Il vaut mieux que nous parlions français...

El Club Editor ha reeditat Catoia l’enfarinat, on s’explica la història d’un dels últims membres d’una secta catòlica (el malnom de Catoia li ve d’una pronúncia defectuosa de “catòlic”) que a penes sobrevivia a la França d’entreguerres, els integrants de la qual s’havien negat a acceptar la subordinació de l’Església a l’Estat establerta per la Revolució Francesa i pel concordat signat entre Napoleó i Pius VII el 1801. El llibre pot ser llegit, i, el que és més important, va ser llegit, com un paral·lelisme amb la situació dels qui parlaven occità en el moment de la publicació del llibre (1966). Tot i que el llibre és més que això ­­–com explica el traductor, el filòleg Artur Quintana, en el postfaci–, el cert és que el llibre és, sobretot, això: la història angoixant i trista d’una gent que practica una religió “veritable” (o que parla una llengua genuïna) que els veïns, més pragmàtics, ja fa temps que han abandonat en pro de la religió oficial (que, per seguir el paral·lelisme, seria òbviament el francès). Sense capellans (és a dir, mestres que l’ensenyin) per practicar-la, la religió vertadera queda reclosa dins els murs de la casa, mentre els fidels es van passant de bàndol o es van morint.

Didàcticament –al capdavall, l’autor, en Joan Bodon, és un mestre d’escola­– anem veient com en Catoia es va quedant sol, aïllat, amb la sola figura de l’avi que es manté aferrissat a l’antiga creença, mentre els veïns es modernitzen, tenen llum elèctrica a casa i treballen el camp amb la nova maquinària. Un dia, en Catoia va a moldre el seu propi gra, però troba que el moliner jove té ara una “farinera” i que no li retorna el seu gra mòlt, sinó una farina amb la qual l’avi ja no es pot enfarinar els cabells (que era el tret distintiu de la secta). Quan surt a buscar possibles aliats, gent que li guardi el secret, es troba amb la fragmentació dialectal. La noia que l’acull és gascona, i Catoia té dificultats per entendre el gascó, de forma que ella li acaba dient: Il vaut mieux que nous parlions français... La novel·la finalitza amb la incorporació de Catoia al servei militar francès, obligatori per a tothom, i símbol de la unificació que no consent l’antiga religió (com l’antiga parla). Només al final de tot, Bodon deixa oberta la porta a una esperança, quan el protagonista, que es diu Amans (el qui estima?), torna al seu poble: “A Sant Genièis ningú no ho sap, que sóc en Catoia. Però, per què sóc a Sant Genièis? Potser un dia ho contaré”. Bodon ja no ho va contar, perquè va morir el 1975, però ens queda el dubte de saber en quina llengua ho hauria fet, l’Amans.

De l’ús inadequat de la metàfora

La metàfora, com també ocorre amb la comparació, és una figura retòrica delicada de fer servir. Pot ser brillant, inesperada, subtil. Però pot ser també grollera o, el que és pitjor, inexacta i, al mateix temps, inadequada. Fa una colla d’anys en vam tenir una prova, d’aquest ús desafortunat de la metàfora, amb Felipe González, que en una entrevista a El País, posterior a l’intent de cop d’Estat del 23-F, va afirmar que l’Exèrcit era “la columna vertebral” de l’Estat. Una afirmació gravíssima, perquè confonia una branca de l’administració de l’Estat, amb l’element que el sosté. Justament en el moment que Espanya deixava finalment enrere els pronunciamientos i les dictadures militars, González relliscava pel pendent de l’elogi mal entès i llagoter.

Ara hi ha reincidit un altre president del govern, Rodríguez Zapatero, amb la seva comparació excèntrica del Tribunal Constitucional amb el “cor de la democràcia”. Jo tenia entès que el “cor” de la democràcia era la sobirania popular, és a dir, el o els parlaments. Parlaments on s’arriba a acords polítics com el que va donar lloc a la Constitució del 1978 o a l’Estatut del 2006. Rodríguez Zapatero, incapaç de defensar allò a què es va comprometre públicament i que ell mateix va fer aprovar, confon ara greument, irresponsablement, un poder fàctic (el poder judicial, conegut per la seva aversió a la pluralitat lingüística i a la descentralització política) amb l’essència mateixa de la democràcia. Exactament com feia González amb un altre poder fàctic, el de l’exèrcit. I és que la metàfora, a més de poder ser inexacta i inadequada, també pot ser reveladora.

