27 de juny. Un fill per conèixer el pare

Un matí, del llit estant, encara mig endormiscat, sento el meu fill gran que es prepara per sortir de casa cap a l’institut. Va i ve pel passadís, busca les claus, recula per veure si s’ha oblidat res. Els moviments dubitatius que fa, que puc seguir a través de la fressa que fan, em són del tot familiars: em recorden, instantàniament, absolutament, els que li sentia fer al meu pare abans de sortir de casa. Al cap d’uns dies, explico aquesta estranya sensació a G., i em salta immediatament: “Això és el que diu Pavese!” I em cita un fragment de La lluna i les fogueres on el protagonista anònim de la novel·la, que és un fill bord (només se’l coneix pel sobrenom de l’Anguila), diu que voldria tenir un fill per saber com era el seu pare: “Estaria bé, pensava, que el meu fill s’assemblés al meu pare o al meu avi, i així em trobés al davant finalment qui sóc jo.”
I recordo com, efectivament, els fills fan coses, repeteixen gestos, moviments, ganyotes, que tu has vist fer al teu pare, el seu avi, i que ells no fan per imitació sinó per un insondable, atàvic poder de la transmissió genètica. Després diran que tot s’aprèn, però em sembla indubtable que hi ha coses que, sobretot, s’hereten.

27 de juny. Més futbol, i prou

El contrast quan, després d’uns quants partits de l’Eurocopa vistos (i sentits) en un canal espanyol, veus la retransmissió que n’ofereix la BBC, és esclatant. Els comentaristes espanyols, tot i ser una cadena hereva del Canal+, han optat per un estil populista i patrioter. El que em crida més l’atenció és la manera que tenen de comentar com si fossin a la graderia, aconsellant als jugadors què han de fer: “¡Cuidado, por la derecha!”, “¡Venga, vamos!” i a vegades la manera de referir-se als jugadors contraris (ahir, en l’Espanya-Rússia de semifinals, el locutor es referia a un defensa rus com “este tío”). El to de la BBC és radicalment oposat: no alcen la veu, no diuen als jugadors (com si els poguessin sentir!) què han de fer, ni són manifestament patriotes: és clar que, podria al·legar-se, com que Anglaterra no juga, incomprensiblement, aquesta fase final, ho tenen més fàcil. En canvi, Espanya juga en aquesta competició a treure’s els complexos d’inferioritat. Ahir en teníem una prova, amb l’exaltada gesticulitat dels prínceps, de la vicepresidenta i la ministra d’Educació, quan Espanya marcava un gol. Ara bé, ¿si ara dèiem que Espanya va jugar tan bé perquè va adoptar l’estil de joc, basat en el control del mig camp, que ha acreditat el Barça (Xavi, Iniesta i Cesc), seria inevitablement llegit com una manifestació patriòtica del qui això escriu? Ho deixarem estar aquí, doncs. De cara a la final de diumenge, en què Espanya s’enfronta a Alemanya, només cal recordar aquella afirmació de Gary Linecker, un finíssim davanter anglès que va jugar al Barça, quan deia que “el futbol és un esport en què juguen onze contra onze, i guanya Alemanya”.

13 de juny. Futbol i complex d’inferioritat

Més futbol i, ai las, més tòpics. Als Països Baixos, la victòria d’Holanda contra Itàlia a l’Eurocopa ha disparat una onada d’entusiasme. El diari De Volkskrant escriu: “Un holandès vol restar fidel al seu caràcter, perquè és tot el que té. L’equip holandès ha esdevingut part del seu caràcter, part de la seva identitat. Nosaltres no tenim grans monuments, ni grans escriptors, i els Països Baixos no tenen un paper clau a la Unió Europea o a l’ONU. Ens hem d’acontentar amb el nostre comerç, modèstia i una petita felicitat. [Però] precisament perquè som tan petits i tanmateix tan exitosos, creiem que som millor que els altres. ... L’Oranje [la selecció nacional] és el nostre exèrcit, la nostra missió diplomàtica, la nostra pintura, la nostra filosofia i el nostre hobby tot en un. Ens ha de compensar per tot allò que manca a aquest país. ... Finalment el món s’adona que existim.” La música, i el text mateix de la cançó, són inevitablement familiars a l’oïda i als ulls del lector català: després de tot, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va patentar la frase aquella que diu que el Barça és el braç armat del catalanisme. Les comparacions amb Catalunya, que un cop va ser batejada com “la petita Holanda”, sorgeixen espontànies. Però m’ha agradat la referència del text a la manca de grans escriptors com un dels barems indicatius de (l’escassa) importància internacional d’un país: al capdavall, i seguint amb els paral·lelismes estrets amb el cas català, hauria de servir per relativitzar els complexos d’inferioritat manifestats per alguns arran de la fira de Frankfurt.

