La força de la sabata

Hi ha imatges capaces de resumir en elles mateixes tot un esdeveniment, o fins i tot una etapa històrica. Vaig tenir ahir al vespre aquesta impressió quan vaig veure per la televisió com un periodista iraquià que li etzibava les dues sabates a Bush, i li deia "gos", just després que aquest es vantés de l'oportunitat d'haver envaït el seu país i d'haver provocat aquella guerra absurda. La fi de la presidència de Bush quedarà inevitablement associada a aquestes imatges del cop de sabata irat, perfectament capaces de compendiar tot l'enuig que mig món sent cap a l'encara president: ningú no trobarà una imatge millor, que sintetitzi el rebuig per unes polítiques tan equivocades (i per una permissivitat tan gran, que ha permès l'enèssim escàndol financer, que també vam conèixer ahir).

És curiós, això de la sabata, del poder que té com a símbol de protesta. Es fa inevitable pensar en Kruixev, aquell ministre d'exteriors de l'URSS que un dia, en una sessió de l'ONU, es va treure la sabata i va començar a picar sobre el pupitre: la contundència del gest fa que se'l recordi quan ja ningú se'n recorda d'ell. Però jo pensava en una altra sabata: la que Joan Miró va col·locar en un seu bodegó, pintat el 1937 en plena guerra civil, i on sembla que condensi tot el malestar, tot el desassossec que li provocava la contesa. Com més me'l miro, el quadro, que fa part de la col·lecció del MoMA, més bo em sembla: amb aquells colors mig fosforescents, vermells, grocs i verds, blaus i negres, la sola presència inquietant de la sabata li atorga una contundència que no cal que te l'etzibin al cap perquè te'n sentis.

Print will die

El clima pessimista que s'ha instal·lat entre nosaltres arran de la recessió econòmica i les perspectives més aviat ombrívoles que els soi-disants experts atribueixen al futur més o menys immediat del paper imprès, fan que els que ens dediquem a les revistes i els llibres tinguem motius seriosos de preocupació. Aquí i arreu. És en aquest context que m'ha cridat l'atenció, com un senyal més que les coses no van com ens agradaria que anessin, un anunci que l'editorial nord-americana Pantheon Books publica en el darrer número de la New York Review of Books.

El número està farcit d'anuncis d'editorials (no com aquí, que els editors no volen sentir a parlar d'anunciar-se a les revistes) que esperen vendre molts llibres com a regal de Nadal. El que sobta de l'anunci de Pantheon és diguem-ne l'argumentari, "les 10 raons per què un llibre és el millor regal". Les tradueixo a continuació: "1. Pot canviar la vida d'algú. 2 Ja ve carregat. 3 Un llibre costa menys que una ampolla de xampany. 4 Pots comprar 10 llibres de tapa dura pel preu d'un IPhone. 5. Al voltant del mateix preu d'un Dvd, però l'experiència lectora dura molt més. 6. Pot fer riure algú. 7. No cal muntar-lo. 8. No necessita piles. 9. Fas la compra en una sola botiga -la teva llibreria té el regal apropiat per a cadascú de la teva llista. 10. Mai no en tindràs prou!"

Si hem de recórrer a aquesta mena d'arguments per vendre llibres, oi que no anem bé?

Marsé, reconegut

Juan Marsé ha estat guardonat, finalment, amb el premi Cervantes. Fa molts anys que el llegeixo, i el tinc per un gran escriptor, un extraordinari narrador. Si ho recordo bé, el primer que en vaig llegir va ser Si te dicen que caí, quan jo tenia catorze o quinze anys, en una edició mexicana que em va passar per sota el taulell en Bernat A., un valencià llicenciat en clàssiques que havia obert una llibreria al carrer de casa els meus pares, on jo anava a ajudar i a tafanejar llibres. Després l'he anat llegint, encara que no sistemàticament. Dels últims títols, recordo particularment El embrujo de Shanghai i Rabos de lagartija. La narrativa de Marsé, bàsica per entendre un sector de la societat barcelonina i catalana del franquisme, ha estat però aparentment poc estudiada: en un recull recent sobre la novel·la de Barcelona que han publicat la Fundació Tàpies i l'Arxiu Històric de la Ciutat, les editores han hagut de recórrer a un text antic d'uns geògrafs per al capítol dedicat a la narrativa urbana de Marsé, a falta d'un estudi més recent sobre la qüestió. Potser aquesta falta d'estudis sobre la seva obra, malgrat la seva importància evident, i el fet mateix que la seva literatura sigui una literatura centrada en uns barris i unes classes subalternes, ajuden a explicar, també, el fet que el premi Cervantes se li hagi resistit fins avui.