Dins i fora

És un lloc comú la manca de comunicació, a casa nostra, entre els escriptors que escriuen en català i els qui escriuen en castellà. Naturalment, el dèficit més gran és dels castellanoescrivents (i, hauríem d’afegir, dels castellanolectors) cap al català: el món en castellà és, o es pensa, autosuficient. Divendres passat en vam tenir una nova prova. Al programa de l’Emili Manzano entrevistaven un escriptor mexicà, d’orígens catalans, Jordi Soler, que viu i treballa a Barcelona des de fa uns quants anys. El llibre que presentava, titulat La fiesta del oso, recrea literàriament una història familiar, la d’un oncle-avi seu que va fer la guerra i que el 1939 va passar la frontera i va anar a parar al camp d’Argelers. Pel que van explicar en el programa de la televisió, un dels moments de la novel·la, de fet el que li dóna títol, és la festa de l’ós que té lloc a Prats de Molló (i que l’autor, quan va ser requerit en una pregunta que semblava innocent per la Marina Espasa, va reconèixer que no ha vist mai). Doncs bé, Soler no va tenir cap inconvenient a dir que desconeixia absolutament la novel·la de Joan-Lluís Lluís, El dia de l’ós, de la qual els mitjans catalans hem parlat a bastament, que s’ha reeditat en edició de butxaca i que ha merescut com a mínim un premi, el Crexells. I que tracta un tema que el mateix Soler considera important des del moment que li ha servit per al títol de la seva novel·la.

Aquesta "llunyania i solitud" dels escriptors catalans respecte de la seva pròpia societat, de què parla en Manel Ollé a l’últim número de L’Avenç a propòsit dels “contes russos” d’en Francesc Serés, o potser dit d’altra manera, el caràcter subaltern de la producció literària en català als països de parla catalana, tendeix a esborrar-se quan la nostra literatura és traduïda a fora, i és llegida (aparentment) sense cap pre-judici lingüístic previ. Avui que la televisió nostrada estrena una adaptació de Les veus del Pamano, no em sé estar de mostrar-vos dues fotos preses aquest mes d’agost a Alemanya. En una, precisament, s’hi veu com la novel·la de Jaume Cabré supera en vendes, a la llibreria de l’aeroport, el bestseller de Ruiz Zafón. A l’altra, el llibre de Baltasar Porcel sobre la Mediterrània és escortat, amb tota naturalitat, en un aparador de la Literaturhaus de Berlín, entre el Tàmesi de Peter Ackroyd i el Danubi de Claudio Magris. Les conclusions són, em sembla, massa òbvies com perquè ara les hagi de repetir.

Tot per una tassa de te

Ja fa molts anys, vaig sentir a Pierre Vilar, potser sopant a casa els pares, una afirmació que, feta amb la rotunditat amb què solia, em va sobtar. En concret, sostenia que Valéry Giscard d’Estaing havia perdut les eleccions de l’any 1981, en què optava a la reeleció com a president de la República, “per antipàtic”. Em va semblar, és clar, una afirmació poc “marxista”, però com sempre, venint de qui venia, tanmateix a considerar.

Avui hi he tornat a pensar, tants anys després, en llegir a la premsa els extractes del llibre de memòries que l’expresident Chirac acaba de publicar a França. La informació ressalta l’enemistat de Chirac envers Giscard d’Estaing, i en cita dues escenes concretes. L’una, l’any 1969, quan Chirac era ministre del Pressupost i anà a despatxar amb el seu superior, el ministre de Finances, que era Giscard d’Estaing. Giscard va demanar al conserge que li portés un te, però no es va prendre la molèstia de demanar a Chirac si és que ell també en volia un. Chirac, prou subtilment, va dir-li: “Gràcies, ministre, no bec mai te”.

L’altra escena és posterior, de l’any 1976, quan Giscard ja era president de la República i Chirac el seu primer ministre. La situació entre tots dos no era gens bona, i, per mirar d’assuaujar-la, Giscard el va convidar a ell i la seva dona a passar uns dies de vacances. Un vespre, Giscard va convidar a sopar, juntament amb el matrimoni Chirac, el seu monitor d’esquí i la dona d’aquest. La parella es va presentar, ell vestit amb un polo, i ella amb faldilla curta, mentre que els dos polítics i les dones respectives anaven amb vestits elegants de nit. La situació, per a Chirac, era enutjosa (la dona del monitor no parava d’estirar-se la faldilla, com si volgués allargar-la inútilment), i el seu retret és que Giscard no va fer cap gest, com a amfitrió, per alleugerir-la. El fet és que, en tornar a París, Chirac va donar el pas de trencar políticament amb Giscard i fundar el seu propi partit. La divisió de la dreta francesa s’havia consumat.

I ara penso que Vilar devia tenir raó. La qual cosa podria portar-nos a una consideració sobre el paper de l’individu en la història. Sense arribar al nas de Cleòpatra, és clar.

Anem plegats?

És un vell acudit anglès. L’explica el crític James Wood en la seva única, que jo sàpiga, novel·la publicada, The Book against God –un llibre potser massa autobiogràfic, on el protagonista, un jove incapaç d’acabar la seva tesi, que viu a expenses de la seva dona, pianista, en lloc d’escriure el seu treball acadèmic acaba escrivint un llibre (la novel·la mateixa, és clar) on passa comptes amb la seva educació cristiana i amb la figura del seu pare, pastor.

L’acudit fa així. Dos homes es troben i un li diu a l’altre: “I like to walk alone.” L’altre respon: “So do I. So, we could walk together”.

De primera necessitat?

