El passat que no passa

Avui fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Aviat, doncs, farà tant de temps que vivim sense el dictador com temps va durar la dictadura (a Catalunya, 36-37 anys). I, tanmateix, el pas del temps no em sembla, subjectivament és clar, similar. Del règim franquista en vaig viure, de forma diguem-ne conscient, no gaire més de sis o set anys. Però la impressió de feixuguesa, de temps detingut, de durada mineral, que associo amb el franquisme no té res a veure amb el temps, més accelerat i més viu, però paradoxalment més "curt", que hem viscut després. La durada del franquisme serà aviat igualada per la de la democràcia i l'autonomia, però la impressió d'immobilitat, d'immutabilitat, del franquisme perdura en la memòria com un temps més llarg.

Aquest vespre s'emet un documental a Tv3 fet per la M. Dolors Genovès i que es diu "Topografia de la memòria". Veieu-lo si podeu. S'hi analitzen cinc casos diferents d'enfrontar la memòria històrica (Sud-àfrica, Argentina, Alemanya, Itàlia i Catalunya/Espanya). I s'hi repeteix la idea que han d'haver passat trenta anys des dels fets per poder-los encarar correctament. Potser sí. Però aquests dies als diaris ens trobem la constatació de com és de difícil, encara, fer front al franquisme. Dues notícies ressalten. L'una, grotesca, digna de Valle-Inclán: el president del Congrés, l'inefable Bono, renunciant a col·locar una placa en homenatge a una monja carca que es feia dir, encara que sembli mentida, Sor Maravillas. (Per cert: us heu fixat, en la foto, com s'assembla a Bono?) Això, després d'insultar els seus teòrics companys de partit i de mostrar, sobretot, que l'educació franquista que va rebre va fer forat en ell. L'altre també és una marxa enrere, però d'una altra naturalesa: la renúncia del jutge Garzón a investigar el parador dels desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme, i la seva inhibició en favor dels tribunals provincials de les zones on hi ha fosses comunes. Potser sí que, com insinuava ahir el Corriere della Sera és un moviment estratègic, un hàbil contraatac que evitarà que la investigació no s'arxivi (cosa que hauria passat si l'hagués continuada ell). Potser sí, d'aquestes estratègies els italians en són mestres. Però a mi em segueix semblant que aquí hi ha hagut un cas de vedetisme judicial que, en lloc d'afavorir la causa dels familiars dels desapareguts, els ha deixat dolguts i amb un pam de nas. Ara, això sí, els diaris de mig món han parlat d'ell, del jutge Garzón. Al capdavall, potser era del que es tractava.

El descrèdit de la paraula

L'emissió, que no he vist, d'una sèrie molt publicitada a TV3 sobre el bandoler Serrallonga ha motivat una crítica generalitzada pel que fa a l'accent amb què parlava l'actor protagonista de la sèrie. La descurança lingüística no és, malauradament, un fet nou en la nostra televisió, com no ho és al teatre o al cinema nostrats. Ara, és clar, que un bandoler de principis del segle XVII i de les Guilleries s'expressi amb un accent xava fa, o hauria de fer, el mateix mal efecte que si anés vestit amb indumentària d'una altra època o que si aparegués dalt d'una motocicleta. Això, és clar, si no fos per aquesta convicció, tan estesa, que no hi fa res com parlem (o com escrivim): aquest terrible descrèdit de la paraula a què semblem condemnats. La meva germana T. em diu que va sentir, per la ràdio, una entrevista amb el director de la sèrie i que, quan li van preguntar quins criteris havia tingut a l'hora d'escollir l'actor protagonista en el càsting, va dir que el físic i la mirada. Com si la manera de parlar no fos decisiva en un actor, i en la credibilitat que ha de transmetre d'un personatge.

Un cop, fa ja molts anys, vaig sentir a un savi en aquestes qüestions, Jaume Ayats, que deia que la gent d'una determinada comarca parla amb l'entonació dels animals (o potser va dir els ocells?) d'aquella contrada. Els de les Guilleries, gent boscatana, haurien de parlar amb un accent fosc, espès com el bosc. Però es veu que quan aquella mirada desafiant de l'actor que va seduir el director indocumentat reptava el seu contrincant, se sentia a dir: "Sóc Iuan de Sarrallonga" i l'efecte amenaçador es diluïa, i la credibilitat naufragava. Quina llàstima!

