De símptomes i diagnòstics

Aquesta setmana, la pel•lícula El cant dels ocells d’Albert Serra ha estat la gran triomfadora (disculpeu el tòpic) dels premis Gaudí que enguany atorga, per primer cop, l’Acadèmia del Cinema Català: millor pel•lícula, millor director i millor fotografia. De la pel•lícula en va parlar, i molt bé, l’Imma Merino a L’avenç del mes de juliol passat, arran de la seva presentació a Canes. Després s’ha estrenat a Barcelona, en un parell de sales o tres (per contra, a París es podrà veure a sis cinemes), però ja no sou a temps de veure-la. Jo tampoc no l’he vista. Una pel•lícula per a minories, doncs, que sembla, un cop més, confirmar la idea que la cultura catalana –perdó, en llengua catalana- només produeix obres d’”alta cultura”: tornem a allò que deia, ja fa tants anys, Joaquim Molas, que la cultura catalana té el cap gros i el cos petit.

És aquest, el destí fatal (com deia la Bella Helena que feia la Lizaran) de la cultura catalana? Hi penso mentre escolto, amb un somriure quasi permanent, el debut discogràfic d’un grup que es fa dir Manel. Quatre exalumnes de l’escola Costa i Llobera (Sarrià-Sant Gervasi, per qui no sigui de la ciutat), que fan unes lletres magnífiques amb cançons que es poden dir “Captatio benevolentiae” (però també “Els guapos són els raros”, de l’Arnau Vallbé, una de les meves preferides). I amb un sentit musical innegable, que demostra que n’han escoltat molta, de música, i de la bona. Qui els escoltarà, a ells? El seu públic, és un públic només catalanoparlant? Va més enllà? On arriba? (És clar que la música circula més fàcilment per la xarxa: el disc no tindrà, de ben segur, les dificultats de distribució de la pel•lícula).

I el mateix dia que s’anuncien els premis Gaudí (no podríem haver estat una mica més originals a l’hora de triar el nom?), els clàssics grecollatins de la Bernat Metge (una altra creació en el camp de l’alta cultura!) arriba als quioscos en una edició econòmica. Mentrestant, l’Albert Serra explica que la seva pel•lícula no és elitista sinó popular: ell no ha estudiat cinema, els seus fotògrafs no havien agafat mai abans una càmera, i els actors els va reclutar en un bar de Banyoles, sentint-los parlar mentre (posem-hi) jugaven al dòmino. Símptomes diversos, d’abast diferent, difícils d’encaixar en un diagnòstic. Un diagnòstic, en tot cas, que no acaba d’encaixar amb l’apocalipsi que a alguns, de tant en tant, els agrada anunciar.

Vos papiers, s’il vous plaît!

El vell crit de la policia francesa ressona, avui més que mai, a l’Europa comunitària. La immigració és i serà el gran tema de la nostra societat contemporània. Els diaris diuen que la crisi present ha frenat dràsticament l’arribada de nous immigrants, però afegeixen tot seguit que l’Europa envellida necessitarà aquesta mà d’obra així que comenci la recuperació. O sigui que el fenomen no s’ha acabat. Mentrestant, i en un context particularment negatiu a causa de la recessió, haurem de seguir pensant com integrar, és a dir com incorporar a la comunitat (afortunadament, ja no usem el verb assimilar, que vol dir, segons l’IEC, “fer semblant una cosa a una altra”), la gent nouvinguda. Sabent que el resultat final no pot ser el mateix d’abans.

Encara que n’hi ha molts que s’hi resisteixen. N’acabem de tenir un exemple a Rotterdam, als civilitzats i tolerants Països Baixos. Rotterdam és la primera gran ciutat europea que ha elegit un alcalde d’origen immigrant, Ahmed Aboutaleb, nascut al Marroc. Segons que diu un diari holandès, en la cerimònia de presa de possessió del càrrec, el polític de la dreta populista Marco Pastors li va entregar al nou alcalde un sobre buit adreçat al rei del Marroc, amb la pretensió que Aboutaleb se’n servís per retornar el seu passaport marroquí. És a dir, amb aquest gest insultant l’instava a renunciar a la ciutadania marroquina, perquè, per als populistes (el gran mal polític del nostre temps, i no només a Holanda), el fet que l’alcalde tingui dos passaports significa una manca de lleialtat cap als Països Baixos. No hi fa res, afegeix el diari, que Aboutaleb hagi servit aquest país de forma exemplar durant 35 anys: per a aquesta mena de patriotisme obtús, el nou alcalde no serà un holandès de debò fins que no hagi estripat el seu passaport marroquí. “Per tant, el sobre buit és una moció de no confiança”, conclou el diari, que afegeix: “El primer alcalde immigrant no mereix aquesta mena de benvinguda”.

De tota manera, fins i tot els que tenen els papers en regla no sempre són benvinguts, ni per a tothom. Avui mateix llegeixo que hi ha la idea d’utilitzar la imatge d’Obama per fer una campanya de denúncia del fet que la policia europea (i la nord-americana) segueixen demanant dues vegades més els papers als ciutadans d’aparença forània que no pas a la resta. Però això, que els papers no basten per ser ben acceptat, ja fa temps que ho va entendre Michael Jackson, amb les conseqüències esgarrifoses que tots sabem.