Cantar l'alirón

L’imprevist resultat d’ahir al Camp Nou ha dilatat uns dies allò que tots els culés esperàvem: cantar l’alirón. Mentre espero que sigui l’hora del partit, al telenotícies fan una lliçó d’etimologia recreativa i expliquen que, mentre el diccionari de la Real Academia Española dóna una improbable etimologia àrab per a aquest mot intraduïble, alirón, n’hi ha una altra (que trobareu recollida a diversos llocs de la xarxa) que, si no és certa, és ben trobada. Fa així: a finals del segle XIX, els anglesos s’instal·len a la conca del riu Nerbion, al País Basc, per explotar les mines de ferro. Quan els enginyers anglesos troben una veta tota de ferro, hi escriuen: “ALL IRON”. Els miners ho celebren, perquè això els representa cobrar una prima. I d’aquí, de l’alegria per haver trobat “all iron”, l’expressió passa al món del futbol, i esdevé un crit de victòria de l’Athletic de Bilbao, que després s’ha generalitzat a tot el futbol espanyol. A mi, m’agrada pensar que aquesta etimologia tan vinculada als orígens proletaris del futbol és veritable. Després de tot, les victòries d’enguany han vingut per la, anava a dir nostra, capacitat de jugar esplèndidament però també de saber, quan ha convingut, picar pedra. Encara que fos un mineral de ferro tan dur com la defensa del Chelsea. I perdoneu-me l’expansió, però em sembla que, enguany, sí que ens ho podem permetre.

De què escriure?

L’anècdota és prou coneguda. Mercè Rodoreda l’explicava així en una entrevista que li va fer la Roig: “Una vegada, quan era jove, vaig anar a veure el director de La Rambla i li vaig dir que volia aprendre a escriure a través del periodisme. Em va mirar i em va dir: ‘primer visqui, després escrigui’”. Sense l’experiència de la vida, la literatura no és possible? No sabem, és clar, si, quan era exiliat a París als anys vint, el futur director de La Rambla, Domènec de Bellmunt, ara reeditat, havia llegit Gide, que, a Les faux-monnayeurs (1925) havia escrit: “Il me semble parfois qu’écrire empêche de vivre, et qu’on peut s’exprimer mieux par des actes que par des mots.” Una afirmació qüestionable: en tot cas, la posteritat de Gide no li ve pels seus actes, sinó per allò que va escriure.

I d’aquesta experiència vital prèvia sense la qual no podem escriure, què en treiem, què n’escrivim? Ahir vaig trobar aquesta cita de Renan: “On ne doit jamais écrire que de ce qu’on aime” (del pròleg a Souvenirs d’enfance et de jeneusse). Pot semblar un bon consell, però és un consell prou limitador. De fet, hi podríem contraposar aquest aforisme, altre cop de Gide i també prou conegut: “C'est avec les beaux sentiments qu'on fait de la mauvaise littérature” (de la Lettre à François Mauriac). Rodoreda sembla confirmar-lo, tot capgirant-lo: la seva literatura és cada cop millor, a força d’abandonar els bons sentiments. Tot i que encara hi ha qui es pensa que és una escriptora sentimental.

I queda, és clar, el “com” escriure. L’estil, sens dubte, però també la llengua. La primera vegada que vaig sentir esmentar Els moneders falsos va ser, a classe, a la Carme Serrallonga. I va utilitzar aquesta forma, “moneder fals”, tan pròxima a la francesa i que és d’altra banda la que segueix donant el Diccionari de l’Institut. Molts anys després la novel·la es va traduir al català, per un defensor del “català que ara es parla”. El títol: Els falsificadors de moneda. El debat segueix obert.

À quoi sert, la géographie?

