Sempre Wilde

Després d'assistir a l'estrena barcelonina de Pinsans i caderneres, un espectacle excel·lent cuinat a quatre mans per Narcís Comadira i Xavier Albertí, constato, per alguna reacció aïllada, que no tothom sap encaixar la ironia. Així, la que és una evident reivindicació d'un gènere, la cançó, i molt en concret de la cançó en llengua catalana, per part d'Albertí, semblava que era vista com una conyeta, com una burla a aquesta mateixa tradició. Si el discurs de Cordelira (l'alter ego de Comadira en la funció) és fins i tot elegíac! És clar que hi ha gent més dotada que altra per a la ironia. El campió indubtable segueix sent Oscar Wilde, la capacitat del qual per capgirar el sentit d'una frase és del tot perdurable: l'última que li he llegit és aquella en què Wilde trabuca la frase convencional "La beguda és la maledicció de les classes treballadores" per aquesta altra: "La feina és la maledicció de les classes bevedores". Demà és l'últim dia abans de vacances.

Barcelona és capital

Tot i que vaig arribar-hi amb una antelació del tot insual, ja no s’hi podia seure. O sigui que vam escoltar, drets tota l’estona, el muntatge Maria del Mar Bonet & Biel Mesquida diuen Ovidi Montllor i Guillem d’Efak. L’espectacle comença amb una presentació de tots dos cantants a partir de textos autobiogràfics. Tant l’un com l’altre, l’Ovidi i en Guillem d’Efak, hi conten la mateixa història; com des de la perifèria (Alcoi i Manacor, respectivament) arriben a Barcelona a mitjan anys seixanta i descobreixen la força de la cultura catalana i de l’antifranquisme. Una descoberta que, no per atzar, compartien també els dos, esplèndids, oficiants: la Maria del Mar Bonet i en Biel Mesquida. El 1980 d’Efak (com Mesquida) se’n torna a Mallorca. La transició s’havia acabat i la institucionalització de la cultura catalana marginava personatges com l’Ovidi i anava enterrant fenòmens com la Nova Cançó. El pitjor és que això encara dura. En Biel m’explica que l’espectacle, estrenat ja a València i a Mallorca, no ha trobat un teatre a Barcelona: ¿és que la capital de la cultura catalana als anys seixanta i setanta ha renunciat definitivament al seu paper? Els jardins del Palau Robert, en un capvespre d’aquest juliol tan clement, eren però plens a vessar de públic. Cap televisió es va prendre la molèstia d’enregistrar aquest magnífic homenatge a uns personatges i a un temps que no hem deixar que ens esborrin. (11 de juliol)

Bertrand Russell i Déu

En el llibre de Julian Barnes hi és molt present també, com deia ahir, la idea de l’existència o no de Déu. En un moment determinat, Barnes recorda com Bertrand Russell, al final de la seva vida, era interpel·lat amb l’amistosa provocació de com reaccionaria si, després de tota una vida de promulgar l’ateisme, resultava que s’havia equivocat. Què faria quan es trobés davant la deitat que sempre havia negat? En aquestes ocasions, escriu Barnes, Bertrand Russell solia respondre: «Bé, aniria fins a Ell i li diria: ‘No ens n’has donat prou proves’.» (22 de juliol)

Por de morir. Julian Barnes és, des que en vaig llegir El lloro de Flaubert, un dels meus escriptors britànics predilectes. A l’estupenda botiga de la London Review of Books, situada a tocar el Museu Britànic, vaig comprar l’últim llibre que ha publicat, Nothing to be Frightened of (Londres: Jonathan Cape, 2008). És un llibre sobre la por a morir-se, un sentiment que, tot i el títol (Res a témer) preocupa seriosament Barnes, que escriu; «la meva por de morir ha esdevingut una part essencial de mi.» Escrit a la ratlla dels seixanta anys (va néixer el 1946), el llibre és fet de moltes coses: hi trobareu reflexions sobre la (in)existència de Déu, la memòria personal, l’envelliment o la mort dels pares;una conversa amb el germà, filòsof, i un homenatge constant a Jules Renard i el seu Journal. Com a bon francòfil, Flaubert i Montaigne també hi són convidats. I hi ha ironia, ironia a cabassos: fins i tot quan passa comptes, de forma no gaire clement, amb la seva mare. De reflexions, n’apunto una: «La memòria és identitat. He cregut això des de -oh, des que puc recordar. Ets el que has fet; el que has fet és en la teva memòria; el que recordes defineix qui ets; quan oblides la teva vida deixes de ser, fins i tot abans de la teva mort.» (21 de juliol)

19 de juliol. Viure a ciutat

Caminant per un carreró estret del barri de Ribera, d'aquells on la gent encara estén la roba en els balcons que donen al carrer, em cau davant del nas, com un projectil, una agulla d'estendre, vermella, de plàstic. I em ve al cap un text breu de Paul Auster, publicat en un llibre igualment breu que es diu Why write?, que no sé on he desat, on l'escriptor de Nova York conta com ell de petit juga, des de la finestra de casa seva, un pis alt, amb una moneda de poc valor. I la seva àvia el renya: la moneda pot caure al carrer i fer mal a algú. Auster diu que, només amb això, va entendre què vol dir viure en una ciutat.

