Gratis total

No tinc una opinió formada sobre la llei Sinde i, encara menys, sobre l'anomenada Sopa. Però sí sé, en canvi, el que passa. M'ho explicava fa pocs dies un editor amic: em deia que, a la seva revista, havia publicat un article d'un col·laborador ocasional. Tot just en sortir la revista, l'autor de l'article enviava, urbi et orbi, un pdf amb el seu article, perquè el poguessin llegir, de franc, sense l'enutjosa necessitat de baixar al quiosc i desprendre's d'uns eurets, tots els seus amics i coneguts. L'endemà, enviava la factura del seu text a l'administració de la revista. La perplexitat del meu amic em va semblar del tot justificada.

Hi pensava ahir al vespre, quan l'entusiasta Manel Cuyàs va fer una piulada en què recomanava (gràcies!) l'entrevista de L'Avenç d'aquest mes amb l'Enric Juliana. Al cap de poc rebia un tuit en què li demanaven si els podia enviar l'enllaç amb l'entrevista, per poder-la llegir. Transcric la impecable resposta de Cuyàs: "Hi estic subscrit. El rebo en paper a casa". I és que més enllà de l'efectivitat de les lleis contra la pirateria, la pregunta segueix sent: "I això, qui ho paga?".

Llegir en una cinta transportadora

Del Journal d'André Gide, en una entrada del 17 de juny de 1923. Tradueixo: "L'escriure bé que admiro és el que, sense fer-se notar gaire, atura i reté el lector i constreny el seu pensament a avançar amb lentitud. Vull que la seva atenció s'enfonsi a cada pas en un sòl ric i profundament tou. Però el que cerca, d'ordinari, el lector és una mena de cinta transportadora que l'arrossegui".

La coincidència ha fet que hagi llegit aquest fragment molt poques hores després d'un article al New York Times d'ahir, on es qüestiona que l'experiència lectora en una tablet o en un e-reader avançat pugui ser la mateixa que en un llibre de paper: el reportatge explica com molt sovint, el qui llegeix en aquests suports veu la lectura constantment distreta per l'accés immediat i temptador a les xarxes socials, als comptes de correu, als llocs web o als vídeos de YouTube. I explica el cas d'una noia que no va poder llegir una novel·la en el seu e-reader fins que no va agafar un avió, i en no tenir accés a Internet durant el vol, no va tenir altre remei que dedicar-se a llegir. La metàfora del tapis roulant que feia Gide fa noranta anys ara s'ha vist superada: ja no hi ha una cinta que arrossegui el lector, sinó un estri lector que l'incita, constantment, a descarrilar.

Nit de les Revistes: L'Avenç, millor editorial

Bon vespre a tothom,

Abans que res vull agrair al jurat, ampli i variat, que ens ha concedit el premi a la millor editorial, la seva decisió. El meu agraïment és també per a l’Appec, un agraïment que vull personalitzar en el seu president, Lluís Gendrau, perquè sé l’esforç i la dedicació que els representa, en aquesta època de dificultats, tirar endavant l’associació i fer possible, un any més, la trobada anual de la Nit de les Revistes.

Aquest és un premi que ens honora, ens il·lusiona i ens estimula. I és així perquè, en molts moments de la seva història, dels seus 35 anys, L’Avenç ha tingut la vocació de ser una editorial: vull dir, una editorial de llibres i de revistes. Ara fa uns pocs anys, amb la Núria, vam tornar-hi: i tinc el pressentiment que aquesta ha estat l’arrencada definitiva, i per això valorem tant aquest premi.

Què ens distingeix com a editorial? Jo diria que tres coses, bàsicament. Una: la nostra voluntat de servei, de servei a la llengua catalana, a la cultura del país. Som una petita empresa privada amb una decidida voluntat de servei públic. Dues: l’aposta pel lector, per fer una revista i uns llibres que s’adrecen al lector, a un lector qualificat, això sí, però que no estan pensats només per als col·legues de l’autor. I tres: l’aposta, com diu la resolució del jurat, per un periodisme de qualitat i de reflexió. Qualitat en l’escriptura, qualitat en la presentació, en el disseny. L’aposta, en definitiva, per “pensar històricament” la realitat present, com ens agrada dir amb paraules del mestre Vilar. I n’hi afegiria encara una quarta: la fe en la literatura, com una forma de coneixement, però també de plaer i de reflexió.

