Un míting quebequès

Un atzar inesperat (disculpeu: n'hi ha, d'esperats?) ens ha portat, per segona vegada en el mateix mes, a creuar l'Atlàntic. Aquest cop el viatge es fa més pesat: hi ha una llarga escala a Amsterdam abans d'agafar l'avió cap a Montréal. Mentre fem cua, enmig d'unes mesures de "seguretat" exagerades que endarrereixen considerablement l'embarcament, constatem una gran diversitat entre el passatge: ningú no s'assembla a l'altre. Gent corrent, molt poc fashion, de tonalitats de la pell i d'accents de la parla diferents. Davant nostre, una dona alemanya de probables orígens o lligams francesos, es posa a parlar en francès. De seguida deixa entreveure la seva preocupació per la llengua, pel que li sembla un predomini de l'anglès al Quebec: "Ja ho veureu, ja, a Montréal", adverteix. És a dir, com si fos catalana i parlés de Barcelona.
L'endemà, a l'hotel, posem un moment la tele per mirar de trobar la informació metereològica, bàsica en un país de temperatures canviants i extremes. Fent zàping, trobo una entrevista amb un home encara jove, corpulent, voluminós, que ha estat premiat per vés a saber qui per haver promogut, vés a saber on, un monument a la "francofonia". La llengua, toujours.
Al migdia, ja a la Universitat de Montréal, assistim a un acte polític del Bloc Québécois. Hi ha eleccions generals el 14 d'octubre i cartells electorals pertot. Una cua inacabable d'estudiants accedeix amb mitja hora de retard (ha calgut esperar l'arribada dels polítics) a un auditori que s'omple aviat, malgrat que té una gran capacitat. Els joves organitzadors -l'acte s'inscriu dins la "Semaine de la Souveraineté 2008"- reparteixen banderetes de paper. L'entrada dels dos oradors és espectacular, a l'americana: aplaudiments, gent dreta, càmeres, flaixos, xiulets, udols. L'estudiant que presenta l'acte fa, amb convicció, una crida a la mobilització: "voter Bloc Québécois c'est voter pour ce que nous sommes", diu. I acaba amb una cita d'André Malraux sobre el valor de la cultura que és aplaudida amb fervor.
Ara és el torn de l'oradora. Defensa "l'anomalia" que suposa l'existència del Parti i del Bloc Québécois, i diu que molta gent es pregunta per a què serveix. I respon: per a la independència; per a, finalment, "se donner un pays." Enfront, un Canadà sempre centralitzat i insensible a les demandes d'autogovern. I acaba amb un eslògan rimat: "Vous n'avez qu'un seul choix, c'est voter pour le Bloc Québécois". Després d'ella, intervé el cap de llista, Gilles Duceppe. Explica que en les eleccions del dia 14 hi ha només dues opcions: el vot conservador o el vot quebequès. Amb un argument que ens és familiar als electors catalans, diu que cal evitar la possibilitat que els conservadors, actualment molt influïts pels republicans nord-americans, tinguin la majoria en el parlament federal. Ho fa amb una retòrica una mica antiga, i potser adonant-se del públic que té al davant, insisteix en un argument: acusa el primer ministre sortint, i candidat conservador, Stephen Harper, de voler enviar els nois de 14 anys a la presó; i remarca: els vol enviar a la presó, "la universitat del crim", enlloc d'enviar-los a la universitat del saber. Enfront d'això, hi oposa la "visió quebequesa", una visió que concreta en l'oposició a la guerra de l'Iraq, a la guerra de George W. Bush. No sé si arriba a entusiasmar els estudiants, tot i que de tant en tant riuen quan deixa caure una petita ironia. Parla ara de com el govern conservador està vinculat als interessos de les grans companyies petrolieres. En essència, la dualitat que estableix és aquesta: conservadors i interessos petroliers vs. protocol de Kyoto i Bloc Québécois. Es pronuncia també contra la retallada pressupostària en matèria de cultura que promouen els conservadors, i afirma que és la cultura la que ens permet tenir la nostra identitat. Mentre parla, el pòster amb la seva foto que hi ha al nostre costat del passadís, es desenganxa i cau a terra.

