19 de juliol. Viure a ciutat

Caminant per un carreró estret del barri de Ribera, d'aquells on la gent encara estén la roba en els balcons que donen al carrer, em cau davant del nas, com un projectil, una agulla d'estendre, vermella, de plàstic. I em ve al cap un text breu de Paul Auster, publicat en un llibre igualment breu que es diu Why write?, que no sé on he desat, on l'escriptor de Nova York conta com ell de petit juga, des de la finestra de casa seva, un pis alt, amb una moneda de poc valor. I la seva àvia el renya: la moneda pot caure al carrer i fer mal a algú. Auster diu que, només amb això, va entendre què vol dir viure en una ciutat.

19 de juliol. Una comparació exagerada?

Per si la meva comparació de fa uns dies entre la política i el futbol semblava exagerada, avui n'he tingut una confirmació indirecta. En Sergi Pàmies, a La Vanguardia, explica que va veure pel 3/24 la roda de premsa de presentació de Ronaldinho com a nou jugador del Milan. I explica que Adriano Galliani, vicepresident del Milan (i un home que fa una cara de murri que no se l'acaba, i que a Itàlia diuen que s'assembla a un membre de la família Addams), va contar, amb gran subtilesa, alguns dels obstacles de la negociació amb el Barça. En concret, diu que va dir: "Més que parlar amb un club de futbol, vaig tenir la impressió d'estar parlant amb un partit polític." Quod erat demonstrandum.

7 de juliol. La dificultat de la successió

Amb el temps, aprens que cal anar amb compte amb les analogies entre situacions que són, per definició, diverses. Però a vegades la temptació d'establir paral·lelismes és massa forta i estàs disposat a caure-hi, com faré ara mateix; l'hipotètic lector n'està, en tot, cas, previngut. Ahir, en conèixer els resultats de la moció de censura contra la junta directiva del Barça, presidida per Joan Laporta, no vaig poder evitar fer la comparació amb la situació viscuda per Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya. Tenim un punt de partida similar: una situació bloquejada durant molts anys (Pujol a la Generalitat des del 1980, Núñez al Barça des del 1978), uns anhels de canvi que no acaben de quallar, una moció de censura fallida (PM contra Pujol, l'Elefant Blau contra Núñez), un final d'etapa declinant (Pujol atenallat pel pacte amb el PP, Gaspart al Barça), un estil nou i diferent de fer campanya, i una victòria el mateix any (2003) la legitimitat de la qual és ràpidament qüestionada. Un cop ja a la presidència, el desplegament d'una agenda nova i ambiciosa, la topada amb la realitat i els inqüestionables errors personals greus en la manera de portar el timó. En el fons, potser, i sense forçar més l'analogia, la dificultat mateixa de succeir una etapa (el nuñisme, el pujolisme) que s'havia esgotat però que estava massa sòlidament instal·lada com per no trobar resistències que esdevenen insuportables si, a més a més, comets el que en esport en dirien errors no forçats. En tot cas, ahir la sensació, més o menys explícita, de revenja del nuñisme era present en l'ambient. Ara Laporta s'enfronta, terriblement afeblit, amb una massa social dividida, a una etapa del tot incerta. Cal preguntar-se si farà ara de Montilla, el lema del qual es condensa, segons que m'explicaven l'altra dia, en la consigna: "Disciplina, fe en el mando y espíritu de victoria". Per això, caldrà, però, que la pilota entri. I el cert és que, després d'aquests dos anys tristos, ja en tenim ganes, que entri.

27 de juny. Un fill per conèixer el pare

Un matí, del llit estant, encara mig endormiscat, sento el meu fill gran que es prepara per sortir de casa cap a l’institut. Va i ve pel passadís, busca les claus, recula per veure si s’ha oblidat res. Els moviments dubitatius que fa, que puc seguir a través de la fressa que fan, em són del tot familiars: em recorden, instantàniament, absolutament, els que li sentia fer al meu pare abans de sortir de casa. Al cap d’uns dies, explico aquesta estranya sensació a G., i em salta immediatament: “Això és el que diu Pavese!” I em cita un fragment de La lluna i les fogueres on el protagonista anònim de la novel·la, que és un fill bord (només se’l coneix pel sobrenom de l’Anguila), diu que voldria tenir un fill per saber com era el seu pare: “Estaria bé, pensava, que el meu fill s’assemblés al meu pare o al meu avi, i així em trobés al davant finalment qui sóc jo.”
I recordo com, efectivament, els fills fan coses, repeteixen gestos, moviments, ganyotes, que tu has vist fer al teu pare, el seu avi, i que ells no fan per imitació sinó per un insondable, atàvic poder de la transmissió genètica. Després diran que tot s’aprèn, però em sembla indubtable que hi ha coses que, sobretot, s’hereten.