El president francès, Nicholas Sarkozy, insisteix a tirar endavant la iniciativa de fer un “cens ètnic” de la població francesa. L’encàrrec el va fer al Comissari per a la Diversitat, un advocat d’origen algerià convertit en un empresari exitós, amb la finalitat de “mesurar l’amplitud de la discriminació i de l’eficàcia de les polítiques d’integració”. Però la mesura ha aixecat immediatament polseguera a França, un país on és molt difícil qüestionar les veritats establertes. I la “veritat” diu que la República francesa no fa distinció de cap mena (ni de raça, ni de color, ni de creença, ni d’origen) entre els seus ciutadans, i que tots són francesos i prou. Encara que aquesta veritat la trobem desmentida diàriament, per la discriminació que pateixen els francesos d’origen magribí de les perifèries urbanes, ha estat justament Fadela Amara, secretària d’Estat de Política de la Ciutat, això és, la delegada del govern per coordinar les polítiques a la banlieue, una de les primeres veus crítiques amb les intencions del seu president Sarkozy: “Les estadístiques ètniques, la discriminació positiva, les quotes, tot això és una caricatura. La nostra República no ha d’esdevenir un mosaic de comunitats”. I ha afegit, amb una comparació innecessària, que a França “ningú no ha de portar ja cap estrella groga”.

Més enllà de la discussió, interessant i necessària, entre els dos diversos models de fer front a la qüestió de la immigració (el “multiculturalista” dels països anglosaxons vs. “l’integracionista” de França), el debat actual em recorda una petita discussió que un dia teníem a casa amb Pierre Vilar. Ell deia que els diccionaris enciclopèdics podrien guanyar línies de text si s’estalviaven de fer-hi constar el lloc de naixement (i de mort) dels personatges que ressenyaven. Al capdavall, sostenia, sovint el lloc de naixement és accidental, i l’important, el decisiu, són les dates: la cronologia i no pas la geografia. És clar que en el fons de l’afirmació de Vilar hi havia aquesta arrelada creença (per a un francès com ell, nascut a Occitània i estudiós del “cas català”!) que la República francesa fa tots els ciutadans iguals, hagin nascut on hagin nascut. És una llàstima que el “malestar de la banlieue” no faci més que desmentir-lo.

Rimbaud, mite perdurable

Edmund White, biògraf de Proust (entre d’altres coses), ha publicat una biografia breu de Rimbaud, un poeta de vida també breu –va morir als trenta-set anys- i d’obra encara més breu -deixà d’escriure als vint-, però d’una influència pregona, canònica. White focalitza la biografia en la relació homosexual de Rimbaud amb Verlaine, i m’ha semblat que en el fons simpatitza més amb Verlaine, perquè tot i ser més gran, és víctima de la tirania de l’adolescent Rimbaud, a qui no podem deixar de veure, talent a banda, com un home més calculador que no pas l’altre. White sosté que “la llegenda de Rimbaud ha estat increïblement llarga, contradictòria i àmplia, molt més vigorosa que no la reputació pòstuma de Verlaine, per exemple.” I n’apunta una possible raó: “Potser els poetes obscurs (i Rimbaud va inventar l’obscuritat) acaben tenint més renom que no els transparents, ja que només els obscurs necessiten interpretació –aquest és el seu atractiu perdurable tant per als exegetes acadèmics com per als místics adolescents. En el cas de Rimbaud també hi va jugar a favor la seva reputació com a adolescent rebel –la seva arrogància indignada, les seves poses fotogèniques, la seva impertinència extrema, la seva sexualitat aberrant, la seva renúncia definitiva a l’art als dinou anys i la seva sobtada, audaç partida cap a l’Àfrica”.

En tot cas, Rimbaud va esdevenir aviat un mite que ha estat reivindicat des de costats molt diferents. White esmenta un llibre francès publicat el 1961 amb el títol de Le Mythe de Rimbaud on hi ha capítols sobre Rimbaud el Simbolista, el Decadent, el Surrealista, el Cabalista, el Màgic, el Sant, el Feixista, el Patriota francès, el Communard, el Bolxevic, el Burgès Honest, la Veu de les Ardenes, l’Home d’Acció, l’Aventurer, el Perdonavides, i el Pervertit!

Llegint-lo, me n’he recordat d’una entrevista que vaig llegir ja fa anys en un suplement dominical amb Jim Jarmusch. Jarmusch hi explicava que, abans de dedicar-se al cinema, havia escrit poesia. I deia: “En aquella època, jo estava molt influït per Rambo”. El periodista, que devia haver estudiat en una facultat de ciències de la comunicació (sic), ho va escriure així, Rambo, i tan ample. Rimbaud, mite perdurable, sí: però per als happy few.