12 de juny. L'Eurocopa, font de disputa (matrimonial)

Comença l’Eurocopa, i amb ella tornen alguns tòpics informatius que, malgrat la meva indissimulada afecció al futbol, tendeixen a irritar-me, perquè ranciegen de mala manera. Potser per això m’he vist sorprès pel sentit de l’humor amb què un periodista tractava un incident altrament reiteratiu i banal. Un newsletter en anglès recull la notícia publicada por un diari txec, on s’informa de la disputa matrimonial en una petita ciutat d’aquell país. Retradueixo: “La dona d’un home que refusava canviar de canal enmig de l’emissió televisiva del partit Espanya-Rússia –ella volia que ell canviés a un programa infantil—es va emprenyar. Va fer un escàndol tan gran que l’home va pensar que no li quedava més remei que trucar a la policia demanant ajuda. Els funcionaris de la policia van córrer cap al lloc i van aconseguir calmar la situació. Una portaveu de la policia va ser incapaç de dir qui havia guanyat al final. ‘Probablement el futbol; després de tot, és més important’, va concloure la portaveu.”

16 de maig. Notícia de primera plana

És sabut que les notícies importants no són sempre les que ocupen la primera plana. Tot i que ara alguns diaris han avançat la secció d’economia, que abans solia ocupar les pàgines finals del diari, i ara li han donat una centralitat més gran –en una mostra que la nostra realitat, com ja fa tant de temps que sabem, està condicionada decisivament pel fet econòmic–, la política segueix ocupant normalment els grans titulars. És per això que no podem sorprendre’ns de veure, a El País d’avui, una notícia com aquesta a la secció diguem-ne frívola que es diu “gente”. La notícia, datada a Londres, diu que una ONG d’inspiració cristiana, Christian Aid, denuncia el comportament hipòcrita d’alguns famosos (assenyala amb el dit els cantants Bono i Phil Collins i el pilot Lewis Hamilton) que s’omplen la boca denunciant la pobresa al Tercer Món, però que després, mitjançant l’enginyeria fiscal o la residència fiscal a països com Suïssa, eviten tant com poden de complir amb le seves obligacions tributàries. L’ONG esmentada considera, amb tota la raó, que si aquests famosos paguessin impostos com la resta dels seus conciutadans, ajudarien a combatre la pobresa molt millor que no amb els concerts de caritat que organitzen –i que sovint acaben convertint-se, encara que això no ho digui Christian Aid, més en concerts d’autopromoció que no en mecanismes efectius d’ajuda al Tercer Món.
La perversió que hi ha en el fet de donar la notícia a la secció de “gente” és que Christian Aid va molt més enllà en la seva anàlisi. El seu informe ataca també les grans assessories fiscals que ajuden les multinacionals a estalviar-se cada any milers de milions de dòlars. Les maneres, legals o no, que tenen aquestes multinacionals d’evadir el pagament d’impostos costa cada any al fisc dels Estats Units uns 160.000 milions de dòlars, una xifra equivalent a 1,5 vegades els diners que tots els països rics dediquen a ajudar els més pobres. I no s’oblida tampoc de subratllar la complicitat dels estats amb aquestes pràctiques per la seva tolerància amb els paradisos fiscals. És aquí, i no tant en l’anècdota del cantant que té el domicili fiscal a Andorra o a les Seychelles, on la injustícia institucionalitzada, la insolidaritat consentida i la desigualtat sancionada pels governs democràtics fa evident que vivim en un món molt allunyat encara dels ideals del 1789. I és que alguns obliden que, amb la llibertat, el triple lema es completava amb la igualtat i la fraternitat.