27 de juny. Més futbol, i prou

El contrast quan, després d’uns quants partits de l’Eurocopa vistos (i sentits) en un canal espanyol, veus la retransmissió que n’ofereix la BBC, és esclatant. Els comentaristes espanyols, tot i ser una cadena hereva del Canal+, han optat per un estil populista i patrioter. El que em crida més l’atenció és la manera que tenen de comentar com si fossin a la graderia, aconsellant als jugadors què han de fer: “¡Cuidado, por la derecha!”, “¡Venga, vamos!” i a vegades la manera de referir-se als jugadors contraris (ahir, en l’Espanya-Rússia de semifinals, el locutor es referia a un defensa rus com “este tío”). El to de la BBC és radicalment oposat: no alcen la veu, no diuen als jugadors (com si els poguessin sentir!) què han de fer, ni són manifestament patriotes: és clar que, podria al·legar-se, com que Anglaterra no juga, incomprensiblement, aquesta fase final, ho tenen més fàcil. En canvi, Espanya juga en aquesta competició a treure’s els complexos d’inferioritat. Ahir en teníem una prova, amb l’exaltada gesticulitat dels prínceps, de la vicepresidenta i la ministra d’Educació, quan Espanya marcava un gol. Ara bé, ¿si ara dèiem que Espanya va jugar tan bé perquè va adoptar l’estil de joc, basat en el control del mig camp, que ha acreditat el Barça (Xavi, Iniesta i Cesc), seria inevitablement llegit com una manifestació patriòtica del qui això escriu? Ho deixarem estar aquí, doncs. De cara a la final de diumenge, en què Espanya s’enfronta a Alemanya, només cal recordar aquella afirmació de Gary Linecker, un finíssim davanter anglès que va jugar al Barça, quan deia que “el futbol és un esport en què juguen onze contra onze, i guanya Alemanya”.

13 de juny. Futbol i complex d’inferioritat

Més futbol i, ai las, més tòpics. Als Països Baixos, la victòria d’Holanda contra Itàlia a l’Eurocopa ha disparat una onada d’entusiasme. El diari De Volkskrant escriu: “Un holandès vol restar fidel al seu caràcter, perquè és tot el que té. L’equip holandès ha esdevingut part del seu caràcter, part de la seva identitat. Nosaltres no tenim grans monuments, ni grans escriptors, i els Països Baixos no tenen un paper clau a la Unió Europea o a l’ONU. Ens hem d’acontentar amb el nostre comerç, modèstia i una petita felicitat. [Però] precisament perquè som tan petits i tanmateix tan exitosos, creiem que som millor que els altres. ... L’Oranje [la selecció nacional] és el nostre exèrcit, la nostra missió diplomàtica, la nostra pintura, la nostra filosofia i el nostre hobby tot en un. Ens ha de compensar per tot allò que manca a aquest país. ... Finalment el món s’adona que existim.” La música, i el text mateix de la cançó, són inevitablement familiars a l’oïda i als ulls del lector català: després de tot, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va patentar la frase aquella que diu que el Barça és el braç armat del catalanisme. Les comparacions amb Catalunya, que un cop va ser batejada com “la petita Holanda”, sorgeixen espontànies. Però m’ha agradat la referència del text a la manca de grans escriptors com un dels barems indicatius de (l’escassa) importància internacional d’un país: al capdavall, i seguint amb els paral·lelismes estrets amb el cas català, hauria de servir per relativitzar els complexos d’inferioritat manifestats per alguns arran de la fira de Frankfurt.

12 de juny. L'Eurocopa, font de disputa (matrimonial)

Comença l’Eurocopa, i amb ella tornen alguns tòpics informatius que, malgrat la meva indissimulada afecció al futbol, tendeixen a irritar-me, perquè ranciegen de mala manera. Potser per això m’he vist sorprès pel sentit de l’humor amb què un periodista tractava un incident altrament reiteratiu i banal. Un newsletter en anglès recull la notícia publicada por un diari txec, on s’informa de la disputa matrimonial en una petita ciutat d’aquell país. Retradueixo: “La dona d’un home que refusava canviar de canal enmig de l’emissió televisiva del partit Espanya-Rússia –ella volia que ell canviés a un programa infantil—es va emprenyar. Va fer un escàndol tan gran que l’home va pensar que no li quedava més remei que trucar a la policia demanant ajuda. Els funcionaris de la policia van córrer cap al lloc i van aconseguir calmar la situació. Una portaveu de la policia va ser incapaç de dir qui havia guanyat al final. ‘Probablement el futbol; després de tot, és més important’, va concloure la portaveu.”