Coses de l'idioma

Que el futur del català depèn del seu prestigi social és, em sembla, una afirmació indiscutible. Una notícia a La Vanguardia digital d'avui em confirma una intuïció que fa temps que tinc: que la nova immigració ajudarà el català, entre altres coses perquè forçarà una part de la vella immigració a adoptar la llengua catalana com a element de distinció social. La notícia, generada per la secretaria de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, diu que "Els castellanoparlants estudien més català per no quedar en desavantatge amb els immigrants" i perquè "aprendre la llengua també els serveix per marcar el sentiment de pertinença a la societat catalana." L'augment dels inscrits als cursos de català, per raons, és clar, fonamentalment "pragmàtiques" (llegiu incrementar les seves possibilitats laborals), permet parlar, segons la font esmentada, d'aquest petit fenomen. Del qual, avui mateix, n'he tingut una confirmació indirecta per un comentari de C., una irlandesa que viu a Barcelona i que s'ha matriculat en un curs de català on la immensa majoria són gent d'aquí (cosa que, evidentment, la deu sorprendre: al seu país, aquesta mena de cursos són, per definició, per a estrangers).

En tot cas, més enllà del seu abast, aquest és indubtablement un fenomen real, i ampli: no fa gaire, vaig llegir en un paper que a València hi ha pares de classe mitjana que, tot i parlar en castellà, inscriuen els seus fills a escoles concertades on s'ensenya el valencià per tal de no portar-los a l'escola pública, castellanoparlant, que és on van els fills dels immigrants. De fet, la necessitat de l'immigrant que ja fa temps que viu al país de diferenciar-se respecte del qui acaba d'arribar, ja l'havia explicada en forma satírica una cançó de la Trinca de fa molts anys, que potser recordareu. En qualsevol cas, la notícia que comento és una mostra de la complexitat de la situació present, que, com no podria ser altrament, és plena de matisos -matisos que solen escapar als predicadors entusiastes de l'enfonsament al qual suposadament assistim.

Metereologia

Em trobo un veí a l'ascensor. Treballa a la Caixa, i sembla alleujat perquè el matí, plujós, li ha reportat més aviat poca feina. I em cita una vella dita del comerç, en un català que ja no és el d'ara: "Carrers molls, calaixos eixuts."

Actualitzar els clàssics

És un dels debats permanents del nostre present artístic. Com acostar a un públic d'avui una obra de fa més de 350 anys, sense trair-la, sense estrafer-la, sense fins i tot negar-la? Ahir, al Liceu, a l'assaig general de L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, en vam tenir una bona mostra. M'avanço: del tot reeixida, al meu parer. La direcció artística és d'un novaiorquès afincat a Europa, David Alden, que ha fet uns muntatges (algú en diria post-moderns) de Händel i de Monteverdi mateix, entre d'altres autors, on accentua tant el costat caricaturesc dels personatges com la càrrega política de l'obra. Aquest és el cas, sens dubte, de L'incoronazione, una obra de mitjan segle XVII que té una importància dins la història de l'òpera, en la mesura que és la primera obra, o una de les primeres, que, a Venècia, abandona els salons cortesans per fer-se en un teatre burgès, on el públic paga una entrada. És també la primera obra en què els personatges mitològics són substituïts per personatges històrics, trets en aquesta ocasió dels Annals de Tàcit, entre altres.

La història és senzilla, malgrat que l'obra és llarga: l'emperador Neró s'enamora de Popea, una trepa, que no para fins que no fa desterrar Octàvia i se cenyeix ella la corona reial. Tàcit va ser explícit respecte a Popea: "Tenia totes les virtuts, tret de l'honestedat". Però Alden, amb la seva posada en escena "gamberra" (disculpeu la banalitat de l'adjectiu), aconsegueix subratllar l'absoluta modernitat del conflicte plantejat pel llibretista, un extraordinari Gian Francesco Busenello: és una obra sobre la relació del sexe i la política. Una modernitat, la de Busenello ofert per Alden, absolutament compatible amb l'emoció estètica antiga que destil·len les dues àries amoroses entre Neró i Popea, en el més pur estil de Monteverdi, o la delicada cançó de bressol amb què la dida, despullada per un moment del seu costat caricaturesc, va fer cruixir alguna butaca prop meu.