De símptomes i diagnòstics

Aquesta setmana, la pel•lícula El cant dels ocells d’Albert Serra ha estat la gran triomfadora (disculpeu el tòpic) dels premis Gaudí que enguany atorga, per primer cop, l’Acadèmia del Cinema Català: millor pel•lícula, millor director i millor fotografia. De la pel•lícula en va parlar, i molt bé, l’Imma Merino a L’avenç del mes de juliol passat, arran de la seva presentació a Canes. Després s’ha estrenat a Barcelona, en un parell de sales o tres (per contra, a París es podrà veure a sis cinemes), però ja no sou a temps de veure-la. Jo tampoc no l’he vista. Una pel•lícula per a minories, doncs, que sembla, un cop més, confirmar la idea que la cultura catalana –perdó, en llengua catalana- només produeix obres d’”alta cultura”: tornem a allò que deia, ja fa tants anys, Joaquim Molas, que la cultura catalana té el cap gros i el cos petit.

És aquest, el destí fatal (com deia la Bella Helena que feia la Lizaran) de la cultura catalana? Hi penso mentre escolto, amb un somriure quasi permanent, el debut discogràfic d’un grup que es fa dir Manel. Quatre exalumnes de l’escola Costa i Llobera (Sarrià-Sant Gervasi, per qui no sigui de la ciutat), que fan unes lletres magnífiques amb cançons que es poden dir “Captatio benevolentiae” (però també “Els guapos són els raros”, de l’Arnau Vallbé, una de les meves preferides). I amb un sentit musical innegable, que demostra que n’han escoltat molta, de música, i de la bona. Qui els escoltarà, a ells? El seu públic, és un públic només catalanoparlant? Va més enllà? On arriba? (És clar que la música circula més fàcilment per la xarxa: el disc no tindrà, de ben segur, les dificultats de distribució de la pel•lícula).

I el mateix dia que s’anuncien els premis Gaudí (no podríem haver estat una mica més originals a l’hora de triar el nom?), els clàssics grecollatins de la Bernat Metge (una altra creació en el camp de l’alta cultura!) arriba als quioscos en una edició econòmica. Mentrestant, l’Albert Serra explica que la seva pel•lícula no és elitista sinó popular: ell no ha estudiat cinema, els seus fotògrafs no havien agafat mai abans una càmera, i els actors els va reclutar en un bar de Banyoles, sentint-los parlar mentre (posem-hi) jugaven al dòmino. Símptomes diversos, d’abast diferent, difícils d’encaixar en un diagnòstic. Un diagnòstic, en tot cas, que no acaba d’encaixar amb l’apocalipsi que a alguns, de tant en tant, els agrada anunciar.

Vos papiers, s’il vous plaît!

El vell crit de la policia francesa ressona, avui més que mai, a l’Europa comunitària. La immigració és i serà el gran tema de la nostra societat contemporània. Els diaris diuen que la crisi present ha frenat dràsticament l’arribada de nous immigrants, però afegeixen tot seguit que l’Europa envellida necessitarà aquesta mà d’obra així que comenci la recuperació. O sigui que el fenomen no s’ha acabat. Mentrestant, i en un context particularment negatiu a causa de la recessió, haurem de seguir pensant com integrar, és a dir com incorporar a la comunitat (afortunadament, ja no usem el verb assimilar, que vol dir, segons l’IEC, “fer semblant una cosa a una altra”), la gent nouvinguda. Sabent que el resultat final no pot ser el mateix d’abans.