6 de maig. Olot o la complexitat

Tornem-hi. Entre els tòpics més estesos, hi ha el que assenyala Olot i, per extensió, la Garrotxa, com la reserva índia de la catalanitat. Sovint veiem com, en l’imaginari de molta gent, Olot comparteix amb Vic la capitalitat d’allò que algú va anomenar la Catalunya catalana. No fa gaires mesos, el conseller d’Educació va fer famosos uns nois d’una escola d’Olot que, suposadament, no tenien el que ara se’n diu «competència lingüística» suficient en castellà.
Ara són els homosexuals de Convergència Democràtica de Catalunya que han organitzat un grup gai dins el seu partit, anomenat Convergais; a l’Avui llegeixo que el seu portaveu, Jordi Arcarons, n’ha justificat la conveniència perquè, diu, «és molt fàcil ser gai a Barcelona, però no a Olot.» Ignoro quina és la situació dels gais a Olot, tot i que em consta que s’hi fan matrimonis homosexuals amb tota normalitat. I és que Olot, ciutat d’evident tradició carlina, ha canviat tant com ha canviat el país –o gairebé.
Carles Bosch de la Trincheria, l’any 1892, relatava una excursió a Olot, i advertia que la ciutat muntanyenca, on els costums tradicionals i la fe religiosa encara estaven fondament arrelats, estava a punt, amb l’arribada del ferrocarril, de fer el salt a la modernitat: «Ara la civilisació i lo progrés han entrat dins la vila muntanyesa per la nova carretera. [...] La vila moderna s’estén vers la planura del Fluvià, amb ses fàbriques, chalets, hortes, jardins rublerts de flors. Sembla que pressent l’arribada del carril vers aquell punt, i lo vol rebre com se mereix. Mes per a nosaltres, amants de lo passat, amics de la vellura, Olot serà sempre la vila de l’antigor, dels avis de costums senzilles i cristianes, de fesomia de l’Edat Mitjana, francament catalana muntanyesa, malgrat lo carril i la llum elèctrica.»
Des que en Bosch de la Trincheria escrivia això, han passat més de cent anys. Mentrestant, i gràcies a «la llum elèctrica», la ciutat ha crescut amb l’aportació de gent d’origen molt divers: de la comarca mateix al principi, del centre i del sud d’Espanya en els anys 1950 i 1960, d’arreu del món més recentment (en un procés ben descrit per un grup de sociòlegs en un article que vam publicar aquí fa un parell d’anys). Avui Olot és una ciutat mitjana, industrial, de més de 33.500 habitants, dels quals, segons el padró municipal, el 20% té una nacionalitat altra que l’espanyola. En els darrers anys, als col·lectius de marroquins i de gambians, que es troben instal·lats des de fa més temps a la ciutat, se’ls han sumat gent de molt diversa procedència, fins a sumar més de 70 nacionalitats distintes. Els més nombrosos provenen de l’Índia (gairebé tots de la zona del Punjab i de religió sikh), de la Xina, de l’Amèrica Llatina (colombians, equatorians i argentins), i també de l’Europa de l’Est (romanesos i ucraïnians). En això, i en tantes altres coses, Olot és un reflex fidel de la realitat catalana d’avui. Per a alguns, però, encara segueix sent la vila «francament catalana muntanyesa.» Fóra bo que hi anessin a donar un tomb.

3 de maig. L’escriptor i el lector

No sortim de Rússia. La Valeria Bergalli (minúscula) ha començat a editar un text majúscul, Relatos de Kolimá, de l’escriptor Varlam Xalàmov. És el primer volum, de sis, d’un recull de textos més o menys breus, escrits de mitjan dels anys cinquanta fins als primers setanta, que recreen, de forma esborronadora, la seva estada a «l’arxipèlag Gulag»: els camps de concentració de la regió de Kolimà, al nord-est de Sibèria. Xalàmov va ser condemnat, en dues ocasions, per «activitats trotskistes contra-revolucionàries», però va sobreviure a quinze anys d’internament en els camps i de treballs inhumans en mines d’or i de carbó.
La lectura dels relats de Kolimà és demoledora, i fa mal. Caldrà que la Valeria n’espaï l’aparició dels volums que falten; no sé si podrem llegir-los gaire seguits. Perquè Xalàmov ens ha obert el camí cap a l’experiència, física i moral, del mal. I ho fa de la manera que ell mateix anuncia en el primer dels relats, on fa un símil a retenir sobre la feina de l’escriptor: ell és el qui va al davant d’una cordada d’homes, trepitjant la neu verge, i obrint pas als qui vénen darrere. D’aquesta manera, l’escriptor ha fet un solc pel qual després –de casa estant, amb aquest sol de primavera que escalfa l’habitació– al lector li és possible seguir el camí. Un camí, tanmateix, punxant, glaçador.