Le Havre

La primera frase ha d'atrapar el lector, diuen. És el que fa Kaurismäki en aquest conte de Nadal que es diu Le Havre: la primera escena és tota una declaració de com serà la pel·lícula que ve a continuació. Dos homes, un de blanc en edat d'estar jubilat i l'altre asiàtic, qui sap si amb els papers en regla, esperen, en un passadís desangelat, amb els seus estris d'enllustradors, que algun passatger s'aturi i es faci enllustrar les sabates. Però la càmera ens ensenya que la immensa majoria dels qui passen de llarg, cap a la sortida, calça unes vambes, una sabata que no necessita que l'enllustrin. Són, i amb un minut ja en tens prou per saber-ho, dos homes amb un ofici obsolet, que han quedat arraconats i viuen al marge. Comença la pel·lícula. Si hi sou a temps, à ne pas manquer.

L'actualitat dels clàssics

En l'entrevista amb Carlo Ginzburg que publiquem a L'Avenç d'aquest mes de gener, es fa al·lusió a un passatge dels Assaigs de Montaigne que em penso que, per la seva actualitat evident, paga la pena de citar literalment. Diu Montaigne, en la traducció de Vicent Alonso, al final de tot de l'assaig que dedica als caníbals (vol. I, cap. xxxi), que uns caníbals que van deixar "la dolçor del seu cel per venir a veure el nostre", van anar a Rouen, on els va rebre el rei de França, i quan aquest "volgué saber d'ells què els havia semblat més admirable" del que havien vist a França, respongueren, entre altres coses, que "s'havien adonat que hi havia entre nosaltres homes plens i afartats de tota mena de comoditats, i que les seues meitats [és a dir, els altres homes] demanaven almoina a les seues portes, prims de gana i de pobresa; i que trobaven estrany que aquestes meitats necessitades pogueren patir una tal injustícia, que no agafaren els altres pel pit i que no botaren foc a les seues cases".

A continuació Montaigne afegeix que va parlar amb un d'ells, al qui els seus anomenaven rei i tracta de tenir-hi una conversa, entorpida per l'intèrpret, però de la qual dedueix les prerrogatives de què gaudeix per mor de la seva superioritat. I conclou: "Tot això no està malament: però, què en dieu!, no porten pantalons!". I hom està temptat de pensar: on són avui, els nostres sans-culottes?

Afers secundaris

Fa uns dies, arran de la celebració de la fira Liber, s'ha tornat a parlar amb insistència del llibre electrònic. La seva arribada triomfal fa temps que ens és anunciada, fins al punt que pots acabar tenint la sensació que es tracta d'aquelles profecies autocomplertes a què ens estem acostumant, però de moment la seva difusió sembla topar amb un obstacle, ara per ara, difícil de salvar: l'escassa qualitat dels mecanismes lectors, els dits e-readers. Alguns d'ells sembla que estan clarament obsolets, i altres com l'iPad ja veurem si s'acaben imposant (de moment, ja sabem per un vídeo molt divertit penjat a YouTube, que no te'ls pots endur a la piscina). Per tot plegat, jo em quedo de moment amb la resposta que, també fa uns dies, donava el director del New Yorker, David Remnick, en una entrevista a El País Semanal. El periodista li demanava si les revistes i els dispositius electrònics de lectura serien bons companys de llit, i ell responia això: "Sí. Tinc 51 anys i sóc una mica addicte al paper, pero això no va amb mi, sinó amb el meu fill de 20 o amb el meu altre fill de 16. En qualsevol cas, són afers d'importància secundària. Si tu vols llegir la revista impresa sobre una llauna de refresc, endavant, jo la imprimiré allí. Només em sembla moderadament interessant discutir sobre els nous dispositius. Prefereixo que parlem extensament d'Anna Karenina que no de l'atuell que li serveixi per a llegir-lo". Toutes distances gardées, em sento plenament identificat amb Remnick.

Maragall revisitat

Probablement, part de la culpa la tinguin en Joan Fuster i la seva brillantor aforística. A Consells, proverbis i insolències, publicat l'emblemàtic any de 1968, va escriure aquesta insolència: "Un càlcul estadístic fet sobre la massa total de literatura catalana produïda d'ençà de la Renaixença, em dóna per resultat que, quant a la temàtica, a) el 60 per 100 és una glossa més o menys acadèmica d'aquells versos de Verdaguer, que diuen: 'Tot sia per vós, / Jesuset dolcíssim / tot sia per vós, / Jesús amorós'. b) un 30 per 100 tracta de l'Empordà. c) el 10 per 100 restant s'ocupa dels temes habituals en qualsevol literatura civilitzada". En aquest sac, els lectors de Fuster, no pas ell, hi féiem entrar tan implícitament (potser per l'al·lusió a l'Empordà) com injustament, Joan Maragall.

Per això no sorprèn que Joan Ollé, autor d'un magnífic espectacle sobre l'intel·lectual i el poeta que s'acaba d'estrenar aquesta setmana, hagi admès que, en rebre l'encàrrec, es va acostar a l'obra de Maragall amb una barreja inicial de desconeixement ("en sabia quatre coses") i de desconfiança cap a l'autor de "La vaca cega". Afortunadament per a tots, Ollé, amb l'ajut de Carles Guillén, s'ha submergit en l'obra de Maragall, i ens en regala, després d'haver de tallar i retallar dolorosament els textos triats, dues hores extraordinàries, en què la paraula, anava a dir viva, de Maragall ressona amb tota la seva força poètica i amb l'absoluta actualitat del seu pensament polític. Teniu temps fins a final de mes, al TNC. À ne pas manquer!

