Afers secundaris

Fa uns dies, arran de la celebració de la fira Liber, s'ha tornat a parlar amb insistència del llibre electrònic. La seva arribada triomfal fa temps que ens és anunciada, fins al punt que pots acabar tenint la sensació que es tracta d'aquelles profecies autocomplertes a què ens estem acostumant, però de moment la seva difusió sembla topar amb un obstacle, ara per ara, difícil de salvar: l'escassa qualitat dels mecanismes lectors, els dits e-readers. Alguns d'ells sembla que estan clarament obsolets, i altres com l'iPad ja veurem si s'acaben imposant (de moment, ja sabem per un vídeo molt divertit penjat a YouTube, que no te'ls pots endur a la piscina). Per tot plegat, jo em quedo de moment amb la resposta que, també fa uns dies, donava el director del New Yorker, David Remnick, en una entrevista a El País Semanal. El periodista li demanava si les revistes i els dispositius electrònics de lectura serien bons companys de llit, i ell responia això: "Sí. Tinc 51 anys i sóc una mica addicte al paper, pero això no va amb mi, sinó amb el meu fill de 20 o amb el meu altre fill de 16. En qualsevol cas, són afers d'importància secundària. Si tu vols llegir la revista impresa sobre una llauna de refresc, endavant, jo la imprimiré allí. Només em sembla moderadament interessant discutir sobre els nous dispositius. Prefereixo que parlem extensament d'Anna Karenina que no de l'atuell que li serveixi per a llegir-lo". Toutes distances gardées, em sento plenament identificat amb Remnick.

Maragall revisitat

Probablement, part de la culpa la tinguin en Joan Fuster i la seva brillantor aforística. A Consells, proverbis i insolències, publicat l'emblemàtic any de 1968, va escriure aquesta insolència: "Un càlcul estadístic fet sobre la massa total de literatura catalana produïda d'ençà de la Renaixença, em dóna per resultat que, quant a la temàtica, a) el 60 per 100 és una glossa més o menys acadèmica d'aquells versos de Verdaguer, que diuen: 'Tot sia per vós, / Jesuset dolcíssim / tot sia per vós, / Jesús amorós'. b) un 30 per 100 tracta de l'Empordà. c) el 10 per 100 restant s'ocupa dels temes habituals en qualsevol literatura civilitzada". En aquest sac, els lectors de Fuster, no pas ell, hi féiem entrar tan implícitament (potser per l'al·lusió a l'Empordà) com injustament, Joan Maragall.

Per això no sorprèn que Joan Ollé, autor d'un magnífic espectacle sobre l'intel·lectual i el poeta que s'acaba d'estrenar aquesta setmana, hagi admès que, en rebre l'encàrrec, es va acostar a l'obra de Maragall amb una barreja inicial de desconeixement ("en sabia quatre coses") i de desconfiança cap a l'autor de "La vaca cega". Afortunadament per a tots, Ollé, amb l'ajut de Carles Guillén, s'ha submergit en l'obra de Maragall, i ens en regala, després d'haver de tallar i retallar dolorosament els textos triats, dues hores extraordinàries, en què la paraula, anava a dir viva, de Maragall ressona amb tota la seva força poètica i amb l'absoluta actualitat del seu pensament polític. Teniu temps fins a final de mes, al TNC. À ne pas manquer!

Els que no hi eren

No ens hauria de passar per alt la columneta que avui, a les pàgines catalanes d'El País, publica en Javier Pérez Andújar. A mi, almenys, m'ha confirmat una de les impressions que em va produir la manifestació de dissabte passat: Pérez Andújar hi explica que, a diferència del que va ocórrer el 1977, aquesta vegada ni ell ni ningú del seu entorn familiar no ha acudit a la manifestació. Per als qui no ho sàpiguen, Pérez Andújar és fill d'una família treballadora d'immigrants "castellans" (extremenys i andalusos) establerts a Sant Adrià de Besòs. I cita, per explicar la seva actitud, una frase del seu pare, mort fa uns mesos (i que, això no ho diu, però estic segur que no li doldrà la precisió, era un espanyolista militant del PSOE), que solia dir que "conmigo que no cuenten para otra" (manifestació). El desencontre era probablement inevitable, entre els qui, en aquests més de trenta anys, hem defensat la necessitat de reforçar la personalitat nacional de Catalunya i el seu autogovern, i els qui han viscut, potser amb una distància creixent, aquest procés sense sortir d'un entorn físic i cultural essencialment espanyol. Encara que tendim a no parlar-ne mai obertament, aquesta diferència social i lingüística ha tingut i té una incidència important en les dificultats que ha patit, en particular, l'esquerra catalana en aquests anys: ¿o és que potser aquesta particular "lluita de classes" no era present en la crisi del PSUC del 1981 o en l'assalt dels capitans del PSC al congrés de Sitges de 1994?