Justament, no vull tancar el meu agraïment sense una reflexió: avui hem vist milers d’estudiants de la universitat al carrer. No cal que els digui que no compartim el comportament d’alguns, pocs, d’ells, i en canvi sí que els vull dir que necessitem la seva protesta, necessitem la seva indignació fins i tot, davant d’una situació que es fa insostenible. Els qui em coneixen saben que sóc molt poc procliu a la demagògia, però quan llegeixes, al diari d’avui, que un banquer espanyol s’ha prejubilat amb una jubilació de 63’6 milions d’euros, penses que hi ha alguna cosa fonamentalment errònia, mentre que la resta ens veiem sotmesos a una política d’austeritat que no té cap futur, que només crea atur i frustració. Ens cal reflexió, i ens cal acció. Moltes gràcies.

les virtuts de la mestressa de casa

Un dels retrets que fan els economistes que alerten sobre el desastre a què ens porta la política d'austeritat pressupostària és el desconeixement que els polítics europeus actuals tenen de la història, cosa que els està portant a repetir els errors comesos després del crash del 1929: fins que no va arribar F.D. Roosevelt a la Casa Blanca, el 1933, i va engegar el New Deal, les polítiques d'austeritat inicialment aplicades van resultar, com estan sent les actuals, un error gravíssim que no va fer més que aprofundir la Gran Depressió. En el fons d'aquesta política d'austeritat hi ha, tal i com advertia un economista socialdemòcrata alemany en una entrevista recent a la televisió, una confusió entre l'economia domèstica i l'economia d'un país (o d'un grup de països): mentre que, en una situació de deute, l'economia domèstica no té més remei que reduir les despeses, perquè els seus ingressos són fixos, un estat o una unió d'estats pot (i ha de) recórrer a l'endeutament, perquè l'estalvi contreu l'economia i dificulta encara més retornar el deute. És el peix que es mossega la cua, i crea una espiral recessiva de la qual no podrem sortir si no es rectifica aviat.

Hi pensava avui, en aquest retret a la Merkel, en llegir un text de Julian Barnes sobre la Thatcher, on diu això: "Els polítics són elegits, inevitablement, per gent que en sap menys, de política, que ells. El truc favorit de la senyora Thatcher era que la responsabilitat fiscal d'un Estat no era més que una versió a escala de portar bé els comptes de casa ("good housekeeping"). Estalvi, treball dur, sentit comú: les virtuts de la mestressa de la casa és el que ella promovia, i en va convèncer a molts". Per això em va reconfortar llegir que el portaveu de Die Linke (L'Esquerra) al Bundestag, en plena discussió sobre l'aprovació del segon rescat de Grècia, va recordar a la senyora Merkel que el que necessita Grècia és un Pla Marshall, i no un Tractat de Versalles. I és que encara hi ha (pocs) polítics que pensen històricament.

Però llengua, no

En plenes retallades

Ara que el conseller de Cultura anuncia la convocatòria d'un tercer Congrés internacional de la Llengua Catalana per al 2014, al mateix temps que anuncia amb la boca petita uns crèdits que hauran d'anar substituint les subvencions per als creadors, m'ha semblat particularment oportú aquest paràgraf del deliciós dietari que mossèn Alcover escriu durant el seu viatge d'estudis a Alemanya, l'any 1907, pocs mesos després d'haver-se celebrat el Ier Congrés internacional de la Llengua Catalana. Alcover és un germanòfil declarat, i va assenyalant, admirat, la manera de funcionar dels alemanys i de la seva administració pública, i el pobre contrast que ofereix la comparació amb la situació espanyola.

Un dia que és a Halle, va a la biblioteca de la universitat i queda, és clar, estupefacte de la quantitat de volums que hi ha a disposició d'alumnes i professors. I afegeix: "Una altra cosa hi ha encara més important a Alemanya: que un de Halle, anem a un dir, pot servir-se de tots els llibres de les biblioteques alemanyes. Per exemple, jo, per a un estudi, he de mester un llibre, i no es troba a la biblioteca de Halle; escric per via del bibliotecari d'ací a la de Berlín, i aquesta l'envia a la biblioteca d'ací; i si tal llibre no és a la de Berlín, aquesta escriu a totes les d'Alemanya, i la que el té l'envia a Berlín, i la de Berlín a Halle, i tot això de franc, a costes de l'Estat". És clar que avui, cent anys després, el préstec interbibliotecari no és una novetat entre nosaltres, però el que m'interessa és la conclusió que en treu n'Alcover: "Així se comprèn que els obres alemanyes sien tan erudites, i per lo mateix tan cercades, i que tenguen tanta de sortida i duguen a Alemanya tants de diners de fora-regne". Alguns dels nostres retalladors en prendrà nota?

