dilluns, 30 de juny de 2008

27 de juny. Un fill per conèixer el pare


Un matí, del llit estant, encara mig endormiscat, sento el meu fill gran que es prepara per sortir de casa cap a l’institut. Va i ve pel passadís, busca les claus, recula per veure si s’ha oblidat res. Els moviments dubitatius que fa, que puc seguir a través de la fressa que fan, em són del tot familiars: em recorden, instantàniament, absolutament, els que li sentia fer al meu pare abans de sortir de casa. Al cap d’uns dies, explico aquesta estranya sensació a G., i em salta immediatament: “Això és el que diu Pavese!” I em cita un fragment de La lluna i les fogueres on el protagonista anònim de la novel·la, que és un fill bord (només se’l coneix pel sobrenom de l’Anguila), diu que voldria tenir un fill per saber com era el seu pare: “Estaria bé, pensava, que el meu fill s’assemblés al meu pare o al meu avi, i així em trobés al davant finalment qui sóc jo.”
I recordo com, efectivament, els fills fan coses, repeteixen gestos, moviments, ganyotes, que tu has vist fer al teu pare, el seu avi, i que ells no fan per imitació sinó per un insondable, atàvic poder de la transmissió genètica. Després diran que tot s’aprèn, però em sembla indubtable que hi ha coses que, sobretot, s’hereten.

divendres, 27 de juny de 2008

27 de juny. Més futbol, i prou

El contrast quan, després d’uns quants partits de l’Eurocopa vistos (i sentits) en un canal espanyol, veus la retransmissió que n’ofereix la BBC, és esclatant. Els comentaristes espanyols, tot i ser una cadena hereva del Canal+, han optat per un estil populista i patrioter. El que em crida més l’atenció és la manera que tenen de comentar com si fossin a la graderia, aconsellant als jugadors què han de fer: “¡Cuidado, por la derecha!”, “¡Venga, vamos!” i a vegades la manera de referir-se als jugadors contraris (ahir, en l’Espanya-Rússia de semifinals, el locutor es referia a un defensa rus com “este tío”). El to de la BBC és radicalment oposat: no alcen la veu, no diuen als jugadors (com si els poguessin sentir!) què han de fer, ni són manifestament patriotes: és clar que, podria al·legar-se, com que Anglaterra no juga, incomprensiblement, aquesta fase final, ho tenen més fàcil. En canvi, Espanya juga en aquesta competició a treure’s els complexos d’inferioritat. Ahir en teníem una prova, amb l’exaltada gesticulitat dels prínceps, de la vicepresidenta i la ministra d’Educació, quan Espanya marcava un gol. Ara bé, ¿si ara dèiem que Espanya va jugar tan bé perquè va adoptar l’estil de joc, basat en el control del mig camp, que ha acreditat el Barça (Xavi, Iniesta i Cesc), seria inevitablement llegit com una manifestació patriòtica del qui això escriu? Ho deixarem estar aquí, doncs. De cara a la final de diumenge, en què Espanya s’enfronta a Alemanya, només cal recordar aquella afirmació de Gary Linecker, un finíssim davanter anglès que va jugar al Barça, quan deia que “el futbol és un esport en què juguen onze contra onze, i guanya Alemanya”.

13 de juny. Futbol i complex d’inferioritat


Més futbol i, ai las, més tòpics. Als Països Baixos, la victòria d’Holanda contra Itàlia a l’Eurocopa ha disparat una onada d’entusiasme. El diari De Volkskrant escriu: “Un holandès vol restar fidel al seu caràcter, perquè és tot el que té. L’equip holandès ha esdevingut part del seu caràcter, part de la seva identitat. Nosaltres no tenim grans monuments, ni grans escriptors, i els Països Baixos no tenen un paper clau a la Unió Europea o a l’ONU. Ens hem d’acontentar amb el nostre comerç, modèstia i una petita felicitat. [Però] precisament perquè som tan petits i tanmateix tan exitosos, creiem que som millor que els altres. ... L’Oranje [la selecció nacional] és el nostre exèrcit, la nostra missió diplomàtica, la nostra pintura, la nostra filosofia i el nostre hobby tot en un. Ens ha de compensar per tot allò que manca a aquest país. ... Finalment el món s’adona que existim.” La música, i el text mateix de la cançó, són inevitablement familiars a l’oïda i als ulls del lector català: després de tot, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va patentar la frase aquella que diu que el Barça és el braç armat del catalanisme. Les comparacions amb Catalunya, que un cop va ser batejada com “la petita Holanda”, sorgeixen espontànies. Però m’ha agradat la referència del text a la manca de grans escriptors com un dels barems indicatius de (l’escassa) importància internacional d’un país: al capdavall, i seguint amb els paral·lelismes estrets amb el cas català, hauria de servir per relativitzar els complexos d’inferioritat manifestats per alguns arran de la fira de Frankfurt.

12 de juny. L'Eurocopa, font de disputa (matrimonial)

Comença l’Eurocopa, i amb ella tornen alguns tòpics informatius que, malgrat la meva indissimulada afecció al futbol, tendeixen a irritar-me, perquè ranciegen de mala manera. Potser per això m’he vist sorprès pel sentit de l’humor amb què un periodista tractava un incident altrament reiteratiu i banal. Un newsletter en anglès recull la notícia publicada por un diari txec, on s’informa de la disputa matrimonial en una petita ciutat d’aquell país. Retradueixo: “La dona d’un home que refusava canviar de canal enmig de l’emissió televisiva del partit Espanya-Rússia –ella volia que ell canviés a un programa infantil—es va emprenyar. Va fer un escàndol tan gran que l’home va pensar que no li quedava més remei que trucar a la policia demanant ajuda. Els funcionaris de la policia van córrer cap al lloc i van aconseguir calmar la situació. Una portaveu de la policia va ser incapaç de dir qui havia guanyat al final. ‘Probablement el futbol; després de tot, és més important’, va concloure la portaveu.”