Diumenge al vespre, vint-i-quatre hores després de la manifestació, una explosió d'espanyolisme, tan epidèrmica com es vulgui, recorria Barcelona. El paisatge humà, i el lingüístic, era tot un altre que el de dissabte (tot i que, conceptualment, seria un error mirar de comparar les dues manifestacions). Amb unes banderes espanyoles que no se sabia d'on havien sortit, i en algun cas amb un eslògan tan primari com "Yo soy español, español", molta gent, i molt diversa, semblava celebrar no només el triomf del seu país en un campionat del món de futbol, sinó la possibilitat mateixa de mostrar, d'una forma inusalment desacomplexada, la seva espanyolitat. La distància, ideològica, sentimental, sembla ser un fet: hauríem de fer perquè no s'eixampli.

Dels premis

En un país on es publiquen massa llibres, i on s'atorguen massa premis, caldria que féssim més cas, col·lectivament parlant, als premis a obra publicada. Són premis honorífics que tenen el valor afegit, sigui quin sigui el mecanisme de l'atorgament (jurat, votació popular o gremial, etc.), que han passat un filtre, que és el de la seva recepció per part de la crítica i, sobretot, dels lectors. En països de tradició lectora, com França, i on la premsa cultural té una qualificació superior a la nostra, els premis a obra publicada són molt ben considerats (a vegades són fins i tot "els" premis considerats), i l'atorgament d'un d'aquests premis serveix sovint de trampolí per al llibre premiat. Avui estem contents, a la redacció, perquè dos escriptors del "grup de L'Avenç" reben aquest vespre sengles premis a obra publicada: en Vicenç Pagès Jordà pels seus jugadors de whist i en Jordi Puntí pels seus cristòfols, vull dir per les seves Maletes perdudes. Enhorabona!

Aquests dos premis arriben quan no fa ni tres setmanes que vam celebrar que un llibre d'aquesta casa, Una educació francesa de J.D. Bezsonoff, rebia la Lletra d'Or, un altre premi a una obra publicada. El ressò de la premsa ha estat amable, quan hi ha estat, però en general ha pecat d'insuficient. Mal símptoma, que caldrà anar corregint.

Les sèries d'HBO

Andrew O'Hagan, que és un cronista extraordinari, escriu, amb una certa retranca, al darrer número de la London Review of Books sobre l'èxit que, d'un temps ençà, tenen a la Gran Bretanya les sèries produïdes pel canal nord-americà HBO. I diu: "The HBO series is generally held to be about the writing and the acting and the brave storytelling. People got into the habit of talking about the The Sopranos as they might once have spoken about something at the Royal Court. [...] groups of people sat down with box sets of The Wire much as people used to do with the ‘War of the Roses’ cycle at the National. It was long, it was wonderful, it was difficult to make out what was being said, but it was good for you, and it stopped you from having nothing to say at dinner."

Però, després de remarcar que "it seemed ennobling of the arts – or seemed to confirm the notion that bad times are a gift to creativity – that HBO was producing great work during a period when America was run by complete idiots", fa un apunt irònic que incideix sobre la vella qüestió de la diferència que hi ha entre l'opinió pública i l'opinió publicada, i que hauríem de tenir com a recordatori permanent als qui ens dediquem, més o menys, a la cosa diguem-ne cultural: "Some wag said of The Wire that it had only 100,000 viewers, but each of them had a column in the Guardian." Touché!

Fets i paraules

Des que algú el va fer seu com a lema electoral, no m'ha deixat d'incomodar la frase "Fets, no paraules". És que hi ha fets sense paraules? Si no els podem descriure, existeixen? Mireu si no el telenotícies d'aquest migdia: han començat dient que "no calen paraules" i deixant només el vídeo dels gols de Messi, amb el so ambient de l'estadi. Però immediatament després, buscaven i recollien els qualificatius que, arreu, s'han utilitzat per mirar de descriure el partit de Messi, repetint una vegada i altra (i no ens cansaríem mai, de veure'ls!) els seus quatre gols amb la locució superposada de les ràdios catalanes, argentines o de la televisió anglesa. O mostrant els titulars dels diaris d'arreu, com aquell de L'Équipe que diu que "Déu viu a Catalunya" (Els anglesos, més afeccionats als jocs de paraules, parlen del "Messiah"). O reproduint els comentaris dels seus companys, alguns dels quals conclouen que "no hi ha paraules" per referir-se al seu joc.