The party is over

"S'ha acabat la festa", deia ahir, fent servir una expressió ben gràfica, la presidenta del congrés dels Diputats nord-americà, la democràta Nancy Pelosi, en relació a l'actual crisi financera (la pitjor, probablement, va dir, en els darrers cent anys). El discurs de Pelosi, que podeu seguir per You-Tube, és molt interessant. Hi comença assenyalant les causes polítiques de la crisi: "la irresponsabilitat fiscal" de Bush, que, recorda Pelosi, va heretar de la presidència de Clinton un superàvit en els comptes federals i que en només vuit anys ha portat el país a l'esparverador dèficit actual. Mentre s'omplien la boca en defensa de les virtuts del lliure mercat (i retallaven els impostos als més rics), els republicans han practicat el que Pelosi qualifica com una "anything goes mentality", una política del tot s'hi val, que ha portat al "caos" present. I ara són els republicans els que corren a demanar als demòcrates que els ajudin a aprovar un pla de rescat de les entitats financeres de 700.000 milions de dòlars, que han de sortir de la butxaca dels contribuents. I es pregunta, retòricament és clar: per què si la crisi és d'aquesta tal magnitud, si som a la vora del precipici, per què no van saber preveure-la? De moment, però, el Congrés ha tombat el pla de rescat, amb l'oposició de molts diputats republicans (per als quals el pla fa olor de socialisme) però també per un bon nombre de demòcrates. Haurem de veure què passa ara, però sembla evident que hi ha haurà un abans i un després d'aquesta crisi en el sistema capitalista. Fa uns dies, Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia, declarava en una entrevista que "la caiguda de Wall Street és per al fonamentalisme del mercat el que va significar la caiguda del Mur de Berlín per al comunisme." Això farà que molts repetanis (fins i tot alguns republicans que ara han votat que no?) acabin admetent que "l'estat no és el problema, és la solució" (quan abans deien justament el contrari). Però el problema és que el desastre a què ha portat aquest fonamentalisme ideològic del lliure mercat esquitxa tothom, i tots en pagarem les conseqüències. Ara que és moda demanar perdó pels crims comesos pel nazisme i pel comunisme, potser seria un gest que algú demanés perdó pel caos a què ens han portat la "desregulació" que amb tant d'entusiasme han practicat els governs neoliberals des de Reagan i Thatcher ençà. La festa s'ha acabat, però els qui la van muntar i disfrutar han marxat deixant les factures sense pagar.

L'11-S, noms i imatges

El silenci a la zona zero, aquest matí de l'11 de setembre, és el que impressiona més. Sobretot en una ciutat com aquesta, que respira a tota hora sorollosa com un animal fatigat. El públic no pot accedir més enllà de Broadway amb el carrer Liberty, i sent a distància com dues persones llegeixen, un rere l'altre, els noms dels gairebé tres mil morts que va provocar l'atemptat que va esfondrar les torres bessones. Els noms, sempre els noms.

A l'altre costat, un cor de dones amb aspecte mongil, joves i no tan joves, tocades amb una còfia del temps dels primers colons, canten himnes religiosos. En l'església que hi ha al davant de la zona zero, que va servir de refugi als bombers i policies que miraven de rescatar víctimes, tot d'objectes recorden aquells dies dramàtics: els voluntaris anaven a canviar els llençols dels llits de campanya on dormien els bombers, després de jornades de més de dotze hores entre les runes, i els portaven ossets de peluix perquè no dormissin sols. A fora, menys sentimentalisme: uns quants manifestants, silenciosos també, demanen amb pancartes conèixer la veritat de l'11-S i subratllen la responsabilitat del govern de Bush en l'afer, que consideren un afer intern. La policia impedeix que la protesta agafi volada, i els fa restar en una vorera. A l'altra vorera dels manifestants, en franc contrast, un grup de xofers espera, amb cotxes luxosos, alguns convidats a l'acte, que ha estat reservat als familiars i als cossos uniformats. Fem fotos de la sortida dels convidats. Una dona passa de pressa, enarborant una gran foto d'una desapareguda, potser la seva filla. Em veu fent fotos, s'atura i posa: vol que la imatge de l'absent, de la desapareguda, es multipliqui. És una manera de combatre l'absència, com ho és la reiterada enunciació dels noms dels morts. És el nostre darrer dia a la ciutat, i marxem amb el silenci que ho impregna tot.

Sense complexos

Més que de l'huracà Ike, en alguns ambients de Nova York sentireu a parlar, probablement, de l'huracà Palin. L'insòlit entusiasme que ha aixecat el nomenament de la governadora ultraconservadora d'Alaska per al ticket electoral amb McCain ha agafat desprevinguts els demòcrates. Com diu el New Yorker, "la jugada de McCain, encara que xocantment irresponsable com un acte de potencial governament, és, per ara, un èxit polític." Jugant la carta del populisme desacomplexat, que la dreta interpreta tan bé, la senyora Palin es presenta a si mateixa com una "mamà hockey" (és a dir, les mares que acompanyen els fills a les activitats extraescolars) però insinua que pot ser també, si cal, un "pit bull", això sí, amb els llavis pintats. Justament aquesta consideració és la que ha portat Obama a repetir aquella frase feta que, en anglès, diu que un porc, encara que es pinti els llavis, segueix sent un porc (en castellà seria allò de "aunque la mona se vista de seda..."). Però el fet és que Palin ha aconseguit prendre la iniciativa als demòcrates (un columnista del Times demanava que Obama deixés de prendre vàlium), i ho ha fet en base, fonamentalment, com deia, al fet d'oferir una imatge de dona simple però desacomplexada, sense prejudicis per defensar els seus sòlids "valors", oposada a la imatge articulada, però potser massa elaborada i eventualment distant, que té Barack Obama (que va ser, no ho oblidem, estudiant brillantíssim a Harvard). Davant d'aquest fenomen, seria una temptació massa fàcil desqualificar la reacció dels americans; al capdavall, n'hi hauria prou a recordar l'èxit electoral que han tingut a Espanya personatges desacomplexadament de dretes com Aznar o com Esperanza Aguirre, una dona finalment no tan allunyada de Palin i que obté més del cinquanta per cent del vot popular d'una metròpoli tan acreditada com és Madrid. I és que, encara que ens costi de reconèixer, el populisme i l'antiintelectualisme no són patrimoni dels americans. És un signe dels nostres temps.

