L'abast de la corrupció

Quan a l'aleshores president Maragall se li va acudir de dir, en seu parlamentària, que CiU tenia un problema, i que aquest problema es deia 3 %, na T. em va escriure des de Mallorca tot dient que allà es van posar a riure: "Només un 3 % ?", es demanaven, sorneguers, els mallorquins, avesats a una corrupció indissociable del pes històric del caciquisme. Ara, la fiscalia de Palma ha destapat un nou cas de corrupció, greu. En les seves declaracions davant del jutge, un empresari de la construcció mallorquí ha reconegut haver pagat 60.000 euros al funcionari perquè li adjudiqués una obra que en va costar 180.000. Heu tret els comptes? Ben fàcil, el 33,3 %. Ja tenien raó de riure, ja.

Un escocès a Londres

A propòsit d'O'Hagan, un escocès nascut a Glasgow l'any 1968, que sembla encantat de viure a Londres i que no és precisament allò que podríem dir-ne un nacionalista escocès (hi ha en el seu llibre un assaig molt representatiu al respecte, que es titula "Sobre odiar el futbol"), he recordat aquella frase perversa del Dr. Johnson que recull el pobre Boswell: "The noblest prospect which a Scotchman ever sees, is the high road that leads him to England!" Que n'arriba a ser, de dura, la vida a província!

Immigrants: primera i segona generació

Fa unes setmanes, en un altre lloc, comentava l'afirmació que l'experiència espanyola amb la immigració no és traumàtica com a França o a la Gran Bretanya, i gosava sostenir que això es deu al fet que és un fenomen recent, i que els problemes de debò sorgeixen amb la segona generació, que és la que en realitat es planteja la qüestió de la pertinença: "Som totalment, plenament d'aquí? Ens deixen ser-ho?" Aquests dies estic llegint una col·lecció d'assaigs d'un escriptor jove lligat a la London Review of Books, Andrew O'Hagan. El llibre es diu The Atlantic Ocean i té com a tema central les relacions entre els Estats Units i la Gran Bretanya (que algú altre va definir, de forma inoblidable, com "aquelles dues grans nacions separades pel mateix idioma.") I és parlant de la immigració britànica cap als Estats Units que O'Hagan diu això. Tradueixo: "Si voleu entendre la història del primer liberalisme americà, no analitzeu l'experiència dels pares, els immigrants, sinó les aspiracions dels fills, als quals Amèrica oferia una resposta enganyosa al problema de la pertinença. Els pares volien una vida millor: la van trobar en un vaixell. Els fills tenen una vida millor: però no poden trobar un vaixell que els retorni a ells mateixos." Aquesta és, em sembla, la qüestió.

Lliçons (elementals) de periodisme

És un exercici, ben segur, de primer curs, això de fer una lectura comparada dels titulars dels diaris, però de tant en tant no està malament de tornar-hi. Més quan les quatre portades dels quatre diaris que he llegit avui s'hi presten com mai. Diuen així. Començo per La Vanguardia: "Fomento deja un 19 % de El Prat a la Generalitat". Suposada objectivitat: números canten, però amb un verb ("deja") que no és neutre. Seguim per El Periódico: "Foment obre la gestió del Prat però no en cedeix el control". Una de freda i l'altra de calenta. El País fa trampa, directament: "La Generalitat entrará en la gestión del Prat", encara que ningú podrà dir que no és veritat el que diuen. I l'Avui, és clar, és l'únic que adjectiva: "La Generalitat tindrà un paper testimonial a AENA." No podrem dir pas que els diaris no són fidels a ells mateixos!
(2 d'agost)

Sempre Wilde

Després d'assistir a l'estrena barcelonina de Pinsans i caderneres, un espectacle excel·lent cuinat a quatre mans per Narcís Comadira i Xavier Albertí, constato, per alguna reacció aïllada, que no tothom sap encaixar la ironia. Així, la que és una evident reivindicació d'un gènere, la cançó, i molt en concret de la cançó en llengua catalana, per part d'Albertí, semblava que era vista com una conyeta, com una burla a aquesta mateixa tradició. Si el discurs de Cordelira (l'alter ego de Comadira en la funció) és fins i tot elegíac! És clar que hi ha gent més dotada que altra per a la ironia. El campió indubtable segueix sent Oscar Wilde, la capacitat del qual per capgirar el sentit d'una frase és del tot perdurable: l'última que li he llegit és aquella en què Wilde trabuca la frase convencional "La beguda és la maledicció de les classes treballadores" per aquesta altra: "La feina és la maledicció de les classes bevedores". Demà és l'últim dia abans de vacances.