Però sí que n'hi ha, i tant: el partit d'ahir del Messi el recordarem, quan ja s'hagi esvaït o almenys difuminat la imatge dels seus gols portentosos, per la frase que va deixar anar Arsène Wenger, aquest entrenador que no saps si és francès o anglès: "És un jugador de PlayStation". Definitiu.

Filtres

Llegeixo en un diari d'avui un periodista que defensa la participació dels lectors en els comentaris que apareixen al final d'una notícia en el web de la publicació, i que, pel que sembla, alguns mitjans es proposen suprimir o si més no restringir. En la seva columna, el periodista assegura que abans els mitjans tradicionals, és a dir de paper, no tenien manera d'incorporar els comentaris dels lectors. I em demano perquè s'oblida (deliberadament?) d'una cosa tan essencial en un bon diari com són les cartes al director. El que passa és que les cartes al director suposen un filtre: el lector s'ha d'identificar, i hi ha una tria per part del mitjà. Ara no, ara podem llegir els comentaris indiscriminats, les banalitats, les inexactituds i les desqualificacions emparades (em pregunto per què?) en l'anonimat, que em temo que és el que predomina en moltes webs, fins i tot dels diaris d'informació general. I penso que, en certa manera, és tota una metàfora d'Internet: l'absència de filtres, de jerarquització de la informació, d'identificació de les fonts. El que no entenc és perquè tants mitjans publiquen els comentaris sense filtrar, i em demano si no té a veure que allò que persegueixen no és la participació diguem-ne democràtica dels lectors, sinó augmentar la xifra de visites al seu web, a efectes de comptabilitat publicitària. Digueu-me malpensat.

Modes

Hi ha modes que em costen d'acceptar. Una d'elles, vés per on surto ara, és la que, des d'una suposada correcció política, vol anomenar l'escriptora Víctor Català pel seu nom diguem-ne civil, Caterina Albert. Em sembla del tot absurd: el fet que, en una època determinada, les escriptores haguessin de triar un nom de ploma masculí explica moltes coses del temps i del lloc on els va tocar viure (i, per tant, de la seva escriptura mateixa). A tot arreu, la George Eliot segueix sent George Eliot i la George Sand segueix sent George Sand (i poca gent sap com se deien "de debò" sense consultar-ho abans en una enciclopèdia): per què aquí ens afanyem a corregir la història?

Ja sé que no hi té res a veure, però l'altre dia, passejant per un dels nostres llocs parisencs preferits (ara no em retreureu la manca d'originalitat), que és el Pont des Arts, aquesta estructura lleugera, gairebé aèria, sobre el Sena, que porta cap a la cúpula elegantíssima de l'Institut de France, vaig veure esgarrifat com les baranes comencen a omplir-se d'aquesta moda estúpida de posar-hi candaus que, suposadament, segellen l'amor etern entre una parella d'enamorats. Crec que l'origen d'aquesta "tradició" inventada es troba en un escriptor italià cursilíssim, de cuyo nombre no quiero acordarme, i que, des d'un pont de Roma, la ciutat eterna, s'estén ara a París o a Barcelona (n'he vist al passeig Marítim). Només em cal esperar que les autoritats municipals actuïn amb diligència i, tenalles en mà, ens lliurin d'aquesta moda execrable i reaccionària.

