París

París sota una temperatura i una llum canviants. És diumenge i hi ha eleccions (regionals), però res no us hi fa pensar. Algun diari titula, amb aquells jocs de paraules que agraden tant als francesos, “SarK.O.” A les brasseries, molts plats estan rebaixats: l’únic signe visible de la crisi, que no impedeix que, el dijous al vespre que vam arribar, els restaurants tinguessin totes les taules ocupades. Els cambrers i les cambreres insisteixen a parlar-vos en anglès, tot i que te’ls adrecis en francès: el mateix mecanisme que fa que els catalans ens passem immediatament al castellà davant d’un forani, amb la diferència que ens pensàvem que el francès era una llengua més gran i més orgullosa. Molta presència oriental: Europa és cada dia més petita i el món més gran. I molts turistes, és clar, començant pels “americans a París”, tot un clàssic del gènere. Al cinema fan La rafle, sobre la vergonya amagada de la ràtzia del Vel d’Hiv, però no encertem els horaris. Un cinema que ha desaprès a dependre de Hollywood, amb títols (i actrius) que saps que difícilment veuràs a Barcelona. Molts teatres, i moltes llibreries. Alguns, algunes, bastant tronats: no és pas un país de “nouveaux riches” com nosaltres. (La Carme Serrallonga ho traduïa per “rics de nou”). Al metro, difícilment trobareu una escala mecànica, i cap ascensor. Però ells resisteixen millor la crisi econòmica: són, malgrat Sarko, un país “socialista” i socialitzant. A les llibreries, molts llibres sobre la qüestió jueva. Una selecció de poemes de Frank O’Hara, traduïda de l’americà. L’últim petit assaig (“à ne pas manquer”) d’André Schiffrin, L’argent et les mots (La Fabrique). L’ha editat Eric Hazan, autor d’un llibre que em va agradar moltíssim sobre la formació de la ciutat: L’invention de Paris (Seuil, 2002). Al Théâtre de la Madeleine, un muntatge a partir d’Extinció de Thomas Bernhard, l’última i gran novel·la seva. Un actor gran, de la vella escola de declamació, en fa una lectura, assegut en una taula, amb quatre focus que l’il·luminen, i amb la sola força de la veu i del gest –els braços que mou per subratllar les inflexions del to. Dissabte al vespre, sortint de veure una petita i magnífica exposició de Lucien Freud al Pompidou, ens agafa l’aiguat. Fa vint-i-quatre hores que hem tornat, i ja me n’enyoro.

Pagar la pena

De sempre que tinc un feble per la secció de "fe d'errades" que, inevitablement, diaris i revistes hem de publicar amb més o menys freqüència. Aquest cap de setmana n'hi havia una, a Le Monde, que m'ha fet riure. Diu que, en l'edició d'un parell de dies abans, la pel·lícula tal del director tal va ser classificada dins la categoria "à eviter", quan en realitat hauria d'haver sortit a l'epígraf "Porquoi pas?". És en ocasions com aquesta que et demanes si determinades rectificacions paguen la pena.

Vells i nous.

Fent zàping, enganxo, a BTV, un reportatge on un professor -que, pel que entenc, deu ensenyar en una escola del Raval, amb un percentatge molt alt d’alumnes fills de la nova immigració- fa la reflexió següent, que miro de transcriure sense cap pretensió de literalitat: «Els fills dels autòctons són gent derrotada, que vénen a l’escola sabent ja que difícilment se’n sortiran, perquè provenen d’un mitjà deprimit. En canvi, els fills dels immigrants porten l’esperit dels seus pares, gent que sap que cal lluitar i treballar fort per fer-se un lloc, per obrir-se camí». I és que sovint tendim a oblidar que la gent que emigra no és la més fotuda, sinó que és gent que compta amb l’empenta i els recursos (humans) suficients com per donar el pas endavant, difícil, que significa deixar el teu país enrere. La seva actitud vital no pot ser, doncs, la mateixa la de les classes subalternes locals, atrapades en un pessimisme històric del qui sap que el seu mal ve d’antic, com recull molt bé la reflexió d’aquest professor entrevist a la televisió.

