Els que no hi eren

No ens hauria de passar per alt la columneta que avui, a les pàgines catalanes d'El País, publica en Javier Pérez Andújar. A mi, almenys, m'ha confirmat una de les impressions que em va produir la manifestació de dissabte passat: Pérez Andújar hi explica que, a diferència del que va ocórrer el 1977, aquesta vegada ni ell ni ningú del seu entorn familiar no ha acudit a la manifestació. Per als qui no ho sàpiguen, Pérez Andújar és fill d'una família treballadora d'immigrants "castellans" (extremenys i andalusos) establerts a Sant Adrià de Besòs. I cita, per explicar la seva actitud, una frase del seu pare, mort fa uns mesos (i que, això no ho diu, però estic segur que no li doldrà la precisió, era un espanyolista militant del PSOE), que solia dir que "conmigo que no cuenten para otra" (manifestació). El desencontre era probablement inevitable, entre els qui, en aquests més de trenta anys, hem defensat la necessitat de reforçar la personalitat nacional de Catalunya i el seu autogovern, i els qui han viscut, potser amb una distància creixent, aquest procés sense sortir d'un entorn físic i cultural essencialment espanyol. Encara que tendim a no parlar-ne mai obertament, aquesta diferència social i lingüística ha tingut i té una incidència important en les dificultats que ha patit, en particular, l'esquerra catalana en aquests anys: ¿o és que potser aquesta particular "lluita de classes" no era present en la crisi del PSUC del 1981 o en l'assalt dels capitans del PSC al congrés de Sitges de 1994?

Diumenge al vespre, vint-i-quatre hores després de la manifestació, una explosió d'espanyolisme, tan epidèrmica com es vulgui, recorria Barcelona. El paisatge humà, i el lingüístic, era tot un altre que el de dissabte (tot i que, conceptualment, seria un error mirar de comparar les dues manifestacions). Amb unes banderes espanyoles que no se sabia d'on havien sortit, i en algun cas amb un eslògan tan primari com "Yo soy español, español", molta gent, i molt diversa, semblava celebrar no només el triomf del seu país en un campionat del món de futbol, sinó la possibilitat mateixa de mostrar, d'una forma inusalment desacomplexada, la seva espanyolitat. La distància, ideològica, sentimental, sembla ser un fet: hauríem de fer perquè no s'eixampli.

Dels premis

En un país on es publiquen massa llibres, i on s'atorguen massa premis, caldria que féssim més cas, col·lectivament parlant, als premis a obra publicada. Són premis honorífics que tenen el valor afegit, sigui quin sigui el mecanisme de l'atorgament (jurat, votació popular o gremial, etc.), que han passat un filtre, que és el de la seva recepció per part de la crítica i, sobretot, dels lectors. En països de tradició lectora, com França, i on la premsa cultural té una qualificació superior a la nostra, els premis a obra publicada són molt ben considerats (a vegades són fins i tot "els" premis considerats), i l'atorgament d'un d'aquests premis serveix sovint de trampolí per al llibre premiat. Avui estem contents, a la redacció, perquè dos escriptors del "grup de L'Avenç" reben aquest vespre sengles premis a obra publicada: en Vicenç Pagès Jordà pels seus jugadors de whist i en Jordi Puntí pels seus cristòfols, vull dir per les seves Maletes perdudes. Enhorabona!

Aquests dos premis arriben quan no fa ni tres setmanes que vam celebrar que un llibre d'aquesta casa, Una educació francesa de J.D. Bezsonoff, rebia la Lletra d'Or, un altre premi a una obra publicada. El ressò de la premsa ha estat amable, quan hi ha estat, però en general ha pecat d'insuficient. Mal símptoma, que caldrà anar corregint.