París

París sota una temperatura i una llum canviants. És diumenge i hi ha eleccions (regionals), però res no us hi fa pensar. Algun diari titula, amb aquells jocs de paraules que agraden tant als francesos, “SarK.O.” A les brasseries, molts plats estan rebaixats: l’únic signe visible de la crisi, que no impedeix que, el dijous al vespre que vam arribar, els restaurants tinguessin totes les taules ocupades. Els cambrers i les cambreres insisteixen a parlar-vos en anglès, tot i que te’ls adrecis en francès: el mateix mecanisme que fa que els catalans ens passem immediatament al castellà davant d’un forani, amb la diferència que ens pensàvem que el francès era una llengua més gran i més orgullosa. Molta presència oriental: Europa és cada dia més petita i el món més gran. I molts turistes, és clar, començant pels “americans a París”, tot un clàssic del gènere. Al cinema fan La rafle, sobre la vergonya amagada de la ràtzia del Vel d’Hiv, però no encertem els horaris. Un cinema que ha desaprès a dependre de Hollywood, amb títols (i actrius) que saps que difícilment veuràs a Barcelona. Molts teatres, i moltes llibreries. Alguns, algunes, bastant tronats: no és pas un país de “nouveaux riches” com nosaltres. (La Carme Serrallonga ho traduïa per “rics de nou”). Al metro, difícilment trobareu una escala mecànica, i cap ascensor. Però ells resisteixen millor la crisi econòmica: són, malgrat Sarko, un país “socialista” i socialitzant. A les llibreries, molts llibres sobre la qüestió jueva. Una selecció de poemes de Frank O’Hara, traduïda de l’americà. L’últim petit assaig (“à ne pas manquer”) d’André Schiffrin, L’argent et les mots (La Fabrique). L’ha editat Eric Hazan, autor d’un llibre que em va agradar moltíssim sobre la formació de la ciutat: L’invention de Paris (Seuil, 2002). Al Théâtre de la Madeleine, un muntatge a partir d’Extinció de Thomas Bernhard, l’última i gran novel·la seva. Un actor gran, de la vella escola de declamació, en fa una lectura, assegut en una taula, amb quatre focus que l’il·luminen, i amb la sola força de la veu i del gest –els braços que mou per subratllar les inflexions del to. Dissabte al vespre, sortint de veure una petita i magnífica exposició de Lucien Freud al Pompidou, ens agafa l’aiguat. Fa vint-i-quatre hores que hem tornat, i ja me n’enyoro.

Pagar la pena

De sempre que tinc un feble per la secció de "fe d'errades" que, inevitablement, diaris i revistes hem de publicar amb més o menys freqüència. Aquest cap de setmana n'hi havia una, a Le Monde, que m'ha fet riure. Diu que, en l'edició d'un parell de dies abans, la pel·lícula tal del director tal va ser classificada dins la categoria "à eviter", quan en realitat hauria d'haver sortit a l'epígraf "Porquoi pas?". És en ocasions com aquesta que et demanes si determinades rectificacions paguen la pena.

Vells i nous.

Fent zàping, enganxo, a BTV, un reportatge on un professor -que, pel que entenc, deu ensenyar en una escola del Raval, amb un percentatge molt alt d’alumnes fills de la nova immigració- fa la reflexió següent, que miro de transcriure sense cap pretensió de literalitat: «Els fills dels autòctons són gent derrotada, que vénen a l’escola sabent ja que difícilment se’n sortiran, perquè provenen d’un mitjà deprimit. En canvi, els fills dels immigrants porten l’esperit dels seus pares, gent que sap que cal lluitar i treballar fort per fer-se un lloc, per obrir-se camí». I és que sovint tendim a oblidar que la gent que emigra no és la més fotuda, sinó que és gent que compta amb l’empenta i els recursos (humans) suficients com per donar el pas endavant, difícil, que significa deixar el teu país enrere. La seva actitud vital no pot ser, doncs, la mateixa la de les classes subalternes locals, atrapades en un pessimisme històric del qui sap que el seu mal ve d’antic, com recull molt bé la reflexió d’aquest professor entrevist a la televisió.

Encara hi ha classes

Els diaris d’ahir informaven de la mort als 96 anys de Michael Foot, un dels darrers líders del “vell” laborisme britànic. La crònica tant d’El País com de La Vanguardia eren molt semblants, i esmentaven totes dues les mateixes anècdotes, que no em resisteixo a transcriure. Michael Foot va presentar-se com a candidat a primer ministre en les eleccions de 1983 enfront d’una triomfant Margaret Thatcher, i la cosa va acabar en una desfeta gairebé total per al partit Laborista (i va donar lloc al "nou" laborisme de Tony Blair, però això ja és una altra història). Aleshores, un polític conservador va qualificar, amb impagable ironia, el volum de set-centes pàgines amb què Foot havia presentat el seu programa electoral (on hi havia mesures com el desarmament nuclear unilateral del Regne Unit, l'augment de l'impost sobre la renda i la intervenció pública en la indústria) com “la nota de suïcidi polític més llarga de la història”. L’esquerranós Foot era conegut també pel seu aspecte deixat, que alguns anglesos confonen, de forma persistent, amb alguna forma bohèmia d’elegància. L’any 1981, Foot es va presentar en una cerimònia oficial, el Remembrance Day (que commemora l’armistici de la Primera Guerra Mundial, l’11 de novembre) amb una jaqueta de color verd, cosa que va ser durament criticada per la premsa anglesa, que va arribar a comparar el seu aspecte amb el d’un “peó irlandès desenfeinat”. Ell va respondre, simplement, que la jaqueta que duia estava molt bé, i que fins i tot la Reina Mare l’hi havia elogiat. De forma molt pròpia, Foot va acabar llegant la jaqueta al Museu de la Moda de Manchester.