Barcelona és capital

Tot i que vaig arribar-hi amb una antelació del tot insual, ja no s’hi podia seure. O sigui que vam escoltar, drets tota l’estona, el muntatge Maria del Mar Bonet & Biel Mesquida diuen Ovidi Montllor i Guillem d’Efak. L’espectacle comença amb una presentació de tots dos cantants a partir de textos autobiogràfics. Tant l’un com l’altre, l’Ovidi i en Guillem d’Efak, hi conten la mateixa història; com des de la perifèria (Alcoi i Manacor, respectivament) arriben a Barcelona a mitjan anys seixanta i descobreixen la força de la cultura catalana i de l’antifranquisme. Una descoberta que, no per atzar, compartien també els dos, esplèndids, oficiants: la Maria del Mar Bonet i en Biel Mesquida. El 1980 d’Efak (com Mesquida) se’n torna a Mallorca. La transició s’havia acabat i la institucionalització de la cultura catalana marginava personatges com l’Ovidi i anava enterrant fenòmens com la Nova Cançó. El pitjor és que això encara dura. En Biel m’explica que l’espectacle, estrenat ja a València i a Mallorca, no ha trobat un teatre a Barcelona: ¿és que la capital de la cultura catalana als anys seixanta i setanta ha renunciat definitivament al seu paper? Els jardins del Palau Robert, en un capvespre d’aquest juliol tan clement, eren però plens a vessar de públic. Cap televisió es va prendre la molèstia d’enregistrar aquest magnífic homenatge a uns personatges i a un temps que no hem deixar que ens esborrin. (11 de juliol)

Bertrand Russell i Déu

En el llibre de Julian Barnes hi és molt present també, com deia ahir, la idea de l’existència o no de Déu. En un moment determinat, Barnes recorda com Bertrand Russell, al final de la seva vida, era interpel·lat amb l’amistosa provocació de com reaccionaria si, després de tota una vida de promulgar l’ateisme, resultava que s’havia equivocat. Què faria quan es trobés davant la deitat que sempre havia negat? En aquestes ocasions, escriu Barnes, Bertrand Russell solia respondre: «Bé, aniria fins a Ell i li diria: ‘No ens n’has donat prou proves’.» (22 de juliol)

Por de morir. Julian Barnes és, des que en vaig llegir El lloro de Flaubert, un dels meus escriptors britànics predilectes. A l’estupenda botiga de la London Review of Books, situada a tocar el Museu Britànic, vaig comprar l’últim llibre que ha publicat, Nothing to be Frightened of (Londres: Jonathan Cape, 2008). És un llibre sobre la por a morir-se, un sentiment que, tot i el títol (Res a témer) preocupa seriosament Barnes, que escriu; «la meva por de morir ha esdevingut una part essencial de mi.» Escrit a la ratlla dels seixanta anys (va néixer el 1946), el llibre és fet de moltes coses: hi trobareu reflexions sobre la (in)existència de Déu, la memòria personal, l’envelliment o la mort dels pares;una conversa amb el germà, filòsof, i un homenatge constant a Jules Renard i el seu Journal. Com a bon francòfil, Flaubert i Montaigne també hi són convidats. I hi ha ironia, ironia a cabassos: fins i tot quan passa comptes, de forma no gaire clement, amb la seva mare. De reflexions, n’apunto una: «La memòria és identitat. He cregut això des de -oh, des que puc recordar. Ets el que has fet; el que has fet és en la teva memòria; el que recordes defineix qui ets; quan oblides la teva vida deixes de ser, fins i tot abans de la teva mort.» (21 de juliol)