Franco no necessitava traductor

Entre els papers que remeno ara en un arxiu particular, trobo un retall de premsa, sense datar però corresponent sens dubte a 1957, relatiu a la visita que Franco va fer a València a finals d'octubre d’aquell any, després de la gran riuada del Túria que provocà morts i destrosses importants. La crònica del diari està redactada en l’habitual to amb què la premsa de l’època adula el dictador (“La sonrisa paternal del Caudillo ha sido como un rayo de sol para las pobres gentes” que han perdut les seves cases, etc.), però hi ha un detall que surt de l'habitual. Diu la crònica: “Cerca del Paseo de las Moreras, del poblado de Nazaret, en el lugar denominado ‘El Racó’, el Caudillo se detuvo contemplando el trabajo de remoción de tierras que un grupo de huertanos realizaba.” Franco, envoltat del seu sèquit, interroga aleshores un hortolà, el qual “con respeto y con llaneza, en un castellano deficiente, inició su relato.” Enmig de la seva explicació, algú de la comitiva oficial somriu (potser en constatar el “castellano deficiente” de l’hortolà?), la qual cosa fa que el pagès s’enfadi i, sempre segons la crònica, s’exclami: “’Això no és cosa de risa, és una cosa molt sèria’. Y ya embalado, en vernáculo, afirmó: ‘Mosatros som de la terra [i] hem de treballar de nit i de dia’”. Aleshores, segueix explicant el redactor anònim, “una de las personalidades presentes quiso traducirle al Caudillo la frase, pero Franco le detuvo con el gesto, indicando que le entendía perfectamente.”

És extraordinari constatar com Franco va ser, en tot, un referent i un precursor per a Aznar: ara sabem que també parlava català en la intimitat.

El paper de les revistes

Estripant papers endarrerits, trobo una carta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en què em demanen permís per reproduir, en uns “quaderns divulgatius” editats per aquesta associació, una determinada crítica publicada fa poc a L’Avenç. La carta està signada per la secretaria tècnica de l’AELC, i té tota l’aparença de ser una carta estàndard, on només canvia, en cada ocasió, el destinatari i la referència de la crítica que se sol·licita reproduir. El que em crida l’atenció, i és només per això que en parlo, és que aquesta carta estàndard diu que el propòsit és recollir “les crítiques aparegudes en els mitjans de comunicació”, però després, quan concreta la petició, diu així: “En el cas del diari que dirigiu, es tracta del següent article...” La redacció de la carta no fa més que confirmar-me el que he observat repetidament (per exemple, quan una editora especialment atenta a la promoció dels seus llibres us inunda amb missatges on recalca com n’han parlat de bé... els diaris), i és que per a molta gent “la” crítica és la que publiquen els diaris, i obvien sistemàticament la que fem les revistes. En l’entrevista que vaig fer a Josep M. Espinàs, ell se’m queixava que ja no hi havia revistes que dediquessin “sis pàgines a parlar d’un llibre”. Però el cas és que, quan ho fem (encara que “només” en siguin tres, de pàgines), per als editors, i també per a l’associació d’escriptors, l’únic que sembla comptar és la crítica, més breu, immediata i fugissera, del diari. Quina contradicció més gran, en què ens movem les revistes culturals: d’una banda s’enyoren, de l’altra s’ignoren. I si vencíem la mandra (lectora)?

La funesta ideologia

S’ha publicat als Estats Units un llibre sobre la biblioteca privada de Hitler. Una ressenya a la NYRB ens assabenta dels gustos literaris d’aquell insòlit “constant reader”. Des del 1942 se sabia, per un periodista nord-americà destinat a Berlín, que la biblioteca del Führer era important en nombre: uns 16.000 volums, repartits entre la seva residència oficial a Berlín i el refugi muntanyenc del Berghof. No és cap sorpresa que una bona part de la biblioteca fos dedicada a la història militar. Però també hi havia “ficció popular”: per exemple, les novel·les de l’oest de Karl May (que jo havia llegit amb fruïció de molt petit, amb els personatges d’Old Shatterhand i l’indi Winnetou!) i que el dictador rellegia constantment i recomanava als seus generals com a manuals d’estratègia. I novel·les de lladres i serenos. O d’amor romàntic, que folrava perquè no se’n veiés el títol.

L’estudi ara publicat se centra en els 1.200 volums que, de la biblioteca de Hitler, es conserven a la Biblioteca del Congrés, a Washington DC. L’autor en destaca sobretot alguns temes, com l’ocultisme, les teories esotèriques que van interessar sempre al gran dictador –al costat, és clar, de les obres racistes i nacionalistes. Però al ressenyador li interessa particularment saber si els llibres d’aquesta extensa biblioteca ens permeten saber “com va arribar a ser el que va ser? Com va arribar a fer el que va fer?” En aquest sentit, dissenteix de l’autor, perquè no considera que el problema fos que Hitler era un autodidacta, i que bevia en les fonts errònies. I apunta: “Potser un terme millor fóra lumpenintel·lectual”. I remarca que no és el seu aprenentatge defectuós el que era perillós, sinó les seves idees. Unes idees que, probablement, no haurien estat millors si hagués tingut una educació sòlida (al capdavall, no cal haver llegit Littell per saber que l’alta cultura podia coexistir amb la barbàrie nazi) .