Encara hi ha classes

Els diaris d’ahir informaven de la mort als 96 anys de Michael Foot, un dels darrers líders del “vell” laborisme britànic. La crònica tant d’El País com de La Vanguardia eren molt semblants, i esmentaven totes dues les mateixes anècdotes, que no em resisteixo a transcriure. Michael Foot va presentar-se com a candidat a primer ministre en les eleccions de 1983 enfront d’una triomfant Margaret Thatcher, i la cosa va acabar en una desfeta gairebé total per al partit Laborista (i va donar lloc al "nou" laborisme de Tony Blair, però això ja és una altra història). Aleshores, un polític conservador va qualificar, amb impagable ironia, el volum de set-centes pàgines amb què Foot havia presentat el seu programa electoral (on hi havia mesures com el desarmament nuclear unilateral del Regne Unit, l'augment de l'impost sobre la renda i la intervenció pública en la indústria) com “la nota de suïcidi polític més llarga de la història”. L’esquerranós Foot era conegut també pel seu aspecte deixat, que alguns anglesos confonen, de forma persistent, amb alguna forma bohèmia d’elegància. L’any 1981, Foot es va presentar en una cerimònia oficial, el Remembrance Day (que commemora l’armistici de la Primera Guerra Mundial, l’11 de novembre) amb una jaqueta de color verd, cosa que va ser durament criticada per la premsa anglesa, que va arribar a comparar el seu aspecte amb el d’un “peó irlandès desenfeinat”. Ell va respondre, simplement, que la jaqueta que duia estava molt bé, i que fins i tot la Reina Mare l’hi havia elogiat. De forma molt pròpia, Foot va acabar llegant la jaqueta al Museu de la Moda de Manchester.

Un altre dels líders de l’esquerra laborista d’aquells anys, encara viu, és Tony Benn. Benn va estudiar també, com Foot, a Oxford, però a diferència d’aquest era d’origen aristocràtic. La seva militància política el va dur a deixar tan enrere com fos possible el seu origen de classe, de manera que, segons que llegeixo a la viquipèdia, en l’edició de 1975 del Who’s Who va esborrar la referència a la seva educació oxoniana i va fer-hi posar això: "Education—still in progress". I el va dur també a renunciar al títol nobiliari que va heretar del seu pare, perquè ell volia seguir formant part de la Cambra dels Comuns i no pas de la dels Lords –que, de fet, si no m’erro, volia simplement abolir. Però el que em diverteix més de Benn és que, per participar en la política, va desaprendre a parlar l’anglès posh de classe alta que ell parlava, perquè això l’allunyava, visiblement (o, si ho voleu, auditivament) dels seus electors. I és que malgrat que, també en el cas anglès, les nostres societats es van homogeneïtzant cada vegada més (ara no discutirem si per la banda alta o per la baixa), encara hi ha classes.

"De l'home mira sempre les mans", diu Raimon. Hi he pensat aquesta nit mentre llegia la ressenya que John Richardson feia de l'exposició sobre Francis Bacon que, ara fa poc més d'un any, vam poder veure a la Tate Britain. Richardson, que fa una lectura molt biogràfica de l'evolució de Bacon com a pintor, explica que Bacon era un autodidacta, i que mai no va aprendre a dibuixar, fins a l'extrem que, un dia, quan l'amo d'un restaurant parisenc on acabava de dinar, li va demanar que fes un dibuix en el livre d'or, ell va deixar el doble de propina i va sortir corrent. Bacon s'excusava, aparentment, de la seva ineptitud gràfica dient que "el pintor només copsa el misteri de la realitat si no sap com fer-ho". Això està bé com a argument per sortir del pas, ve a dir Richardson, però el fet és que Bacon evitava pintar temes que demanessin una habilitat gràfica -com per exemple que incloguessin unes mans. No és estrany, doncs, sempre segons el parer de Richardson, que les seves celebrades versions del Retrat del papa Innocenci X de Velázquez "siguin magnífiques xambes o desastres gairebé totals". En particular, quan ha de pintar-ne les mans les hi "amputa, les amaga o bé les deixa sense resoldre". Potser és per això que, ja als anys vuitanta, Bacon va dir a Michael Kimmelman que "odiava aquells papes" perquè "crec que el Velázquez és una imatge tan extraordinària que vaig ser ruc d'utilitzar-la". I tanmateix, tot i que els sentiments en sortir de la Tate Britain eren ambivalents, la força d'alguns quadres dels anys cinquanta (incloent-hi, és clar, el papa que crida, espantat potser del seu propi poder) és d'aquelles que, al cap del temps, segueixen acompanyant-te, i inquietant-te.

