Grans oportunitats

En un mateix vagó del metro de Nova York coincideixen tres anuncis. El primer, l'únic que és bilingüe, diu així: "Cambie su vida. Consiga un buen TRABAJO parqueando carros en Manhattan". L'anunci ofereix "salario + propinas" y aclaraeix que no cal experiència prèvia. I hom es pregunta: millor vida, que quina?

El segon anunci és d'un d'aquests llibres d'autoajuda que, suposadament, t'ajuden a triomfar a la vida i a fer-se milionari en, posem-hi, quinze dies. En l'anunci, hi apareix la foto de l'autor, que respon, és clar, al nom de Mr. Dollar, un home de mitjana edat, negre, amb un somriure amplíssim, triomfant, que ensenya unes dents blanquíssimes, impecables, i uns ulls que brillen. Els braços, flexionats davant del cos, permeten veure el rellotge gros que porta, l'anell, encara més gros, i els botons de puny de la camisa que sobresurt per sota de l'americana. Segur que aquest no va començar aparcant cotxes.

El tercer és d'un "college for excellence" que ofereix un grau acadèmic "en només 16 mesos" (o bé un certificat en només vuit), la consecució del qual t'obirirà, de ben segur, "great career opportunities" en els camps següents: "Salut, negocis, computadors, justícia criminal i més". Tots ells, segons que sembla, molt sol·licitats per una societat, l'americana, que en nom del dòlar i dels negocis, té la població penal més gran del món civilitzat -i una de les saluts públiques més deficients.

Ells no hi són

En un racó del museu d'Ellis Island, un museu dedicat a explicar la història dels milions d'immigrants per als quals aquest illot del port de Nova York va ser l'entrada al somni americà, hi ha una petit fotomaton on el visitant pot fer-se una foto (d'aquelles sobre un fons verd com el de l'home del temps) i endur-se'n a casa una foto seva transformat en un immigrant del segle XIX o de principis del XX. En el xiringuito promocional, m'adono que moltes d'aquestes fotos tenen com a protagonistes ciutadans negres: allà on en la foto de fa cent anys hi apareixia un italià o un jueu centroeuropeu, ara hi ha apareix somrient un negre americà. L'efecte és estrany, perquè el Museu d'Ellis Island registra tots els noms dels immigrants europeus que hi van passar (hi ha una part del Museu destinada a centre de documentació, on molts americans busquen els seus avantpassats irlandesos, alemanys o suecs), i hi ha fins i tot un mur, semblant al del memorial del Vietnam a Washington, amb tots els noms inscrits. Pero ells, els negres, no hi són. No van arribar en vapors de línia europeus des de Liverpool o Hamburg, sinó en vaixells molt menys nobles. I no sabem ni sabrem com es deien. Cap dels afroamericans té nom africà. No els queda ni això. L'esperanc,a, aquests dies, en la dificil victòria d'Obama és que, com deia la mateixa Michelle Obama, ara per primer cop molts afroamericans se sentiran plenament americans. Que així sigui.

Homonímies perilloses

Em pensava que formava part d'una estesa llegenda urbana, però a mi m'acaba de passar. En arribar a l'aeroport JFK després d'un llarg viatge de nou hores, el policia que fa el control de passaports deixa passar la resta de la família però a mi em demana que l'acompanyi. Em fan entrar en una oficina més aviat sinistra, on tot de polis consulten els ordinadors. En un despatx adjunt, veig que examinen el meu passaport amb lupa. De moment, poques explicacions. Xerro amb una noia de Girona, el seu company es troba en una situació semblant. Treu el mòbil per enviar un missatge i li diuen que s'abstingui d'utilitzar-lo. El que sembla el cap de l'oficina surt a llençar a la paperera la pell del plàtan que s'acaba de menjar. Una poli ensenya a la resta les fotos del seu bebè que té a la pantalla del telèfon mòbil. Riuen. Masteguen xiclet. Al cap de molta estona, la policia que m'ha tocat a mi, una xinesoamericana que es diu Lee, crida a un col·lega hispà, un tal Nieves, i em diuen que han de fer una comprovació i que trigaran encara una hora. Em deixen telefonar a l'hotel dient que arribarem més tard, i puc sortir per dir a la família que no s'amoïnin. Resulta que un poli ja els ha explicat que no passava res: el meu cognom coincideix amb el d'un delinqüent mexicà i han de comprovar que jo no sóc ell. La situació és absurda: ells saben que no sóc jo, però ho han de comprovar. Finalment, la poli que es diu Lee em crida pel meu nom (no pas pel cognom), amb aquella familiaritat tan americana però tan impròpia de la situació, i sense més explicacions em segella el passaport i me'l torna. Una mica més tard, un cop a la ciutat, m'expliquen que això passa tot sovint. Quan hi ha una coincidència de noms amb algun delinqüent buscat, tots els aeroports del país truquen a Washington (l'FBI?) i a vegades triguen hores a respondre la consulta. Jo me n'he sortit amb una hora i cinquanta minuts. La sensació d'abús de poder, d'arbitrarietat, finalment d'absurd és total. Pel simple fet de dir-te Muñoz, o López, poden retenir-te durant un parell d'hores? Explico als meus fills que això també és Amèrica.