Els que no hi eren

No ens hauria de passar per alt la columneta que avui, a les pàgines catalanes d'El País, publica en Javier Pérez Andújar. A mi, almenys, m'ha confirmat una de les impressions que em va produir la manifestació de dissabte passat: Pérez Andújar hi explica que, a diferència del que va ocórrer el 1977, aquesta vegada ni ell ni ningú del seu entorn familiar no ha acudit a la manifestació. Per als qui no ho sàpiguen, Pérez Andújar és fill d'una família treballadora d'immigrants "castellans" (extremenys i andalusos) establerts a Sant Adrià de Besòs. I cita, per explicar la seva actitud, una frase del seu pare, mort fa uns mesos (i que, això no ho diu, però estic segur que no li doldrà la precisió, era un espanyolista militant del PSOE), que solia dir que "conmigo que no cuenten para otra" (manifestació). El desencontre era probablement inevitable, entre els qui, en aquests més de trenta anys, hem defensat la necessitat de reforçar la personalitat nacional de Catalunya i el seu autogovern, i els qui han viscut, potser amb una distància creixent, aquest procés sense sortir d'un entorn físic i cultural essencialment espanyol. Encara que tendim a no parlar-ne mai obertament, aquesta diferència social i lingüística ha tingut i té una incidència important en les dificultats que ha patit, en particular, l'esquerra catalana en aquests anys: ¿o és que potser aquesta particular "lluita de classes" no era present en la crisi del PSUC del 1981 o en l'assalt dels capitans del PSC al congrés de Sitges de 1994?

Diumenge al vespre, vint-i-quatre hores després de la manifestació, una explosió d'espanyolisme, tan epidèrmica com es vulgui, recorria Barcelona. El paisatge humà, i el lingüístic, era tot un altre que el de dissabte (tot i que, conceptualment, seria un error mirar de comparar les dues manifestacions). Amb unes banderes espanyoles que no se sabia d'on havien sortit, i en algun cas amb un eslògan tan primari com "Yo soy español, español", molta gent, i molt diversa, semblava celebrar no només el triomf del seu país en un campionat del món de futbol, sinó la possibilitat mateixa de mostrar, d'una forma inusalment desacomplexada, la seva espanyolitat. La distància, ideològica, sentimental, sembla ser un fet: hauríem de fer perquè no s'eixampli.

Dels premis

En un país on es publiquen massa llibres, i on s'atorguen massa premis, caldria que féssim més cas, col·lectivament parlant, als premis a obra publicada. Són premis honorífics que tenen el valor afegit, sigui quin sigui el mecanisme de l'atorgament (jurat, votació popular o gremial, etc.), que han passat un filtre, que és el de la seva recepció per part de la crítica i, sobretot, dels lectors. En països de tradició lectora, com França, i on la premsa cultural té una qualificació superior a la nostra, els premis a obra publicada són molt ben considerats (a vegades són fins i tot "els" premis considerats), i l'atorgament d'un d'aquests premis serveix sovint de trampolí per al llibre premiat. Avui estem contents, a la redacció, perquè dos escriptors del "grup de L'Avenç" reben aquest vespre sengles premis a obra publicada: en Vicenç Pagès Jordà pels seus jugadors de whist i en Jordi Puntí pels seus cristòfols, vull dir per les seves Maletes perdudes. Enhorabona!

Aquests dos premis arriben quan no fa ni tres setmanes que vam celebrar que un llibre d'aquesta casa, Una educació francesa de J.D. Bezsonoff, rebia la Lletra d'Or, un altre premi a una obra publicada. El ressò de la premsa ha estat amable, quan hi ha estat, però en general ha pecat d'insuficient. Mal símptoma, que caldrà anar corregint.

Les sèries d'HBO

Andrew O'Hagan, que és un cronista extraordinari, escriu, amb una certa retranca, al darrer número de la London Review of Books sobre l'èxit que, d'un temps ençà, tenen a la Gran Bretanya les sèries produïdes pel canal nord-americà HBO. I diu: "The HBO series is generally held to be about the writing and the acting and the brave storytelling. People got into the habit of talking about the The Sopranos as they might once have spoken about something at the Royal Court. [...] groups of people sat down with box sets of The Wire much as people used to do with the ‘War of the Roses’ cycle at the National. It was long, it was wonderful, it was difficult to make out what was being said, but it was good for you, and it stopped you from having nothing to say at dinner."

Però, després de remarcar que "it seemed ennobling of the arts – or seemed to confirm the notion that bad times are a gift to creativity – that HBO was producing great work during a period when America was run by complete idiots", fa un apunt irònic que incideix sobre la vella qüestió de la diferència que hi ha entre l'opinió pública i l'opinió publicada, i que hauríem de tenir com a recordatori permanent als qui ens dediquem, més o menys, a la cosa diguem-ne cultural: "Some wag said of The Wire that it had only 100,000 viewers, but each of them had a column in the Guardian." Touché!