Un dialecte de luxe?

Joan-Daniel Bezsonoff, en la seva desesperança rossellonesa, diu en un diari d'avui que el català és "dialecte de luxe". Quan obro, per curiositat, el web de Joan Laporta i veig que ignora, en l'encapçalament mateix, que servir és un verb transitiu, no sé si Bezsonoff té raó: de luxe?

L'exemple de Barcelona

Llegeixo, reproduïda al número de nadal de la NYRB, una conferència de Tony Judt en què propugna, davant d’un auditori nord-americà, la vigència de la socialdemocràcia. La conferència va tenir lloc a la Universitat de Nova York l’octubre passat i, pel que em diuen, forma part d’un llibre en curs de publicació que, em temo, serà l’últim que publicarà l’historiador anglès, fincat de fa anys a Nova York: com va explicar ell mateix a la revista esmentada, en un article estremidor titulat Night, Judt pateix una variant d’ELA, una malaltia paralitzant, cruel i esgarrifosa, que no té tractament i que avança implacable, metòdicament, fins al final.

El text de Judt parteix d’una pregunta: “Per què és que aquí als Estats Units tenim tanta dificultat a imaginar tan sols una mena de societat diferent a aquella les disfuncions i les desigualtats de la qual tant ens preocupen?”. Immediatament abans, és clar, ja s’ha referit a la pregunta clàssica que es feia Sombart l’any 1905: “Per què no hi ha socialisme als Estats Units?”. Judt està convençut que el problema és el predomini de l’economicisme en l’opinió pública nord-americana, que porta al fet que la gent es pregunti, davant de qualsevol iniciativa, no si és bona o dolenta, sinó si és eficient, productiva o bé contribueix al creixement econòmic. “Aquesta propensió a evitar les consideracions morals, a restringir-nos a les qüestions de benefici i pèrdua”, afegeix, “no és una condició humana innata. És un gust adquirit”.

Judt fa un repàs, breu, per l’origen de l’estat del benestar, i aborda després, amb més detall, l’impacte de les privatitzacions dels anys vuitanta, empeses per l’onada neoliberal encapçalada per Reagan i Thatcher (les conseqüències de la qual, cal afegir entre parèntesi, encara patim). La conclusió de Judt és d’un pragmatisme absolut, molt anglès, si ho voleu: ve a dir que, enfront de l’ànsia destructiva de la dreta, l’esquerra ha de defensar els assoliments (per imperfectes que siguin) del segle XX i oposar-se als intents de desmantellament de l’estat del benestar. Perquè, sense que representi ni el futur ideal ni un passat ideal, el millor que tenim a mà és la socialdemocràcia. I, per avalar el que vol dir, també d’una forma molt anglesa, acaba citant Orwell, quan reflexiona a Homenatge a Catalunya sobre la seva experiència recent a la Barcelona revolucionària: “There was much in it that I did not understand, in some ways I did not even like it, but I recognized it immediately as a state of affairs worth fighting for.” Si sabés que a Barcelona l'ajuntament socialdemòcrata no aspira més que a ser "la millor botiga del món", d'acord amb aquest enfadós i estúpid eslogan!