Rimbaud, mite perdurable

Edmund White, biògraf de Proust (entre d’altres coses), ha publicat una biografia breu de Rimbaud, un poeta de vida també breu –va morir als trenta-set anys- i d’obra encara més breu -deixà d’escriure als vint-, però d’una influència pregona, canònica. White focalitza la biografia en la relació homosexual de Rimbaud amb Verlaine, i m’ha semblat que en el fons simpatitza més amb Verlaine, perquè tot i ser més gran, és víctima de la tirania de l’adolescent Rimbaud, a qui no podem deixar de veure, talent a banda, com un home més calculador que no pas l’altre. White sosté que “la llegenda de Rimbaud ha estat increïblement llarga, contradictòria i àmplia, molt més vigorosa que no la reputació pòstuma de Verlaine, per exemple.” I n’apunta una possible raó: “Potser els poetes obscurs (i Rimbaud va inventar l’obscuritat) acaben tenint més renom que no els transparents, ja que només els obscurs necessiten interpretació –aquest és el seu atractiu perdurable tant per als exegetes acadèmics com per als místics adolescents. En el cas de Rimbaud també hi va jugar a favor la seva reputació com a adolescent rebel –la seva arrogància indignada, les seves poses fotogèniques, la seva impertinència extrema, la seva sexualitat aberrant, la seva renúncia definitiva a l’art als dinou anys i la seva sobtada, audaç partida cap a l’Àfrica”.

En tot cas, Rimbaud va esdevenir aviat un mite que ha estat reivindicat des de costats molt diferents. White esmenta un llibre francès publicat el 1961 amb el títol de Le Mythe de Rimbaud on hi ha capítols sobre Rimbaud el Simbolista, el Decadent, el Surrealista, el Cabalista, el Màgic, el Sant, el Feixista, el Patriota francès, el Communard, el Bolxevic, el Burgès Honest, la Veu de les Ardenes, l’Home d’Acció, l’Aventurer, el Perdonavides, i el Pervertit!

Llegint-lo, me n’he recordat d’una entrevista que vaig llegir ja fa anys en un suplement dominical amb Jim Jarmusch. Jarmusch hi explicava que, abans de dedicar-se al cinema, havia escrit poesia. I deia: “En aquella època, jo estava molt influït per Rambo”. El periodista, que devia haver estudiat en una facultat de ciències de la comunicació (sic), ho va escriure així, Rambo, i tan ample. Rimbaud, mite perdurable, sí: però per als happy few.

Coses de l'idioma

Que el futur del català depèn del seu prestigi social és, em sembla, una afirmació indiscutible. Una notícia a La Vanguardia digital d'avui em confirma una intuïció que fa temps que tinc: que la nova immigració ajudarà el català, entre altres coses perquè forçarà una part de la vella immigració a adoptar la llengua catalana com a element de distinció social. La notícia, generada per la secretaria de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, diu que "Els castellanoparlants estudien més català per no quedar en desavantatge amb els immigrants" i perquè "aprendre la llengua també els serveix per marcar el sentiment de pertinença a la societat catalana." L'augment dels inscrits als cursos de català, per raons, és clar, fonamentalment "pragmàtiques" (llegiu incrementar les seves possibilitats laborals), permet parlar, segons la font esmentada, d'aquest petit fenomen. Del qual, avui mateix, n'he tingut una confirmació indirecta per un comentari de C., una irlandesa que viu a Barcelona i que s'ha matriculat en un curs de català on la immensa majoria són gent d'aquí (cosa que, evidentment, la deu sorprendre: al seu país, aquesta mena de cursos són, per definició, per a estrangers).

En tot cas, més enllà del seu abast, aquest és indubtablement un fenomen real, i ampli: no fa gaire, vaig llegir en un paper que a València hi ha pares de classe mitjana que, tot i parlar en castellà, inscriuen els seus fills a escoles concertades on s'ensenya el valencià per tal de no portar-los a l'escola pública, castellanoparlant, que és on van els fills dels immigrants. De fet, la necessitat de l'immigrant que ja fa temps que viu al país de diferenciar-se respecte del qui acaba d'arribar, ja l'havia explicada en forma satírica una cançó de la Trinca de fa molts anys, que potser recordareu. En qualsevol cas, la notícia que comento és una mostra de la complexitat de la situació present, que, com no podria ser altrament, és plena de matisos -matisos que solen escapar als predicadors entusiastes de l'enfonsament al qual suposadament assistim.