Low Life

En Jordi P. m'havia insistit que no ens ho perdéssim, i aquesta vegada hi hem anat. És el Lower East Side Tenement Museum, i confirmo a l'hipotètic lector que no cal perdre-s'ho quan visiti Nova York. En realitat es tracta d'un edifici de mitjan segle XIX al carrer Orchard, al cor del barri baix. Un edifici d'immigrants en un barri d'immigrants: alemanys, jueus, italians, que ara han estat substituïts per portoriquenys. És un fenomen que fa pensar en el Raval barceloní, incloent-hi l'actual procés de gentrification, d'aburgesament, que està coneixent el barri. El Museu no és pròpiament un Museu, sinó una visita guiada a l'edifici en qüestió, que es conserva tal i com era a mitjan dels anys trenta, quan va deixar de ser habitat. Surts de la botiga (on aprofito per comprar el llibre de Luc Sante sobre la vida dels "de baix"), i en un petit grup menat per una guia (la nostra, Sarah, és una jove llicenciada en història), travesses el carrer i entres a l'edifici. Pugem al primer pis i, a cada un dels dos apartaments, la Sarah ens explica una respectiva història de vida: la primera, la d'una família alemanya que hi va viure la gran depressió econòmica dels anys 1870, i la segona la d'una família d'origen italià que hi va viure el crash de l'any 1929. Si ho he entès bé, tenen unes cent històries de vida de les aproximadament 170 famílies que hi van viure entre 1863, quan la casa es va construir (per un immigrant que hi va veure el negoci), fins al 1934, quan una llei federal obligava a unes mesures de seguretat contra els incendis que l'edifici no tenia, cosa que va fer que el propietari s'estimés més fer fora els set llogaters que no pas fer les obres que representava fer l'escala nova. I la casa es va tancar; només les botigues de la planta baixa van continuar. Fins que, a finals dels anys vuitanta, un paio que buscava un despatx per llogar, hi va entrar i va saber veure l'oportunitat d'explicar, en un sol edifici, un bon tros de la història de la ciutat. D'una història vista des de baix, des del Lower East Side i des de la classe treballadora immigrada. El Museu fa vint anys que funciona, i de forma competent. Anant pel món, n'hem vist algun altre exemple semblant (a Copenhagen, concretament). Però a Barcelona, ciutat obrera, ciutat bastida sobre la immigració, ens acontentem a ensenyar, amb l'orgull del gec, el pis de la Pedrera. Oblidant l'altra cara de la moneda: com a tot arreu, l'esplendor dels uns se sustentava sobre la misèria dels altres. Hem passat de la "ciutat del perdó" que no fou a la ciutat de l'oblit, la ciutat dels rics de nou, que no volen recordar d'on vénen sinó només allà on pensaven arribar. En sortir, ens aconsolem al Katz's Deli amb un entrepà inoblidable de pastrami i una cervesa ale, no gaire espessa, que es fan ells mateixos.

Catalan is Spoken

Barcelona és una ciutat coneguda a Nova York. Quan ens pregunten, cosa que fan sovint, d'on venim, n'hi ha prou amb dir: Barcelona, i no tens ni temps d'afegir, després de la coma, Spain. Tothom fa cara d'exclamar-se. Alguns fins i tot, amb un somriure una mica condescendent, et responen: "Catalonia". L'altre vespre, la cambrera nord-americana del restaurant italià on sopàvem ens sentia parlar i ens va demanar d'on érem. Quan li vam dir Barcelona, va respondre que li encantava la nostra ciutat. Li vaig demanar si havia vist la pel·lícula de Woody Allen, que fan en un cinema del barri on som, però em va dir que no. Va explicar-nos que el desembre volia tornar a Barcelona, i que tenia fins i tot la intenció de quedar-s'hi a treballar. Va afegir, però, que per això li calia el català, i que ella sabia castellà, però no català. I que si no sabies català, a Barcelona no eres fàcilment acceptada. És curiós que quan, a casa, no cessem de lamentar-nos sobre la pèrdua de presència del català al carrer, una cambrera de Nova York tingui la certesa que, si no aprèn català, a Barcelona no hi té res a pelar. Naturalment, no vaig desmentir-li la seva impressió. En canvi, li vaig dir que no s'amoïnés, que ja aprendrà el català i sense cap dificultat. Ho hauríem de dir més sovint: "Catalan is easy". Ara, almenys, ja saben que "is spoken."