19 de juliol. Una comparació exagerada?

Per si la meva comparació de fa uns dies entre la política i el futbol semblava exagerada, avui n'he tingut una confirmació indirecta. En Sergi Pàmies, a La Vanguardia, explica que va veure pel 3/24 la roda de premsa de presentació de Ronaldinho com a nou jugador del Milan. I explica que Adriano Galliani, vicepresident del Milan (i un home que fa una cara de murri que no se l'acaba, i que a Itàlia diuen que s'assembla a un membre de la família Addams), va contar, amb gran subtilesa, alguns dels obstacles de la negociació amb el Barça. En concret, diu que va dir: "Més que parlar amb un club de futbol, vaig tenir la impressió d'estar parlant amb un partit polític." Quod erat demonstrandum.

7 de juliol. La dificultat de la successió

Amb el temps, aprens que cal anar amb compte amb les analogies entre situacions que són, per definició, diverses. Però a vegades la temptació d'establir paral·lelismes és massa forta i estàs disposat a caure-hi, com faré ara mateix; l'hipotètic lector n'està, en tot, cas, previngut. Ahir, en conèixer els resultats de la moció de censura contra la junta directiva del Barça, presidida per Joan Laporta, no vaig poder evitar fer la comparació amb la situació viscuda per Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya. Tenim un punt de partida similar: una situació bloquejada durant molts anys (Pujol a la Generalitat des del 1980, Núñez al Barça des del 1978), uns anhels de canvi que no acaben de quallar, una moció de censura fallida (PM contra Pujol, l'Elefant Blau contra Núñez), un final d'etapa declinant (Pujol atenallat pel pacte amb el PP, Gaspart al Barça), un estil nou i diferent de fer campanya, i una victòria el mateix any (2003) la legitimitat de la qual és ràpidament qüestionada. Un cop ja a la presidència, el desplegament d'una agenda nova i ambiciosa, la topada amb la realitat i els inqüestionables errors personals greus en la manera de portar el timó. En el fons, potser, i sense forçar més l'analogia, la dificultat mateixa de succeir una etapa (el nuñisme, el pujolisme) que s'havia esgotat però que estava massa sòlidament instal·lada com per no trobar resistències que esdevenen insuportables si, a més a més, comets el que en esport en dirien errors no forçats. En tot cas, ahir la sensació, més o menys explícita, de revenja del nuñisme era present en l'ambient. Ara Laporta s'enfronta, terriblement afeblit, amb una massa social dividida, a una etapa del tot incerta. Cal preguntar-se si farà ara de Montilla, el lema del qual es condensa, segons que m'explicaven l'altra dia, en la consigna: "Disciplina, fe en el mando y espíritu de victoria". Per això, caldrà, però, que la pilota entri. I el cert és que, després d'aquests dos anys tristos, ja en tenim ganes, que entri.

27 de juny. Un fill per conèixer el pare

Un matí, del llit estant, encara mig endormiscat, sento el meu fill gran que es prepara per sortir de casa cap a l’institut. Va i ve pel passadís, busca les claus, recula per veure si s’ha oblidat res. Els moviments dubitatius que fa, que puc seguir a través de la fressa que fan, em són del tot familiars: em recorden, instantàniament, absolutament, els que li sentia fer al meu pare abans de sortir de casa. Al cap d’uns dies, explico aquesta estranya sensació a G., i em salta immediatament: “Això és el que diu Pavese!” I em cita un fragment de La lluna i les fogueres on el protagonista anònim de la novel·la, que és un fill bord (només se’l coneix pel sobrenom de l’Anguila), diu que voldria tenir un fill per saber com era el seu pare: “Estaria bé, pensava, que el meu fill s’assemblés al meu pare o al meu avi, i així em trobés al davant finalment qui sóc jo.”
I recordo com, efectivament, els fills fan coses, repeteixen gestos, moviments, ganyotes, que tu has vist fer al teu pare, el seu avi, i que ells no fan per imitació sinó per un insondable, atàvic poder de la transmissió genètica. Després diran que tot s’aprèn, però em sembla indubtable que hi ha coses que, sobretot, s’hereten.