Metereologia

Em trobo un veí a l'ascensor. Treballa a la Caixa, i sembla alleujat perquè el matí, plujós, li ha reportat més aviat poca feina. I em cita una vella dita del comerç, en un català que ja no és el d'ara: "Carrers molls, calaixos eixuts."

Actualitzar els clàssics

És un dels debats permanents del nostre present artístic. Com acostar a un públic d'avui una obra de fa més de 350 anys, sense trair-la, sense estrafer-la, sense fins i tot negar-la? Ahir, al Liceu, a l'assaig general de L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, en vam tenir una bona mostra. M'avanço: del tot reeixida, al meu parer. La direcció artística és d'un novaiorquès afincat a Europa, David Alden, que ha fet uns muntatges (algú en diria post-moderns) de Händel i de Monteverdi mateix, entre d'altres autors, on accentua tant el costat caricaturesc dels personatges com la càrrega política de l'obra. Aquest és el cas, sens dubte, de L'incoronazione, una obra de mitjan segle XVII que té una importància dins la història de l'òpera, en la mesura que és la primera obra, o una de les primeres, que, a Venècia, abandona els salons cortesans per fer-se en un teatre burgès, on el públic paga una entrada. És també la primera obra en què els personatges mitològics són substituïts per personatges històrics, trets en aquesta ocasió dels Annals de Tàcit, entre altres.

La història és senzilla, malgrat que l'obra és llarga: l'emperador Neró s'enamora de Popea, una trepa, que no para fins que no fa desterrar Octàvia i se cenyeix ella la corona reial. Tàcit va ser explícit respecte a Popea: "Tenia totes les virtuts, tret de l'honestedat". Però Alden, amb la seva posada en escena "gamberra" (disculpeu la banalitat de l'adjectiu), aconsegueix subratllar l'absoluta modernitat del conflicte plantejat pel llibretista, un extraordinari Gian Francesco Busenello: és una obra sobre la relació del sexe i la política. Una modernitat, la de Busenello ofert per Alden, absolutament compatible amb l'emoció estètica antiga que destil·len les dues àries amoroses entre Neró i Popea, en el més pur estil de Monteverdi, o la delicada cançó de bressol amb què la dida, despullada per un moment del seu costat caricaturesc, va fer cruixir alguna butaca prop meu.

De símptomes i diagnòstics

Aquesta setmana, la pel•lícula El cant dels ocells d’Albert Serra ha estat la gran triomfadora (disculpeu el tòpic) dels premis Gaudí que enguany atorga, per primer cop, l’Acadèmia del Cinema Català: millor pel•lícula, millor director i millor fotografia. De la pel•lícula en va parlar, i molt bé, l’Imma Merino a L’avenç del mes de juliol passat, arran de la seva presentació a Canes. Després s’ha estrenat a Barcelona, en un parell de sales o tres (per contra, a París es podrà veure a sis cinemes), però ja no sou a temps de veure-la. Jo tampoc no l’he vista. Una pel•lícula per a minories, doncs, que sembla, un cop més, confirmar la idea que la cultura catalana –perdó, en llengua catalana- només produeix obres d’”alta cultura”: tornem a allò que deia, ja fa tants anys, Joaquim Molas, que la cultura catalana té el cap gros i el cos petit.

És aquest, el destí fatal (com deia la Bella Helena que feia la Lizaran) de la cultura catalana? Hi penso mentre escolto, amb un somriure quasi permanent, el debut discogràfic d’un grup que es fa dir Manel. Quatre exalumnes de l’escola Costa i Llobera (Sarrià-Sant Gervasi, per qui no sigui de la ciutat), que fan unes lletres magnífiques amb cançons que es poden dir “Captatio benevolentiae” (però també “Els guapos són els raros”, de l’Arnau Vallbé, una de les meves preferides). I amb un sentit musical innegable, que demostra que n’han escoltat molta, de música, i de la bona. Qui els escoltarà, a ells? El seu públic, és un públic només catalanoparlant? Va més enllà? On arriba? (És clar que la música circula més fàcilment per la xarxa: el disc no tindrà, de ben segur, les dificultats de distribució de la pel•lícula).

I el mateix dia que s’anuncien els premis Gaudí (no podríem haver estat una mica més originals a l’hora de triar el nom?), els clàssics grecollatins de la Bernat Metge (una altra creació en el camp de l’alta cultura!) arriba als quioscos en una edició econòmica. Mentrestant, l’Albert Serra explica que la seva pel•lícula no és elitista sinó popular: ell no ha estudiat cinema, els seus fotògrafs no havien agafat mai abans una càmera, i els actors els va reclutar en un bar de Banyoles, sentint-los parlar mentre (posem-hi) jugaven al dòmino. Símptomes diversos, d’abast diferent, difícils d’encaixar en un diagnòstic. Un diagnòstic, en tot cas, que no acaba d’encaixar amb l’apocalipsi que a alguns, de tant en tant, els agrada anunciar.