El record de la guerra

Què en quedarà de les guerres, quan ningú no les hagi viscudes? Mentre a Espanya encara discutim si cal desenterrar els morts de les fosses comunes, l'Europa democràtica celebra avui l'Armistici amb què es va posar fi a la Primera Guerra Mundial. La commemoració de l'armistici, que va entrar en vigor a les 11 hores i 11 minuts del dia 11 del mes 11, ha tingut sempre un gran significat a tot Europa (on no se celebra, en canvi, la fi de la Segona Guerra Mundial). El president Sarkozy ha destacat que és la primera vegada que es commemora l'Armistici a França sense supervivents de la guerra (el darrer, de 110 anys, va morir fa poc). En canvi, a Londres, en una cerimònia feta al Cenotaph, a Whitehall, a la qual ha assistit el primer ministre Gordon Brown, hi han participat tres supervivents: els veterans de guerra Henry Allingham, de 112 anys, Harry Patch, de 110, i Bill Stone, de 108. Quants anys més podran ser-hi? No gaires, és clar. I llavors, què serà l'Armistici? Un símbol de la reconciliació europea (ràpidament desmentit per la Segona Guerra Mundial)? Un recordatori de la matança que hi va haver en els camps de batalla del continent? Una ocasió per evidenciar que no hem deixat enrere "l'orgull nacional" (Angela Merkel no ha volgut anar a l'acte que Sarkozy ha fet a Verdun, perquè, diuen, ha escollit "un símbol del vergonyós passat militar" alemany)?

M'interessa en tot cas la referència que ha fet Sarkozy als soldats que van ser afusellats per deserció i sublevació, i que, ha dit, també van ser víctimes d'una Guerra que "excloïa tota indulgència, tota feblesa." La premsa diu que Lionel Jospin els va voler rehabilitar ara fa deu anys, però que va topar amb l'oposició de Chirac. Soldats que eren més conscients que ningú de l'horror de la guerra i que, cap al final del conflicte, es van rebel·lar contra unes ordres absurdes que rebien dels seus comandaments i que van ser afusellats per traïdors i covards. Ha calgut esperar noranta anys, i que tots els combatents fossin morts, per començar a reconèixer que tenien raó.

Avui és demà

Ahir Obama va dir que només diria una paraula: demà. I avui és demà. I hi ha alguna cosa en l'aire que diu que serà una gran victòria. Una victòria que s'aconseguirà amb una participació massiva, mai vista. Algun diari, no sé quin ara, diu que només es va registrar un increment tan notable del nombre de votants l'any 1920, quan es va autoritzar el sufragi femení. Avui, centenars de milers d'abstencionistes aniran a votar Obama. Fins ara, tots hem especulat sobre si hi havia un vot ocult, s'ha parlat de l'efecte Bradley (que el 1982 va fer perdre les eleccions a un candidat negre a qui les enquestes donaven per guanyador en l'elecció del governador de Califòrnia), però potser no ens adonàvem que el tret diferencial i destacat d'aquestes eleccions seria l'alta participació. Salvant totes les distàncies, es pot produir un fenomen similar al que es va produir a Espanya després de l'11-M. Les mentides d'Aznar van mobilitzar moltíssima gent d'esquerra que no anava tradicionalment a votar. Les mentides de Bush, el desastre absolut dels seus mandats, i l'esperança que representa Obama per a molta gent de fora del sistema polític, poden fer possible avui el canvi. Chicago pot ser, aquesta nit, una gran festa. Creuem els dits.

Post data: He escrit a la Mary Ann per demanar-li com veien les eleccions des de Nova York, i em diu que hi ha molts nervis però també molta emoció: "És abassegadora la il·lusió que sent la gent", escriu. I afegeix que la campanya d'Obama no dóna l'abast. I confirma el que pot ser l'autèntica clau d'aquestes eleccions, l'increment absolut del vot jove ("no es parla d'una altra cosa"). He escrit també a P., més jove que Mary Ann, i em diu que la gent que va viure el fenomen Kennedy als anys seixanta compara aquella situació amb la d'ara, i que fins i tot aquella es queda curta davant l'actual emoció. S'havia dit que un factor determinant d'aquesta elecció seria la raça, i acabarem descobrint que el decisiu serà l'edat. El New York Times parla avui d'una campanya èpica. Demà potser podrà parlar, també, d'una victòria èpica.

La llengua dels polítics

Al Quadern d'El País d'ahir, un article del tot recomanable de l'amic Biel Mesquida. Hi comença parlant del "clima moral" de la societat illenca (perdó: baleàrica), que put i fa fàstic. Però al Biel no li interessa tant denunciar l'enfilall de corrupcions que va caracteritzar el darrer govern de Jaume Matas (on és, per cert, en Matas, on s'amaga?), com parlar d'un altre símptoma de la (mala) salut moral d'un país: l'estat de la llengua catalana. "La corrupció de la llengua demostra ben a les clares que aquesta societat baleàrica està malalta." La llengua dels polítics balears, a l'oïda i a la vista atenta d'en Biel, és "un català bord, insegur, moll, malgirbat, amb una sintaxi catastròfica, un vocabulari imprecís i una fonètica embullada." I conclou: "Digues com parles i et diré com penses." Exacte! Els que creiem que forma i contingut són inseparables, que no hi pot haver mai un bon contingut darrere una mala forma, que la claredat expositiva es correspon a una claredat conceptual (i viceversa), no podem estar-hi més d'acord. O quan diu que la "desculturalització" és "un dels genets d'una apocalipsi ordinària d'aquest nou segle", podem no compartir el seu pessimisme?

Quan acabo de llegir en Biel, m'alço i poso la ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, mentre m'afaito. La periodista diu: "Hi ha un avió que s'ha sortit de la pista, com ja hem vingut explicant." Ens la podem imaginar, una cosa així, a la BBC o a Radio France? Doncs és d'això, de què parlàvem. Si els polítics i els periodistes no donen cap importància a la llengua, que és la seva eina, el seu instrument, el seu ofici, com volem que els en doni la resta de la població?