I cita l’exemple eloqüent d’un editor de Munic, Julius Lehmann, que editava obres de caire nazi o semi-nazi i que no es cansava d’enviar-ne exemplars de cortesia al dictador (a la Biblioteca del Congrés se’n conserven una cinquantena) amb una dedicatòria que els presentava com a “maons” per a la construcció del nazisme. Doncs bé, J.F. Lehmann era el més destacat editor de publicacions mèdiques de tot Alemanya, quan Alemanya era el país on la ciència era més avançada, els beneficis de les quals servien per subvencionar les seves publicacions d’extrema-dreta. La medicina honesta al servei de la “higiene racial”. En definitiva, el poder de la ideologia, que a vegades esfereeix.

Cantar l'alirón

L’imprevist resultat d’ahir al Camp Nou ha dilatat uns dies allò que tots els culés esperàvem: cantar l’alirón. Mentre espero que sigui l’hora del partit, al telenotícies fan una lliçó d’etimologia recreativa i expliquen que, mentre el diccionari de la Real Academia Española dóna una improbable etimologia àrab per a aquest mot intraduïble, alirón, n’hi ha una altra (que trobareu recollida a diversos llocs de la xarxa) que, si no és certa, és ben trobada. Fa així: a finals del segle XIX, els anglesos s’instal·len a la conca del riu Nerbion, al País Basc, per explotar les mines de ferro. Quan els enginyers anglesos troben una veta tota de ferro, hi escriuen: “ALL IRON”. Els miners ho celebren, perquè això els representa cobrar una prima. I d’aquí, de l’alegria per haver trobat “all iron”, l’expressió passa al món del futbol, i esdevé un crit de victòria de l’Athletic de Bilbao, que després s’ha generalitzat a tot el futbol espanyol. A mi, m’agrada pensar que aquesta etimologia tan vinculada als orígens proletaris del futbol és veritable. Després de tot, les victòries d’enguany han vingut per la, anava a dir nostra, capacitat de jugar esplèndidament però també de saber, quan ha convingut, picar pedra. Encara que fos un mineral de ferro tan dur com la defensa del Chelsea. I perdoneu-me l’expansió, però em sembla que, enguany, sí que ens ho podem permetre.

De què escriure?

L’anècdota és prou coneguda. Mercè Rodoreda l’explicava així en una entrevista que li va fer la Roig: “Una vegada, quan era jove, vaig anar a veure el director de La Rambla i li vaig dir que volia aprendre a escriure a través del periodisme. Em va mirar i em va dir: ‘primer visqui, després escrigui’”. Sense l’experiència de la vida, la literatura no és possible? No sabem, és clar, si, quan era exiliat a París als anys vint, el futur director de La Rambla, Domènec de Bellmunt, ara reeditat, havia llegit Gide, que, a Les faux-monnayeurs (1925) havia escrit: “Il me semble parfois qu’écrire empêche de vivre, et qu’on peut s’exprimer mieux par des actes que par des mots.” Una afirmació qüestionable: en tot cas, la posteritat de Gide no li ve pels seus actes, sinó per allò que va escriure.

I d’aquesta experiència vital prèvia sense la qual no podem escriure, què en treiem, què n’escrivim? Ahir vaig trobar aquesta cita de Renan: “On ne doit jamais écrire que de ce qu’on aime” (del pròleg a Souvenirs d’enfance et de jeneusse). Pot semblar un bon consell, però és un consell prou limitador. De fet, hi podríem contraposar aquest aforisme, altre cop de Gide i també prou conegut: “C'est avec les beaux sentiments qu'on fait de la mauvaise littérature” (de la Lettre à François Mauriac). Rodoreda sembla confirmar-lo, tot capgirant-lo: la seva literatura és cada cop millor, a força d’abandonar els bons sentiments. Tot i que encara hi ha qui es pensa que és una escriptora sentimental.

I queda, és clar, el “com” escriure. L’estil, sens dubte, però també la llengua. La primera vegada que vaig sentir esmentar Els moneders falsos va ser, a classe, a la Carme Serrallonga. I va utilitzar aquesta forma, “moneder fals”, tan pròxima a la francesa i que és d’altra banda la que segueix donant el Diccionari de l’Institut. Molts anys després la novel·la es va traduir al català, per un defensor del “català que ara es parla”. El títol: Els falsificadors de moneda. El debat segueix obert.