Les sèries d'HBO

Andrew O'Hagan, que és un cronista extraordinari, escriu, amb una certa retranca, al darrer número de la London Review of Books sobre l'èxit que, d'un temps ençà, tenen a la Gran Bretanya les sèries produïdes pel canal nord-americà HBO. I diu: "The HBO series is generally held to be about the writing and the acting and the brave storytelling. People got into the habit of talking about the The Sopranos as they might once have spoken about something at the Royal Court. [...] groups of people sat down with box sets of The Wire much as people used to do with the ‘War of the Roses’ cycle at the National. It was long, it was wonderful, it was difficult to make out what was being said, but it was good for you, and it stopped you from having nothing to say at dinner."

Però, després de remarcar que "it seemed ennobling of the arts – or seemed to confirm the notion that bad times are a gift to creativity – that HBO was producing great work during a period when America was run by complete idiots", fa un apunt irònic que incideix sobre la vella qüestió de la diferència que hi ha entre l'opinió pública i l'opinió publicada, i que hauríem de tenir com a recordatori permanent als qui ens dediquem, més o menys, a la cosa diguem-ne cultural: "Some wag said of The Wire that it had only 100,000 viewers, but each of them had a column in the Guardian." Touché!

Fets i paraules

Des que algú el va fer seu com a lema electoral, no m'ha deixat d'incomodar la frase "Fets, no paraules". És que hi ha fets sense paraules? Si no els podem descriure, existeixen? Mireu si no el telenotícies d'aquest migdia: han començat dient que "no calen paraules" i deixant només el vídeo dels gols de Messi, amb el so ambient de l'estadi. Però immediatament després, buscaven i recollien els qualificatius que, arreu, s'han utilitzat per mirar de descriure el partit de Messi, repetint una vegada i altra (i no ens cansaríem mai, de veure'ls!) els seus quatre gols amb la locució superposada de les ràdios catalanes, argentines o de la televisió anglesa. O mostrant els titulars dels diaris d'arreu, com aquell de L'Équipe que diu que "Déu viu a Catalunya" (Els anglesos, més afeccionats als jocs de paraules, parlen del "Messiah"). O reproduint els comentaris dels seus companys, alguns dels quals conclouen que "no hi ha paraules" per referir-se al seu joc.

Però sí que n'hi ha, i tant: el partit d'ahir del Messi el recordarem, quan ja s'hagi esvaït o almenys difuminat la imatge dels seus gols portentosos, per la frase que va deixar anar Arsène Wenger, aquest entrenador que no saps si és francès o anglès: "És un jugador de PlayStation". Definitiu.

Filtres

Llegeixo en un diari d'avui un periodista que defensa la participació dels lectors en els comentaris que apareixen al final d'una notícia en el web de la publicació, i que, pel que sembla, alguns mitjans es proposen suprimir o si més no restringir. En la seva columna, el periodista assegura que abans els mitjans tradicionals, és a dir de paper, no tenien manera d'incorporar els comentaris dels lectors. I em demano perquè s'oblida (deliberadament?) d'una cosa tan essencial en un bon diari com són les cartes al director. El que passa és que les cartes al director suposen un filtre: el lector s'ha d'identificar, i hi ha una tria per part del mitjà. Ara no, ara podem llegir els comentaris indiscriminats, les banalitats, les inexactituds i les desqualificacions emparades (em pregunto per què?) en l'anonimat, que em temo que és el que predomina en moltes webs, fins i tot dels diaris d'informació general. I penso que, en certa manera, és tota una metàfora d'Internet: l'absència de filtres, de jerarquització de la informació, d'identificació de les fonts. El que no entenc és perquè tants mitjans publiquen els comentaris sense filtrar, i em demano si no té a veure que allò que persegueixen no és la participació diguem-ne democràtica dels lectors, sinó augmentar la xifra de visites al seu web, a efectes de comptabilitat publicitària. Digueu-me malpensat.