Amb l’anunci de la puja, prevista per a d’aquí uns mesos, del tipus de l’IVA, els diaris han tornat a explicar que hi ha un tipus de l’impost, l’anomenat superreduït, que és del 4 % i amb el qual es graven béns i serveis qualificats com de primera necessitat: el pa, la llet, els ous, i les verdures, fruites i hortalisses. Aquest tipus d'IVA s’aplica també, a més de les cadires de rodes per a minusvàlids o als habitatges de protecció oficial, als llibres, els periòdics i les revistes. Ja s’ha posat de relleu (recordo un article de l’Empar Moliner) la incoherència que suposa aplicar el tipus mínim als llibres, i no per exemple als discos. ¿Per què la música de Haydn per al sermó de les Set últimes paraules (jo tinc l’enregistrament de l’ECM, que us recomano) ha de pagar un IVA superior al d’un llibre de Michael Chabon, per dir-ne un, si és tan o més necessària per a l’esperit que les aventures d’un poli esquimal?

Però hi ha una altra incoherència que tal vegada no ha estat prou assenyalada: si el legislador, que es diu ara, considera que un llibre (o una revista) és un article de primera necessitat, per què no ho considera així el director de torn de la televisió pública catalana (o espanyola)? Per què la primera temptació d’un editor de premsa diària en dificultats és suprimir, o si més no retallar, el suplement de llibres? No havíem quedat que era un producte de primera necessitat? Per què és, doncs, el primer que aparten de l’audiència –a qui es pressuposa un desinterès cultural només comparable al del mateix periodista? Si se sotmet el suplement de llibres a una cura d’aprimament, no és perquè, en el fons, ho considerem un luxe i no pas una primera necessitat? Quina hipocresia és aquesta? En ocasions semblants, m’enrecordo de la dita que solia repetir Joan Fuster: “Aun no asamos, y ya pringamos.”

La història i la locomotora

Prenc d’una taula aliena, amb el consentiment del propietari, els diaris del periodista Indro Montanelli que s’acaben d’editar a Itàlia amb el títol d’I conti con me stesso. Els diaris cobreixen, de forma discontínua, el període 1957-1978 i en el pròleg el curador en justifica, si calia, l’edició: “I diari sono documenti segretti scritti per diventari pubblici”, i afirma que en la majoria dels casos la intenció dels autors de diaris és que siguin la seva última obra, “quella che gli permetterà di prendere ancora una volta la parola dopo la morte e di costringere gli altri ad ascoltare”. Perquè, assegura, els diaris s’escriuen per a la posteritat: “Lo scrittore di diari che si professa insensibile al concetto di eternità è certamente un bugiardo”.

El cert és que el diari de Montanelli comença de forma impecable. La primera anotació, de 1957, registra una trucada que rep de Milà en què l’informen que un seu amic, Leo Longanesi, acaba de morir, d’un infart, davant la taula on treballava. I diu Montanelli que sobre la taula de treball, el difunt hi tenia una carta seva que començava així: “Caro Leo, stanotte ho sognato ch’eri morto...”. L’anotació següent ens trasllada a Milà, on Montanelli acut al funeral. La vídua li diu que ells, els amics, hauran d’acompanyar el fèretre fins al cementiri d’Imola, perquè ella ha de tornar a casa seva “a far le parti dell’uva” (som a finals de setembre). Acabat el funeral, agafen el cotxe. A mig camí, s’aturen, a Modena, a menjar “zampone” (per als qui no n’heu menjat, una pota de porc desossada i tornada a embotir amb la carn). I aleshores se’ls planteja un dilema: “A Modena ci fermiamo a mangiare lo zampone. E ne compriamo uno per ciascuno, da portare a casa. In un soprassalto, del tutto insincero, di decenza, obbietto que forse non sta bene seguire un morto con uno zampone in mano. ‘Crede Lei’, ribatte Ansaldo, ‘che Longanesi, se fosse al posto nostro e noi al suo, avrebbe di questi scrupoli?’”.

Anys més tard, en un altre moment del dietari, es torna a referir a aquesta anècdota: es veu que no va ser tan fàcil oblidar els escrúpols de seguir el mort amb un zampone a la mà. El cert és que la lectura dels dietaris acaba resultant decebedora: costa simpatitzar amb Montanelli, un personatge que s’agrada massa, és massa conscient de la seva influència. Quan, en els anys de la violència de les Brigades Roges, li disparen a la cama, sembla que estigui content d’ocupar totes les portades dels diaris i de rebre la visita dels polítics. (Per cert, que anota que l’atemptat que ha sofert és celebrat amb xampany en dos salons milanesos: el de l’editora Inge Feltrinelli i el de l’arquitecta Gae Aulenti). La connivència amb els polítics, una constant dels dietaris, és potser de les coses que més impressiona, negativament, de tot el que explica Montanelli. De tant en tant, però, i en un estil sovint aforístic, hi ha una afirmació que paga la pena. Com aquesta: “La più grande prova di amicizia che un intellettuale possa dare a un altro intellettuale sarebbe quella di confessargli che non ha piú letto Leopardi dai tempi del Liceo, che non ha nessuna voglia di farlo, e che le poche volte che ci si è provato è morto di noia”. O aquesta altra, que m’agrada particularment i que ell atribueix a Moravia: “La Storia è un’invenzione dell’Ottocento, come la locomotiva”.