De les reaccions hagudes, voldria destacar la del pintoresc personatge que fa de ministre de Cultura. Sense que ningú s'hagi escandalitzat gaire, l'individu ha afirmat que Marsé "ha contribuït a la defensa a Catalunya d'una llengua que parlen 500 milions de persones" (i que, i aquest és el corol·lari implícit evident, aquí es troba "amenaçada"). La rèplica al ministre la ver fer, afortunadament, el mateix Marsé, que va dir que ell no tenia cap intencionalitat política a l'hora d'escriure en la llengua "que le da la gana", i que, en declaracions recollides per El País, afegeix: "Escric en castellà perquè les meves lectures, el meu cinema, tot ho vaig aprendre en castellà i així vaig formar el meu discurs mental; si hagués estat un país normal, per entorn familiar potser escriuria en català."

L'entorn familiar de Marsé és prou curiós: va ser donat en adopció per un taxista castellanoparlant que havia enviudat feia poc i que no podia ocupar-se ell tot sol de dues criatures a una parella que sortia del Clínic i que, en el trajecte dins el taxi cap a casa, es va lamentar que no podien tenir descendència. El pare adoptiu de Marsé era un antic militant del PSUC, que havia estat empresonat i no sé si condemnat a mort després de la guerra, i que era un home d'un catalanisme molt abrandat. D'aquests orígens contradictoris potser se'n deriven algunes actituds de Marsé cap al catalanisme, però com que em va fer una mandra infinita llegir el seu El amante bilingüe, deixo la qüestió als psicòlegs.

El passat que no passa

Avui fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Aviat, doncs, farà tant de temps que vivim sense el dictador com temps va durar la dictadura (a Catalunya, 36-37 anys). I, tanmateix, el pas del temps no em sembla, subjectivament és clar, similar. Del règim franquista en vaig viure, de forma diguem-ne conscient, no gaire més de sis o set anys. Però la impressió de feixuguesa, de temps detingut, de durada mineral, que associo amb el franquisme no té res a veure amb el temps, més accelerat i més viu, però paradoxalment més "curt", que hem viscut després. La durada del franquisme serà aviat igualada per la de la democràcia i l'autonomia, però la impressió d'immobilitat, d'immutabilitat, del franquisme perdura en la memòria com un temps més llarg.

Aquest vespre s'emet un documental a Tv3 fet per la M. Dolors Genovès i que es diu "Topografia de la memòria". Veieu-lo si podeu. S'hi analitzen cinc casos diferents d'enfrontar la memòria històrica (Sud-àfrica, Argentina, Alemanya, Itàlia i Catalunya/Espanya). I s'hi repeteix la idea que han d'haver passat trenta anys des dels fets per poder-los encarar correctament. Potser sí. Però aquests dies als diaris ens trobem la constatació de com és de difícil, encara, fer front al franquisme. Dues notícies ressalten. L'una, grotesca, digna de Valle-Inclán: el president del Congrés, l'inefable Bono, renunciant a col·locar una placa en homenatge a una monja carca que es feia dir, encara que sembli mentida, Sor Maravillas. (Per cert: us heu fixat, en la foto, com s'assembla a Bono?) Això, després d'insultar els seus teòrics companys de partit i de mostrar, sobretot, que l'educació franquista que va rebre va fer forat en ell. L'altre també és una marxa enrere, però d'una altra naturalesa: la renúncia del jutge Garzón a investigar el parador dels desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme, i la seva inhibició en favor dels tribunals provincials de les zones on hi ha fosses comunes. Potser sí que, com insinuava ahir el Corriere della Sera és un moviment estratègic, un hàbil contraatac que evitarà que la investigació no s'arxivi (cosa que hauria passat si l'hagués continuada ell). Potser sí, d'aquestes estratègies els italians en són mestres. Però a mi em segueix semblant que aquí hi ha hagut un cas de vedetisme judicial que, en lloc d'afavorir la causa dels familiars dels desapareguts, els ha deixat dolguts i amb un pam de nas. Ara, això sí, els diaris de mig món han parlat d'ell, del jutge Garzón. Al capdavall, potser era del que es tractava.

El descrèdit de la paraula

L'emissió, que no he vist, d'una sèrie molt publicitada a TV3 sobre el bandoler Serrallonga ha motivat una crítica generalitzada pel que fa a l'accent amb què parlava l'actor protagonista de la sèrie. La descurança lingüística no és, malauradament, un fet nou en la nostra televisió, com no ho és al teatre o al cinema nostrats. Ara, és clar, que un bandoler de principis del segle XVII i de les Guilleries s'expressi amb un accent xava fa, o hauria de fer, el mateix mal efecte que si anés vestit amb indumentària d'una altra època o que si aparegués dalt d'una motocicleta. Això, és clar, si no fos per aquesta convicció, tan estesa, que no hi fa res com parlem (o com escrivim): aquest terrible descrèdit de la paraula a què semblem condemnats. La meva germana T. em diu que va sentir, per la ràdio, una entrevista amb el director de la sèrie i que, quan li van preguntar quins criteris havia tingut a l'hora d'escollir l'actor protagonista en el càsting, va dir que el físic i la mirada. Com si la manera de parlar no fos decisiva en un actor, i en la credibilitat que ha de transmetre d'un personatge.