Remodelar la història

Al so de les gaites de la Real Banda de la Diputació d’Ourense, que interpretava l’himne de l’Antic Regne de Galícia, i amb un ferètre cobert per la bandera gallega (a la qual, en algun moment, algú hi va afegir l’espanyola), el 17 de gener passat era enterrat a Perbes el polític Manuel Fraga, mort als 89 anys. Entre les autoritats assistents, s’hi trobaven la vicepresident del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i els ministres de Justícia, de Sanitat i de Foment, a més del president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, així com l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, i el seu marit, l’expresident del govern José María Aznar. També hi va assistir l’arquebisbe de Madrid, Antonio M. Rouco Varela, que a l’igual de Fraga és natural de Vilalba (Lugo).

Amb aquesta mort es tanca, sens dubte, una època. Ningú com ell havia exemplificat les contradiccions, o les limitacions si es vol, de la transició democràtica espanyola. Antic ministre de Franco, l’herència del qual sempre va defensar obertament, ha estat recordat en molts dels obituaris publicats aquests dies com un exemple de «l’adaptació d’un polític», tal com titulava l’agència Reuters. En efecte, havent pres part en un govern dictatorial i responsable d’assassinats polítics com el de Julián Grimau al 1963 i el d’Enrique Ruano al 1969, i essent ministre de l’Interior del govern Arias Navarro quan es volia impedir que l’oposició democràtica conquerís el carrer («la calle es mía», sembla que va arribar a dir), va ser després un dels anomenats «pares de la Constitució» de 1978 i va presidir durant quatre legislatures (1989-2005) una de les comunitats, Galícia, de la nova «Espanya de les autonomies».

En les valoracions que els polítics n’han fet en el moment de la mort, no pot sorprendre que els seus correligionaris afirmessin que Fraga va ser «un home d’Estat», «un dels grans polítics del segle» i «un home clau de la transició espanyola». El nou president del govern, Mariano Rajoy, acomiadava el fundador del seu partit amb un article que començava afirmant que «A todos los hombres nos toca ser testigos de la Historia, pero sólo a unos pocos les cabe el honor de contribuir decisiva y positivamente a modelarla. En el itinerario vital de Manuel Fraga se han dado cita los esfuerzos y los logros de casi un siglo de la historia de España: conocedor de cuatro regímenes distintos y del dolor de una Guerra Civil, su figura resume como pocas el recorrido de la nación en pos de la construcción de un país de libertades». Caldria dir que el recorregut d’una nació, potser sí; el d’aquest personatge en particular, és clar que no. Al respecte, costa potser més d’entendre la rotunditat amb què s’expressava un dels altres «pares de la Constitució», el socialista Peces-Barba, que en un article a El País (16/1/12) afirmava que «España pierde a un hombre de bien, un patriota partidario de los consensos y de los acuerdos y que ponía a España por encima de las ideas y de sus intereses. El paso del tiempo nos hará ver todo lo que perdemos con su desaparición.» L’apel·lació al patriotisme es converteix, o aspira a ser-ho, en un tallafocs que evita qualsevol valoració històrica i crítica.

Cal no oblidar que va ser la ciutadania espanyola la que va obligar Manuel Fraga a canviar: i no pas a l’inrevés. Exclòs del govern Suárez al 1976, quan va veure frustrada la seva ambició més gran, presidir el govern d’Espanya, va fundar Alianza Popular amb una colla de franquistes irredents (Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva Muñoz, Licinio de la Fuente, Laureano López Rodó, Gonzalo Fernández de la Mora) per presentar-se a les primeres eleccions democràtiques. Però la gran majoria dels ciutadans espanyols, que volien mirar cap al futur, li van girar l’esquena: AP va treure un 8,34% dels vots el 1977, i només un 6,10% el 1979. Va ser llavors que Fraga va adonar-se que el franquisme no sobreviuria Franco, i es va adaptar. I no va ser fins a la «refundació» del PP, deu anys més tard, al 1989, que la dreta espanyola va començar a estar en condicions de ser una alternativa vàlida i creïble de govern.

Aleshores, ¿per què aquesta mania a presentar-lo com un home que va «modelar la Història»? ¿No seria més honest reconèixer que és la història la que va modelar el polític, la que el va obligar a triar entre adaptar-se o desaparèixer? ¿Per què alguns segueixen entossudits a presentar la transició espanyola com l’obra, que no va ser mai, d’unes elits i d’uns polítics clarividents? En la mort d’un home, hauríem de començar recordant que la història la fan els homes, en plural.

(per a l'editorial del número de febrer de L'Avenç)