La Intel•ligència és relativa

Aquest és el subtítol, ambivalent, de l’última, extraordinària, pel·lícula dels germans Coen, Burn after Reading. Un guió mil·limetrat, uns actors estupendos (a mi em van agradar molt les dues dones: Frances McDormand i Tilda Swinton) i una intel·ligència gens relativa dels dos directors i guionistes fan que, sortint del cinema i de camí cap a casa, no parem de riure evocant, ara l’un i ara l’altra, escenes, moments i diàlegs imperdibles. La pel·lícula és protagonitzada per una autèntica “lliga d’imbècils”, com diu en un moment determinat un John Malkovich a qui els Coen han sabut treure les millors virtuts i, sobretot, evitar els pitjors defectes com a actor, i esdevé una reflexió divertidíssima (però amarga, al capdavall) sobre la “idiotesa del nostre temps”, com també diu el personatge de Malkovich abans de disparar sobre un “perdedor” –un que havia estat durant anys capellà grec ortodox i ara dirigeix un gimnàs. D’aquesta manera, la pel·lícula esdevé una metàfora sobre la societat americana, sobre l’estupidesa que ha portat, sense anar més lluny, a la situació present, però també sobre la impossibilitat d’entendre com és tot plegat pot haver passat. En un moment culminant de la pel·lícula, un dels caps de la CIA diu a un agent: “Informi’m quan tot plegat tingui sentit”. Al final, aquest mateix cap de la CIA es demana, retòricament: “Què n’hem après, de tot això?” abans de concloure: “Res, perquè no sabem que coi ha passat”. Com sempre, acabes pensant que la naturalesa imita l’art. À ne pas manquer.

Voto per Obama

Del darrer llibre de Paul Auster (Man in the Dark, que vaig comprar a Strand, on vaig tenir la sort de trobar encara exemplars signats per l'autor), m'ha impressionat l'Amèrica que dibuixa, enfrontada en una guerra civil. En la ficció, un crític insomne imagina un personatge que viu en un país on no ha passat l'11-S ni, per tant, la guerra de l'Iraq, però que es troba profundament dividit i amb uns estats secessionistes. El trauma de l'11-S, aleshores encara més recent, ja era present en un seu llibre anterior, que aquí va ser traduït per Bogeries de Brooklyn i on no t'explicaves, fins que no arribaves al final del llibre, el to dolç, fins i tot sentimental, que l'impregnava de cap a cap i que l'allunyava radicalment del clima angoixant dels seus primers llibres. Quan va venir a Barcelona a presentar Un home a les fosques, Auster va evocar la divisió ideològica que viuen els Estats Units des que els republicans van tornar al poder amb Bush, i va assenyalar la pràctica impossibilitat d'entendre't amb uns compatriotes teus que defensen el creacionisme (un 44% dels nord-americans és contrari, diu alguna enquesta, a les tesis de Darwin). "Com pots tenir una conversa amb ells?", es demanava Auster, per a qui sembla que hi hagi dos o més països als Estats Units, i alguns d'ells "a les fosques". A diferència de la ficció del seu llibre, però, l'enfrontament és ideològic, amb "paraules i idees" en lloc de "pistoles i bales." Naturalment, Auster va dir que votaria per Barack Obama, un home d'una intel·ligència aguda que, va afegir, només podria perdre les eleccions pel fet que és negre.

Ara ja falta poc, tot just una setmana, per saber-ho, si les perdrà o no i perquè. L'evolució del daltabaix econòmic no fa més que afavorir el senador Obama a les enquestes, el qual ha deixat enrere l'efecte demoscòpic que va tenir la irrupció populista de la governadora Palin, i a hores d'ara res fa pensar que la victòria se li pot escapar, tot i que sempre hi ha el qui recorda el fenomen del vot ocult (com passa, en certa mesura, amb el PP a Catalunya, per exemple) i la persistència del racisme entre tants americans. Encara que, de fet, Obama no és un negre, un afroamericà prototípic. Molt lluny de l'angry black man, justament si alguna cosa el pot perjudicar, em temo, no serà tant el color de la seva pell com la seva "intel·ligència aguda", el seu discurs articulat i el seu elitisme de Harvard. Això i, és clar, la divisió ideològica profunda dels Estats Units, on, com recordava fa pocs dies el tot just laureat premi Nobel d'economia, Paul Krugman, en un article a El Periódico, una part significativa de l'electorat nord-americà no accepta un govern liberal (és a dir, més o menys d'esquerra), no el consideren legítim. Krugman es demanava: "¿I ara què passarà quan Obama surti elegit? Serà fins i tot pitjor que en els anys de Clinton [en al·lusió als atacs que van rebre el president demòcrata i la seva dona]. De ben segur hi haurà acusacions boges, i no em sorprendria veure algun acte de violència. Els propers anys seran molt, molt durs." Queda dit. Però que guanyi Obama, si us plau.