Una escena memorable

Per començar amb bon peu a la rentrée, l'Amadeu Cuito i el seu editor Jaume Vallcorba ens acaben de fer un bon regal: la publicació d'un dietari fins ara inèdit de l'Amadeu Hurtado (1875-1950), un personatge que ja ens havia fet disfrutar molt amb les seves memòries, Quaranta anys d'advocat. Hurtado té la virtut d'escriure allò que pensa i, encara que no se'l pot prendre sempre ad pedem litteram, la seva visió, en absolut condescendent, de la política catalana dels anys trenta hauria de ser molt tinguda en compte -fins i tot per analitzar l'hora present. El dietari que ara es publica amb el títol d'Abans del sis d'octubre recull les impressions i l'anàlisi que fa Hurtado d'un moment importantíssim de la trajectòria del catalanisme polític. El govern de la República ha recorregut davant del Tribunal de Garanties Constitucionals la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. El juny de 1934 Hurtado és enviat a Madrid per la Generalitat, per tal de defensar la llei, però Hurtado es troba amb la negativa del president Companys a avenir-se a qualsevol fórmula transaccional que li proposen des del govern de la República. La Generalitat opta en canvi per una política de confrontació, que portarà finalment a l'atzagaida del sis d'octubre. Amb el llibre tot just a mig llegir, crec que l'edició està més que justificada, encara que només fos per l'escena en què Hurtado, acabat d'arribar de Madrid, va a veure el president Companys per transmetre-li la proposta del govern Samper per resoldre el conflicte, un cop s'ha conegut la decisió contrària del Tribunal constitucional a la llei catalana. Companys, segons el testimoniatge d'Hurtado, es nega a tocar ni "un punt ni una coma" de la llei aprovada pel Parlament, i es mostra en canvi "disposat a tot" per defensar l'autonomia catalana. "Los rebré a tiros si convé", li diu Companys (i aquí Hurtado deixa deliberadament el parlar dialectal del president en la transcripció del diàleg). Hurtado, sorprès, li diu "-Però a qui?" I el president contesta: "-A tots els que vinguin a apoderar-se de la Generalitat", a la qual cosa l'advocat gosa replicar: "-Potser no m'heu entès o no m'he explicat bé." Però és inútil: Companys s'embranca en un discurs patriòtic, i li diu que "Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva." Vist com va acabar, la cosa esgarrifa. Hurtado, a qui "ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys" (o potser hauríem de dir el seu catalanisme, tout court), opta prudentment per esperar que el president acabi el seu discurs exaltat i, "gairebé sense adonar-me'n", es distreu amb un detall del seu despatx (que ell coneix bé perquè havia estat assessor del president Macià): observa que, en un finestral, un vitrall blanc substitueix "uns de colors llampants que reproduïen el pas d'una processó pels carrers de la vella Barcelona." Hurtado no gosa preguntar al president pel motiu del canvi. Aquell mateix vespre, Hurtado torna a parlar, aquest cop telefònicament, amb Companys, el qual li confirma que el govern de la Generalitat rebutja frontalment la proposta conciliatòria de Samper. Hurtado conclou, sorneguer: "De sobte m'ha sabut greu no haver preguntat a Companys què n'havien fet de la vidriera vella del seu despatx: almenys hauria aprofitat la visita." Demolidor.

L'abast de la corrupció

Quan a l'aleshores president Maragall se li va acudir de dir, en seu parlamentària, que CiU tenia un problema, i que aquest problema es deia 3 %, na T. em va escriure des de Mallorca tot dient que allà es van posar a riure: "Només un 3 % ?", es demanaven, sorneguers, els mallorquins, avesats a una corrupció indissociable del pes històric del caciquisme. Ara, la fiscalia de Palma ha destapat un nou cas de corrupció, greu. En les seves declaracions davant del jutge, un empresari de la construcció mallorquí ha reconegut haver pagat 60.000 euros al funcionari perquè li adjudiqués una obra que en va costar 180.000. Heu tret els comptes? Ben fàcil, el 33,3 %. Ja tenien raó de riure, ja.

Un escocès a Londres

A propòsit d'O'Hagan, un escocès nascut a Glasgow l'any 1968, que sembla encantat de viure a Londres i que no és precisament allò que podríem dir-ne un nacionalista escocès (hi ha en el seu llibre un assaig molt representatiu al respecte, que es titula "Sobre odiar el futbol"), he recordat aquella frase perversa del Dr. Johnson que recull el pobre Boswell: "The noblest prospect which a Scotchman ever sees, is the high road that leads him to England!" Que n'arriba a ser, de dura, la vida a província!

Immigrants: primera i segona generació

Fa unes setmanes, en un altre lloc, comentava l'afirmació que l'experiència espanyola amb la immigració no és traumàtica com a França o a la Gran Bretanya, i gosava sostenir que això es deu al fet que és un fenomen recent, i que els problemes de debò sorgeixen amb la segona generació, que és la que en realitat es planteja la qüestió de la pertinença: "Som totalment, plenament d'aquí? Ens deixen ser-ho?" Aquests dies estic llegint una col·lecció d'assaigs d'un escriptor jove lligat a la London Review of Books, Andrew O'Hagan. El llibre es diu The Atlantic Ocean i té com a tema central les relacions entre els Estats Units i la Gran Bretanya (que algú altre va definir, de forma inoblidable, com "aquelles dues grans nacions separades pel mateix idioma.") I és parlant de la immigració britànica cap als Estats Units que O'Hagan diu això. Tradueixo: "Si voleu entendre la història del primer liberalisme americà, no analitzeu l'experiència dels pares, els immigrants, sinó les aspiracions dels fills, als quals Amèrica oferia una resposta enganyosa al problema de la pertinença. Els pares volien una vida millor: la van trobar en un vaixell. Els fills tenen una vida millor: però no poden trobar un vaixell que els retorni a ells mateixos." Aquesta és, em sembla, la qüestió.