Un cop, fa ja molts anys, vaig sentir a un savi en aquestes qüestions, Jaume Ayats, que deia que la gent d'una determinada comarca parla amb l'entonació dels animals (o potser va dir els ocells?) d'aquella contrada. Els de les Guilleries, gent boscatana, haurien de parlar amb un accent fosc, espès com el bosc. Però es veu que quan aquella mirada desafiant de l'actor que va seduir el director indocumentat reptava el seu contrincant, se sentia a dir: "Sóc Iuan de Sarrallonga" i l'efecte amenaçador es diluïa, i la credibilitat naufragava. Quina llàstima!

El record de la guerra

Què en quedarà de les guerres, quan ningú no les hagi viscudes? Mentre a Espanya encara discutim si cal desenterrar els morts de les fosses comunes, l'Europa democràtica celebra avui l'Armistici amb què es va posar fi a la Primera Guerra Mundial. La commemoració de l'armistici, que va entrar en vigor a les 11 hores i 11 minuts del dia 11 del mes 11, ha tingut sempre un gran significat a tot Europa (on no se celebra, en canvi, la fi de la Segona Guerra Mundial). El president Sarkozy ha destacat que és la primera vegada que es commemora l'Armistici a França sense supervivents de la guerra (el darrer, de 110 anys, va morir fa poc). En canvi, a Londres, en una cerimònia feta al Cenotaph, a Whitehall, a la qual ha assistit el primer ministre Gordon Brown, hi han participat tres supervivents: els veterans de guerra Henry Allingham, de 112 anys, Harry Patch, de 110, i Bill Stone, de 108. Quants anys més podran ser-hi? No gaires, és clar. I llavors, què serà l'Armistici? Un símbol de la reconciliació europea (ràpidament desmentit per la Segona Guerra Mundial)? Un recordatori de la matança que hi va haver en els camps de batalla del continent? Una ocasió per evidenciar que no hem deixat enrere "l'orgull nacional" (Angela Merkel no ha volgut anar a l'acte que Sarkozy ha fet a Verdun, perquè, diuen, ha escollit "un símbol del vergonyós passat militar" alemany)?

M'interessa en tot cas la referència que ha fet Sarkozy als soldats que van ser afusellats per deserció i sublevació, i que, ha dit, també van ser víctimes d'una Guerra que "excloïa tota indulgència, tota feblesa." La premsa diu que Lionel Jospin els va voler rehabilitar ara fa deu anys, però que va topar amb l'oposició de Chirac. Soldats que eren més conscients que ningú de l'horror de la guerra i que, cap al final del conflicte, es van rebel·lar contra unes ordres absurdes que rebien dels seus comandaments i que van ser afusellats per traïdors i covards. Ha calgut esperar noranta anys, i que tots els combatents fossin morts, per començar a reconèixer que tenien raó.

Avui és demà

Ahir Obama va dir que només diria una paraula: demà. I avui és demà. I hi ha alguna cosa en l'aire que diu que serà una gran victòria. Una victòria que s'aconseguirà amb una participació massiva, mai vista. Algun diari, no sé quin ara, diu que només es va registrar un increment tan notable del nombre de votants l'any 1920, quan es va autoritzar el sufragi femení. Avui, centenars de milers d'abstencionistes aniran a votar Obama. Fins ara, tots hem especulat sobre si hi havia un vot ocult, s'ha parlat de l'efecte Bradley (que el 1982 va fer perdre les eleccions a un candidat negre a qui les enquestes donaven per guanyador en l'elecció del governador de Califòrnia), però potser no ens adonàvem que el tret diferencial i destacat d'aquestes eleccions seria l'alta participació. Salvant totes les distàncies, es pot produir un fenomen similar al que es va produir a Espanya després de l'11-M. Les mentides d'Aznar van mobilitzar moltíssima gent d'esquerra que no anava tradicionalment a votar. Les mentides de Bush, el desastre absolut dels seus mandats, i l'esperança que representa Obama per a molta gent de fora del sistema polític, poden fer possible avui el canvi. Chicago pot ser, aquesta nit, una gran festa. Creuem els dits.

Post data: He escrit a la Mary Ann per demanar-li com veien les eleccions des de Nova York, i em diu que hi ha molts nervis però també molta emoció: "És abassegadora la il·lusió que sent la gent", escriu. I afegeix que la campanya d'Obama no dóna l'abast. I confirma el que pot ser l'autèntica clau d'aquestes eleccions, l'increment absolut del vot jove ("no es parla d'una altra cosa"). He escrit també a P., més jove que Mary Ann, i em diu que la gent que va viure el fenomen Kennedy als anys seixanta compara aquella situació amb la d'ara, i que fins i tot aquella es queda curta davant l'actual emoció. S'havia dit que un factor determinant d'aquesta elecció seria la raça, i acabarem descobrint que el decisiu serà l'edat. El New York Times parla avui d'una campanya èpica. Demà potser podrà parlar, també, d'una victòria èpica.