À quoi sert, la géographie?

El president francès, Nicholas Sarkozy, insisteix a tirar endavant la iniciativa de fer un “cens ètnic” de la població francesa. L’encàrrec el va fer al Comissari per a la Diversitat, un advocat d’origen algerià convertit en un empresari exitós, amb la finalitat de “mesurar l’amplitud de la discriminació i de l’eficàcia de les polítiques d’integració”. Però la mesura ha aixecat immediatament polseguera a França, un país on és molt difícil qüestionar les veritats establertes. I la “veritat” diu que la República francesa no fa distinció de cap mena (ni de raça, ni de color, ni de creença, ni d’origen) entre els seus ciutadans, i que tots són francesos i prou. Encara que aquesta veritat la trobem desmentida diàriament, per la discriminació que pateixen els francesos d’origen magribí de les perifèries urbanes, ha estat justament Fadela Amara, secretària d’Estat de Política de la Ciutat, això és, la delegada del govern per coordinar les polítiques a la banlieue, una de les primeres veus crítiques amb les intencions del seu president Sarkozy: “Les estadístiques ètniques, la discriminació positiva, les quotes, tot això és una caricatura. La nostra República no ha d’esdevenir un mosaic de comunitats”. I ha afegit, amb una comparació innecessària, que a França “ningú no ha de portar ja cap estrella groga”.

Més enllà de la discussió, interessant i necessària, entre els dos diversos models de fer front a la qüestió de la immigració (el “multiculturalista” dels països anglosaxons vs. “l’integracionista” de França), el debat actual em recorda una petita discussió que un dia teníem a casa amb Pierre Vilar. Ell deia que els diccionaris enciclopèdics podrien guanyar línies de text si s’estalviaven de fer-hi constar el lloc de naixement (i de mort) dels personatges que ressenyaven. Al capdavall, sostenia, sovint el lloc de naixement és accidental, i l’important, el decisiu, són les dates: la cronologia i no pas la geografia. És clar que en el fons de l’afirmació de Vilar hi havia aquesta arrelada creença (per a un francès com ell, nascut a Occitània i estudiós del “cas català”!) que la República francesa fa tots els ciutadans iguals, hagin nascut on hagin nascut. És una llàstima que el “malestar de la banlieue” no faci més que desmentir-lo.

Rimbaud, mite perdurable

Edmund White, biògraf de Proust (entre d’altres coses), ha publicat una biografia breu de Rimbaud, un poeta de vida també breu –va morir als trenta-set anys- i d’obra encara més breu -deixà d’escriure als vint-, però d’una influència pregona, canònica. White focalitza la biografia en la relació homosexual de Rimbaud amb Verlaine, i m’ha semblat que en el fons simpatitza més amb Verlaine, perquè tot i ser més gran, és víctima de la tirania de l’adolescent Rimbaud, a qui no podem deixar de veure, talent a banda, com un home més calculador que no pas l’altre. White sosté que “la llegenda de Rimbaud ha estat increïblement llarga, contradictòria i àmplia, molt més vigorosa que no la reputació pòstuma de Verlaine, per exemple.” I n’apunta una possible raó: “Potser els poetes obscurs (i Rimbaud va inventar l’obscuritat) acaben tenint més renom que no els transparents, ja que només els obscurs necessiten interpretació –aquest és el seu atractiu perdurable tant per als exegetes acadèmics com per als místics adolescents. En el cas de Rimbaud també hi va jugar a favor la seva reputació com a adolescent rebel –la seva arrogància indignada, les seves poses fotogèniques, la seva impertinència extrema, la seva sexualitat aberrant, la seva renúncia definitiva a l’art als dinou anys i la seva sobtada, audaç partida cap a l’Àfrica”.

En tot cas, Rimbaud va esdevenir aviat un mite que ha estat reivindicat des de costats molt diferents. White esmenta un llibre francès publicat el 1961 amb el títol de Le Mythe de Rimbaud on hi ha capítols sobre Rimbaud el Simbolista, el Decadent, el Surrealista, el Cabalista, el Màgic, el Sant, el Feixista, el Patriota francès, el Communard, el Bolxevic, el Burgès Honest, la Veu de les Ardenes, l’Home d’Acció, l’Aventurer, el Perdonavides, i el Pervertit!

Llegint-lo, me n’he recordat d’una entrevista que vaig llegir ja fa anys en un suplement dominical amb Jim Jarmusch. Jarmusch hi explicava que, abans de dedicar-se al cinema, havia escrit poesia. I deia: “En aquella època, jo estava molt influït per Rambo”. El periodista, que devia haver estudiat en una facultat de ciències de la comunicació (sic), ho va escriure així, Rambo, i tan ample. Rimbaud, mite perdurable, sí: però per als happy few.