Vos papiers, s’il vous plaît!

El vell crit de la policia francesa ressona, avui més que mai, a l’Europa comunitària. La immigració és i serà el gran tema de la nostra societat contemporània. Els diaris diuen que la crisi present ha frenat dràsticament l’arribada de nous immigrants, però afegeixen tot seguit que l’Europa envellida necessitarà aquesta mà d’obra així que comenci la recuperació. O sigui que el fenomen no s’ha acabat. Mentrestant, i en un context particularment negatiu a causa de la recessió, haurem de seguir pensant com integrar, és a dir com incorporar a la comunitat (afortunadament, ja no usem el verb assimilar, que vol dir, segons l’IEC, “fer semblant una cosa a una altra”), la gent nouvinguda. Sabent que el resultat final no pot ser el mateix d’abans.

Encara que n’hi ha molts que s’hi resisteixen. N’acabem de tenir un exemple a Rotterdam, als civilitzats i tolerants Països Baixos. Rotterdam és la primera gran ciutat europea que ha elegit un alcalde d’origen immigrant, Ahmed Aboutaleb, nascut al Marroc. Segons que diu un diari holandès, en la cerimònia de presa de possessió del càrrec, el polític de la dreta populista Marco Pastors li va entregar al nou alcalde un sobre buit adreçat al rei del Marroc, amb la pretensió que Aboutaleb se’n servís per retornar el seu passaport marroquí. És a dir, amb aquest gest insultant l’instava a renunciar a la ciutadania marroquina, perquè, per als populistes (el gran mal polític del nostre temps, i no només a Holanda), el fet que l’alcalde tingui dos passaports significa una manca de lleialtat cap als Països Baixos. No hi fa res, afegeix el diari, que Aboutaleb hagi servit aquest país de forma exemplar durant 35 anys: per a aquesta mena de patriotisme obtús, el nou alcalde no serà un holandès de debò fins que no hagi estripat el seu passaport marroquí. “Per tant, el sobre buit és una moció de no confiança”, conclou el diari, que afegeix: “El primer alcalde immigrant no mereix aquesta mena de benvinguda”.

De tota manera, fins i tot els que tenen els papers en regla no sempre són benvinguts, ni per a tothom. Avui mateix llegeixo que hi ha la idea d’utilitzar la imatge d’Obama per fer una campanya de denúncia del fet que la policia europea (i la nord-americana) segueixen demanant dues vegades més els papers als ciutadans d’aparença forània que no pas a la resta. Però això, que els papers no basten per ser ben acceptat, ja fa temps que ho va entendre Michael Jackson, amb les conseqüències esgarrifoses que tots sabem.

La força de la sabata

Hi ha imatges capaces de resumir en elles mateixes tot un esdeveniment, o fins i tot una etapa històrica. Vaig tenir ahir al vespre aquesta impressió quan vaig veure per la televisió com un periodista iraquià que li etzibava les dues sabates a Bush, i li deia "gos", just després que aquest es vantés de l'oportunitat d'haver envaït el seu país i d'haver provocat aquella guerra absurda. La fi de la presidència de Bush quedarà inevitablement associada a aquestes imatges del cop de sabata irat, perfectament capaces de compendiar tot l'enuig que mig món sent cap a l'encara president: ningú no trobarà una imatge millor, que sintetitzi el rebuig per unes polítiques tan equivocades (i per una permissivitat tan gran, que ha permès l'enèssim escàndol financer, que també vam conèixer ahir).

És curiós, això de la sabata, del poder que té com a símbol de protesta. Es fa inevitable pensar en Kruixev, aquell ministre d'exteriors de l'URSS que un dia, en una sessió de l'ONU, es va treure la sabata i va començar a picar sobre el pupitre: la contundència del gest fa que se'l recordi quan ja ningú se'n recorda d'ell. Però jo pensava en una altra sabata: la que Joan Miró va col·locar en un seu bodegó, pintat el 1937 en plena guerra civil, i on sembla que condensi tot el malestar, tot el desassossec que li provocava la contesa. Com més me'l miro, el quadro, que fa part de la col·lecció del MoMA, més bo em sembla: amb aquells colors mig fosforescents, vermells, grocs i verds, blaus i negres, la sola presència inquietant de la sabata li atorga una contundència que no cal que te l'etzibin al cap perquè te'n sentis.