estesa llegenda urbana, però a mi m'acaba de passar. En arribar a l'aeroport JFK després d'un llarg viatge de nou hores, el policia que fa el control de passaports deixa passar la resta de la família però a mi em demana que l'acompanyi. Em fan entrar en una oficina més aviat sinistra, on tot de polis consulten els ordinadors. En un despatx adjunt, veig que examinen el meu passaport amb lupa. De moment, poques explicacions. Xerro amb una noia de Girona, el seu company es troba en una situació semblant. Treu el mòbil per enviar un missatge i li diuen que s'abstingui d'utilitzar-lo. El que sembla el cap de l'oficina surt a llençar a la paperera la pell del plàtan que s'acaba de menjar. Una poli ensenya a la resta les fotos del seu bebè que té a la pantalla del telèfon mòbil. Riuen. Masteguen xiclet. Al cap de molta estona, la policia que m'ha tocat a mi, una xinesoamericana que es diu Lee, crida a un col·lega hispà, un tal Nieves, i em diuen que han de fer una comprovació i que trigaran encara una hora. Em deixen telefonar a l'hotel dient que arribarem més tard, i puc sortir per dir a la família que no s'amoïnin. Resulta que un poli ja els ha explicat que no passava res: el meu cognom coincideix amb el d'un delinqüent mexicà i han de comprovar que jo no sóc ell. La situació és absurda: ells saben que no sóc jo, però ho han de comprovar. Finalment, la poli que es diu Lee em crida pel meu nom (no pas pel cognom), amb aquella familiaritat tan americana però tan impròpia de la situació, i sense més explicacions em segella el passaport i me'l torna. Una mica més tard, un cop a la ciutat, m'expliquen que això passa tot sovint. Quan hi ha una coincidència de noms amb algun delinqüent buscat, tots els aeroports del país truquen a Washington (l'FBI?) i a vegades triguen hores a respondre la consulta. Jo me n'he sortit amb una hora i cinquanta minuts. La sensació d'abús de poder, d'arbitrarietat, finalment d'absurd és total. Pel simple fet de dir-te Muñoz, o López, poden retenir-te durant un parell d'hores? Explico als meus fills que això també és Amèrica.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Una escena memorable


Per començar amb bon peu a la rentrée, l'Amadeu Cuito i el seu editor Jaume Vallcorba ens acaben de fer un bon regal: la publicació d'un dietari fins ara inèdit de l'Amadeu Hurtado (1875-1950), un personatge que ja ens havia fet disfrutar molt amb les seves memòries, Quaranta anys d'advocat. Hurtado té la virtut d'escriure allò que pensa i, encara que no se'l pot prendre sempre ad pedem litteram, la seva visió, en absolut condescendent, de la política catalana dels anys trenta hauria de ser molt tinguda en compte -fins i tot per analitzar l'hora present. El dietari que ara es publica amb el títol d'Abans del sis d'octubre recull les impressions i l'anàlisi que fa Hurtado d'un moment importantíssim de la trajectòria del catalanisme polític. El govern de la República ha recorregut davant del Tribunal de Garanties Constitucionals la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. El juny de 1934 Hurtado és enviat a Madrid per la Generalitat, per tal de defensar la llei, però Hurtado es troba amb la negativa del president Companys a avenir-se a qualsevol fórmula transaccional que li proposen des del govern de la República. La Generalitat opta en canvi per una política de confrontació, que portarà finalment a l'atzagaida del sis d'octubre. Amb el llibre tot just a mig llegir, crec que l'edició està més que justificada, encara que només fos per l'escena en què Hurtado, acabat d'arribar de Madrid, va a veure el president Companys per transmetre-li la proposta del govern Samper per resoldre el conflicte, un cop s'ha conegut la decisió contrària del Tribunal constitucional a la llei catalana. Companys, segons el testimoniatge d'Hurtado, es nega a tocar ni "un punt ni una coma" de la llei aprovada pel Parlament, i es mostra en canvi "disposat a tot" per defensar l'autonomia catalana. "Los rebré a tiros si convé", li diu Companys (i aquí Hurtado deixa deliberadament el parlar dialectal del president en la transcripció del diàleg). Hurtado, sorprès, li diu "-Però a qui?" I el president contesta: "-A tots els que vinguin a apoderar-se de la Generalitat", a la qual cosa l'advocat gosa replicar: "-Potser no m'heu entès o no m'he explicat bé." Però és inútil: Companys s'embranca en un discurs patriòtic, i li diu que "Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva." Vist com va acabar, la cosa esgarrifa. Hurtado, a qui "ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys" (o potser hauríem de dir el seu catalanisme, tout court), opta prudentment per esperar que el president acabi el seu discurs exaltat i, "gairebé sense adonar-me'n", es distreu amb un detall del seu despatx (que ell coneix bé perquè havia estat assessor del president Macià): observa que, en un finestral, un vitrall blanc substitueix "uns de colors llampants que reproduïen el pas d'una processó pels carrers de la vella Barcelona." Hurtado no gosa preguntar al president pel motiu del canvi. Aquell mateix vespre, Hurtado torna a parlar, aquest cop telefònicament, amb Companys, el qual li confirma que el govern de la Generalitat rebutja frontalment la proposta conciliatòria de Samper. Hurtado conclou, sorneguer: "De sobte m'ha sabut greu no haver preguntat a Companys què n'havien fet de la vidriera vella del seu despatx: almenys hauria aprofitat la visita." Demolidor.