Encara que n’hi ha molts que s’hi resisteixen. N’acabem de tenir un exemple a Rotterdam, als civilitzats i tolerants Països Baixos. Rotterdam és la primera gran ciutat europea que ha elegit un alcalde d’origen immigrant, Ahmed Aboutaleb, nascut al Marroc. Segons que diu un diari holandès, en la cerimònia de presa de possessió del càrrec, el polític de la dreta populista Marco Pastors li va entregar al nou alcalde un sobre buit adreçat al rei del Marroc, amb la pretensió que Aboutaleb se’n servís per retornar el seu passaport marroquí. És a dir, amb aquest gest insultant l’instava a renunciar a la ciutadania marroquina, perquè, per als populistes (el gran mal polític del nostre temps, i no només a Holanda), el fet que l’alcalde tingui dos passaports significa una manca de lleialtat cap als Països Baixos. No hi fa res, afegeix el diari, que Aboutaleb hagi servit aquest país de forma exemplar durant 35 anys: per a aquesta mena de patriotisme obtús, el nou alcalde no serà un holandès de debò fins que no hagi estripat el seu passaport marroquí. “Per tant, el sobre buit és una moció de no confiança”, conclou el diari, que afegeix: “El primer alcalde immigrant no mereix aquesta mena de benvinguda”.

De tota manera, fins i tot els que tenen els papers en regla no sempre són benvinguts, ni per a tothom. Avui mateix llegeixo que hi ha la idea d’utilitzar la imatge d’Obama per fer una campanya de denúncia del fet que la policia europea (i la nord-americana) segueixen demanant dues vegades més els papers als ciutadans d’aparença forània que no pas a la resta. Però això, que els papers no basten per ser ben acceptat, ja fa temps que ho va entendre Michael Jackson, amb les conseqüències esgarrifoses que tots sabem.

La força de la sabata

Hi ha imatges capaces de resumir en elles mateixes tot un esdeveniment, o fins i tot una etapa històrica. Vaig tenir ahir al vespre aquesta impressió quan vaig veure per la televisió com un periodista iraquià que li etzibava les dues sabates a Bush, i li deia "gos", just després que aquest es vantés de l'oportunitat d'haver envaït el seu país i d'haver provocat aquella guerra absurda. La fi de la presidència de Bush quedarà inevitablement associada a aquestes imatges del cop de sabata irat, perfectament capaces de compendiar tot l'enuig que mig món sent cap a l'encara president: ningú no trobarà una imatge millor, que sintetitzi el rebuig per unes polítiques tan equivocades (i per una permissivitat tan gran, que ha permès l'enèssim escàndol financer, que també vam conèixer ahir).

És curiós, això de la sabata, del poder que té com a símbol de protesta. Es fa inevitable pensar en Kruixev, aquell ministre d'exteriors de l'URSS que un dia, en una sessió de l'ONU, es va treure la sabata i va començar a picar sobre el pupitre: la contundència del gest fa que se'l recordi quan ja ningú se'n recorda d'ell. Però jo pensava en una altra sabata: la que Joan Miró va col·locar en un seu bodegó, pintat el 1937 en plena guerra civil, i on sembla que condensi tot el malestar, tot el desassossec que li provocava la contesa. Com més me'l miro, el quadro, que fa part de la col·lecció del MoMA, més bo em sembla: amb aquells colors mig fosforescents, vermells, grocs i verds, blaus i negres, la sola presència inquietant de la sabata li atorga una contundència que no cal que te l'etzibin al cap perquè te'n sentis.

Print will die

El clima pessimista que s'ha instal·lat entre nosaltres arran de la recessió econòmica i les perspectives més aviat ombrívoles que els soi-disants experts atribueixen al futur més o menys immediat del paper imprès, fan que els que ens dediquem a les revistes i els llibres tinguem motius seriosos de preocupació. Aquí i arreu. És en aquest context que m'ha cridat l'atenció, com un senyal més que les coses no van com ens agradaria que anessin, un anunci que l'editorial nord-americana Pantheon Books publica en el darrer número de la New York Review of Books.