Modes

Hi ha modes que em costen d'acceptar. Una d'elles, vés per on surto ara, és la que, des d'una suposada correcció política, vol anomenar l'escriptora Víctor Català pel seu nom diguem-ne civil, Caterina Albert. Em sembla del tot absurd: el fet que, en una època determinada, les escriptores haguessin de triar un nom de ploma masculí explica moltes coses del temps i del lloc on els va tocar viure (i, per tant, de la seva escriptura mateixa). A tot arreu, la George Eliot segueix sent George Eliot i la George Sand segueix sent George Sand (i poca gent sap com se deien "de debò" sense consultar-ho abans en una enciclopèdia): per què aquí ens afanyem a corregir la història?

Ja sé que no hi té res a veure, però l'altre dia, passejant per un dels nostres llocs parisencs preferits (ara no em retreureu la manca d'originalitat), que és el Pont des Arts, aquesta estructura lleugera, gairebé aèria, sobre el Sena, que porta cap a la cúpula elegantíssima de l'Institut de France, vaig veure esgarrifat com les baranes comencen a omplir-se d'aquesta moda estúpida de posar-hi candaus que, suposadament, segellen l'amor etern entre una parella d'enamorats. Crec que l'origen d'aquesta "tradició" inventada es troba en un escriptor italià cursilíssim, de cuyo nombre no quiero acordarme, i que, des d'un pont de Roma, la ciutat eterna, s'estén ara a París o a Barcelona (n'he vist al passeig Marítim). Només em cal esperar que les autoritats municipals actuïn amb diligència i, tenalles en mà, ens lliurin d'aquesta moda execrable i reaccionària.

París

París sota una temperatura i una llum canviants. És diumenge i hi ha eleccions (regionals), però res no us hi fa pensar. Algun diari titula, amb aquells jocs de paraules que agraden tant als francesos, “SarK.O.” A les brasseries, molts plats estan rebaixats: l’únic signe visible de la crisi, que no impedeix que, el dijous al vespre que vam arribar, els restaurants tinguessin totes les taules ocupades. Els cambrers i les cambreres insisteixen a parlar-vos en anglès, tot i que te’ls adrecis en francès: el mateix mecanisme que fa que els catalans ens passem immediatament al castellà davant d’un forani, amb la diferència que ens pensàvem que el francès era una llengua més gran i més orgullosa. Molta presència oriental: Europa és cada dia més petita i el món més gran. I molts turistes, és clar, començant pels “americans a París”, tot un clàssic del gènere. Al cinema fan La rafle, sobre la vergonya amagada de la ràtzia del Vel d’Hiv, però no encertem els horaris. Un cinema que ha desaprès a dependre de Hollywood, amb títols (i actrius) que saps que difícilment veuràs a Barcelona. Molts teatres, i moltes llibreries. Alguns, algunes, bastant tronats: no és pas un país de “nouveaux riches” com nosaltres. (La Carme Serrallonga ho traduïa per “rics de nou”). Al metro, difícilment trobareu una escala mecànica, i cap ascensor. Però ells resisteixen millor la crisi econòmica: són, malgrat Sarko, un país “socialista” i socialitzant. A les llibreries, molts llibres sobre la qüestió jueva. Una selecció de poemes de Frank O’Hara, traduïda de l’americà. L’últim petit assaig (“à ne pas manquer”) d’André Schiffrin, L’argent et les mots (La Fabrique). L’ha editat Eric Hazan, autor d’un llibre que em va agradar moltíssim sobre la formació de la ciutat: L’invention de Paris (Seuil, 2002). Al Théâtre de la Madeleine, un muntatge a partir d’Extinció de Thomas Bernhard, l’última i gran novel·la seva. Un actor gran, de la vella escola de declamació, en fa una lectura, assegut en una taula, amb quatre focus que l’il·luminen, i amb la sola força de la veu i del gest –els braços que mou per subratllar les inflexions del to. Dissabte al vespre, sortint de veure una petita i magnífica exposició de Lucien Freud al Pompidou, ens agafa l’aiguat. Fa vint-i-quatre hores que hem tornat, i ja me n’enyoro.