La innocuïtat de Dalí

En un MoMA ple de vistants catalans, l'exposició temporal de la darrera planta és dedicada a Dalí i el cinema. És una exposició que va organitzar l'any passat la Tate britànica i que ara acaba la seva itinerància americana al temple de la modernitat novaiorquesa. I tanmateix, detesto Dalí. No m'agradava com a persona, no m'ha agradat mai com a artista. L'exposició cal veure-la, però: ensenya diverses coses, més implícites probablement que no explícites. Obre, és clar, amb Un chien andalou i L'âge d'or: però on comença Dalí i on acaba Buñuel? I hi ha, sens dubte, un moment de ruptura, d'escissió: l'esclat de la guerra civil, l'assassinat del seu amic García Lorca. El moment és reflectit en un quadre, molt potent, de la col·lecció de la Tate: Autumnal Cannibalism (1936), en què dues figures entrellaçades es mengen l'una a l'altra amb un forquilla, un ganivet i una cullera. Fa pensar en el mateix malhumor que expressa l'esplèndida natura morta amb sabatot de Joan Miró, que veurem havent dinat, dues plantes més avall. (Ara bé, asèpticament, la cartel·la no parla de la mort de Federico i en canvi insisteix que Dalí no va "prendre costat" en la guerra civil espanyola). Però Dalí, a qui els surrealistes havien batejat amb l'acròstic del seu nom avida dollars, marxa als Estats Units, on va viure durant els anys 1940s. I passes, gairebé sense solució de continuïtat, de L'âge d'or a una pel·liculeta intranscendent per a la Disney (que la Disney va acabar produint l'any 2003!). Dalí connecta amb una determinada concepció de l'espectacle: el 1944 el productor Selznick el contracta per dibuixar la famosa seqüència del somni surrealista de Spellbound, dirigida per Hitchcock. Però el surrealisme de Dalí no ataca el sistema establert, tot al contrari. És el surrelista de plantilla de Hollywood. I el crític de la modernitat, des de posicions estèticament reaccionàries. L'exposició mostra el vídeo Chaos & Creation que va enviar l'any 1960 a una convenció on l'havien convidat. La cartel·la diu que és un dels primers vídeos d'artista que hi ha. El vídeo és una mena de conferència delirant de Dalí contra Mondrian, un dels artistes paradigmàtics de la modernitat. La cartel·la segueix dient-vos que "aquest projecte pot ser relacionat amb desenvolupaments contemporanis en el món de l'art, incloent-hi les performances de John Cage, els happenings d'Alan Kaprow, els esdeveniments artístics d'Yves Klein, i les màquines autodestructives de Jean Tinguely." Poca broma! Però algú, volgudament o no, vés a saber, ha tingut l'encert de posar, al costat d'aquest vídeo, l'últim quadre de l'exposició: és un retrat espantós del president dels estudis Warner Bros. (Portrait of Colonel Jack Warner, 1951). Potser és un dèficit meu, però no hi sé veure cap ironia, en aquest retrat llagoter (el catàleg reprodueix també el de la dona de Warner). Com no vaig saber-li trobar en el seu dia en el retrat de la néta de Franco dalt d'un cavall blanc que Dalí va pintar a les acaballes del franquisme i que, és clar, va ser reproduït a primera pàgina en huecograbado per La Vanguardia aleshores española. La postmodernitat ha insistit en l'esborrament entre les fronteres entre el highbrow i el lowbrow, la cultura d'elit i la cultura de masses. I per això els agrada Dalí, als postmoderns, perquè fa el pas de l'una a l'altra. Però agrairíem que no ens fessin passar bou per bèstia grossa: la seva actitud, estètica i vital, no té res a veure amb la d'un John Cage o un Alan Kaprow. Dalí no volia assassinar la pintura, com Miró, ni qüestionar l'art, com Cage. Si de cas, va poder sintonitzar amb l'actitud d'un Andy Warhol. Però, després del 1936 i de la seva renúncia, ja no va tornar a ser mai el mateix. Encara que seguís esforçant-se a fer, d'ell mateix, un personatge, i que acabés esdevenint una icona d'una determinada manera, innòcua, indolora, de vendre la transgressió artística inherent a la modernitat. Això sí, cal reconèixer que ha aconseguit allò que li agradava de repetir: que parlin d'ell, encara que sigui bé.