El número està farcit d'anuncis d'editorials (no com aquí, que els editors no volen sentir a parlar d'anunciar-se a les revistes) que esperen vendre molts llibres com a regal de Nadal. El que sobta de l'anunci de Pantheon és diguem-ne l'argumentari, "les 10 raons per què un llibre és el millor regal". Les tradueixo a continuació: "1. Pot canviar la vida d'algú. 2 Ja ve carregat. 3 Un llibre costa menys que una ampolla de xampany. 4 Pots comprar 10 llibres de tapa dura pel preu d'un IPhone. 5. Al voltant del mateix preu d'un Dvd, però l'experiència lectora dura molt més. 6. Pot fer riure algú. 7. No cal muntar-lo. 8. No necessita piles. 9. Fas la compra en una sola botiga -la teva llibreria té el regal apropiat per a cadascú de la teva llista. 10. Mai no en tindràs prou!"

Si hem de recórrer a aquesta mena d'arguments per vendre llibres, oi que no anem bé?

Marsé, reconegut

Juan Marsé ha estat guardonat, finalment, amb el premi Cervantes. Fa molts anys que el llegeixo, i el tinc per un gran escriptor, un extraordinari narrador. Si ho recordo bé, el primer que en vaig llegir va ser Si te dicen que caí, quan jo tenia catorze o quinze anys, en una edició mexicana que em va passar per sota el taulell en Bernat A., un valencià llicenciat en clàssiques que havia obert una llibreria al carrer de casa els meus pares, on jo anava a ajudar i a tafanejar llibres. Després l'he anat llegint, encara que no sistemàticament. Dels últims títols, recordo particularment El embrujo de Shanghai i Rabos de lagartija. La narrativa de Marsé, bàsica per entendre un sector de la societat barcelonina i catalana del franquisme, ha estat però aparentment poc estudiada: en un recull recent sobre la novel·la de Barcelona que han publicat la Fundació Tàpies i l'Arxiu Històric de la Ciutat, les editores han hagut de recórrer a un text antic d'uns geògrafs per al capítol dedicat a la narrativa urbana de Marsé, a falta d'un estudi més recent sobre la qüestió. Potser aquesta falta d'estudis sobre la seva obra, malgrat la seva importància evident, i el fet mateix que la seva literatura sigui una literatura centrada en uns barris i unes classes subalternes, ajuden a explicar, també, el fet que el premi Cervantes se li hagi resistit fins avui.

De les reaccions hagudes, voldria destacar la del pintoresc personatge que fa de ministre de Cultura. Sense que ningú s'hagi escandalitzat gaire, l'individu ha afirmat que Marsé "ha contribuït a la defensa a Catalunya d'una llengua que parlen 500 milions de persones" (i que, i aquest és el corol·lari implícit evident, aquí es troba "amenaçada"). La rèplica al ministre la ver fer, afortunadament, el mateix Marsé, que va dir que ell no tenia cap intencionalitat política a l'hora d'escriure en la llengua "que le da la gana", i que, en declaracions recollides per El País, afegeix: "Escric en castellà perquè les meves lectures, el meu cinema, tot ho vaig aprendre en castellà i així vaig formar el meu discurs mental; si hagués estat un país normal, per entorn familiar potser escriuria en català."

L'entorn familiar de Marsé és prou curiós: va ser donat en adopció per un taxista castellanoparlant que havia enviudat feia poc i que no podia ocupar-se ell tot sol de dues criatures a una parella que sortia del Clínic i que, en el trajecte dins el taxi cap a casa, es va lamentar que no podien tenir descendència. El pare adoptiu de Marsé era un antic militant del PSUC, que havia estat empresonat i no sé si condemnat a mort després de la guerra, i que era un home d'un catalanisme molt abrandat. D'aquests orígens contradictoris potser se'n deriven algunes actituds de Marsé cap al catalanisme, però com que em va fer una mandra infinita llegir el seu El amante bilingüe, deixo la qüestió als psicòlegs.

El passat que no passa

Avui fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Aviat, doncs, farà tant de temps que vivim sense el dictador com temps va durar la dictadura (a Catalunya, 36-37 anys). I, tanmateix, el pas del temps no em sembla, subjectivament és clar, similar. Del règim franquista en vaig viure, de forma diguem-ne conscient, no gaire més de sis o set anys. Però la impressió de feixuguesa, de temps detingut, de durada mineral, que associo amb el franquisme no té res a veure amb el temps, més accelerat i més viu, però paradoxalment més "curt", que hem viscut després. La durada del franquisme serà aviat igualada per la de la democràcia i l'autonomia, però la impressió d'immobilitat, d'immutabilitat, del franquisme perdura en la memòria com un temps més llarg.

Aquest vespre s'emet un documental a Tv3 fet per la M. Dolors Genovès i que es diu "Topografia de la memòria". Veieu-lo si podeu. S'hi analitzen cinc casos diferents d'enfrontar la memòria històrica (Sud-àfrica, Argentina, Alemanya, Itàlia i Catalunya/Espanya). I s'hi repeteix la idea que han d'haver passat trenta anys des dels fets per poder-los encarar correctament. Potser sí. Però aquests dies als diaris ens trobem la constatació de com és de difícil, encara, fer front al franquisme. Dues notícies ressalten. L'una, grotesca, digna de Valle-Inclán: el president del Congrés, l'inefable Bono, renunciant a col·locar una placa en homenatge a una monja carca que es feia dir, encara que sembli mentida, Sor Maravillas. (Per cert: us heu fixat, en la foto, com s'assembla a Bono?) Això, després d'insultar els seus teòrics companys de partit i de mostrar, sobretot, que l'educació franquista que va rebre va fer forat en ell. L'altre també és una marxa enrere, però d'una altra naturalesa: la renúncia del jutge Garzón a investigar el parador dels desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme, i la seva inhibició en favor dels tribunals provincials de les zones on hi ha fosses comunes. Potser sí que, com insinuava ahir el Corriere della Sera és un moviment estratègic, un hàbil contraatac que evitarà que la investigació no s'arxivi (cosa que hauria passat si l'hagués continuada ell). Potser sí, d'aquestes estratègies els italians en són mestres. Però a mi em segueix semblant que aquí hi ha hagut un cas de vedetisme judicial que, en lloc d'afavorir la causa dels familiars dels desapareguts, els ha deixat dolguts i amb un pam de nas. Ara, això sí, els diaris de mig món han parlat d'ell, del jutge Garzón. Al capdavall, potser era del que es tractava.

El descrèdit de la paraula

L'emissió, que no he vist, d'una sèrie molt publicitada a TV3 sobre el bandoler Serrallonga ha motivat una crítica generalitzada pel que fa a l'accent amb què parlava l'actor protagonista de la sèrie. La descurança lingüística no és, malauradament, un fet nou en la nostra televisió, com no ho és al teatre o al cinema nostrats. Ara, és clar, que un bandoler de principis del segle XVII i de les Guilleries s'expressi amb un accent xava fa, o hauria de fer, el mateix mal efecte que si anés vestit amb indumentària d'una altra època o que si aparegués dalt d'una motocicleta. Això, és clar, si no fos per aquesta convicció, tan estesa, que no hi fa res com parlem (o com escrivim): aquest terrible descrèdit de la paraula a què semblem condemnats. La meva germana T. em diu que va sentir, per la ràdio, una entrevista amb el director de la sèrie i que, quan li van preguntar quins criteris havia tingut a l'hora d'escollir l'actor protagonista en el càsting, va dir que el físic i la mirada. Com si la manera de parlar no fos decisiva en un actor, i en la credibilitat que ha de transmetre d'un personatge.

Un cop, fa ja molts anys, vaig sentir a un savi en aquestes qüestions, Jaume Ayats, que deia que la gent d'una determinada comarca parla amb l'entonació dels animals (o potser va dir els ocells?) d'aquella contrada. Els de les Guilleries, gent boscatana, haurien de parlar amb un accent fosc, espès com el bosc. Però es veu que quan aquella mirada desafiant de l'actor que va seduir el director indocumentat reptava el seu contrincant, se sentia a dir: "Sóc Iuan de Sarrallonga" i l'efecte amenaçador es diluïa, i la credibilitat naufragava. Quina llàstima!