Un altre dels líders de l’esquerra laborista d’aquells anys, encara viu, és Tony Benn. Benn va estudiar també, com Foot, a Oxford, però a diferència d’aquest era d’origen aristocràtic. La seva militància política el va dur a deixar tan enrere com fos possible el seu origen de classe, de manera que, segons que llegeixo a la viquipèdia, en l’edició de 1975 del Who’s Who va esborrar la referència a la seva educació oxoniana i va fer-hi posar això: "Education—still in progress". I el va dur també a renunciar al títol nobiliari que va heretar del seu pare, perquè ell volia seguir formant part de la Cambra dels Comuns i no pas de la dels Lords –que, de fet, si no m’erro, volia simplement abolir. Però el que em diverteix més de Benn és que, per participar en la política, va desaprendre a parlar l’anglès posh de classe alta que ell parlava, perquè això l’allunyava, visiblement (o, si ho voleu, auditivament) dels seus electors. I és que malgrat que, també en el cas anglès, les nostres societats es van homogeneïtzant cada vegada més (ara no discutirem si per la banda alta o per la baixa), encara hi ha classes.

"De l'home mira sempre les mans", diu Raimon. Hi he pensat aquesta nit mentre llegia la ressenya que John Richardson feia de l'exposició sobre Francis Bacon que, ara fa poc més d'un any, vam poder veure a la Tate Britain. Richardson, que fa una lectura molt biogràfica de l'evolució de Bacon com a pintor, explica que Bacon era un autodidacta, i que mai no va aprendre a dibuixar, fins a l'extrem que, un dia, quan l'amo d'un restaurant parisenc on acabava de dinar, li va demanar que fes un dibuix en el livre d'or, ell va deixar el doble de propina i va sortir corrent. Bacon s'excusava, aparentment, de la seva ineptitud gràfica dient que "el pintor només copsa el misteri de la realitat si no sap com fer-ho". Això està bé com a argument per sortir del pas, ve a dir Richardson, però el fet és que Bacon evitava pintar temes que demanessin una habilitat gràfica -com per exemple que incloguessin unes mans. No és estrany, doncs, sempre segons el parer de Richardson, que les seves celebrades versions del Retrat del papa Innocenci X de Velázquez "siguin magnífiques xambes o desastres gairebé totals". En particular, quan ha de pintar-ne les mans les hi "amputa, les amaga o bé les deixa sense resoldre". Potser és per això que, ja als anys vuitanta, Bacon va dir a Michael Kimmelman que "odiava aquells papes" perquè "crec que el Velázquez és una imatge tan extraordinària que vaig ser ruc d'utilitzar-la". I tanmateix, tot i que els sentiments en sortir de la Tate Britain eren ambivalents, la força d'alguns quadres dels anys cinquanta (incloent-hi, és clar, el papa que crida, espantat potser del seu propi poder) és d'aquelles que, al cap del temps, segueixen acompanyant-te, i inquietant-te.

Un dialecte de luxe?

Joan-Daniel Bezsonoff, en la seva desesperança rossellonesa, diu en un diari d'avui que el català és "dialecte de luxe". Quan obro, per curiositat, el web de Joan Laporta i veig que ignora, en l'encapçalament mateix, que servir és un verb transitiu, no sé si Bezsonoff té raó: de luxe?

L'exemple de Barcelona

Llegeixo, reproduïda al número de nadal de la NYRB, una conferència de Tony Judt en què propugna, davant d’un auditori nord-americà, la vigència de la socialdemocràcia. La conferència va tenir lloc a la Universitat de Nova York l’octubre passat i, pel que em diuen, forma part d’un llibre en curs de publicació que, em temo, serà l’últim que publicarà l’historiador anglès, fincat de fa anys a Nova York: com va explicar ell mateix a la revista esmentada, en un article estremidor titulat Night, Judt pateix una variant d’ELA, una malaltia paralitzant, cruel i esgarrifosa, que no té tractament i que avança implacable, metòdicament, fins al final.

El text de Judt parteix d’una pregunta: “Per què és que aquí als Estats Units tenim tanta dificultat a imaginar tan sols una mena de societat diferent a aquella les disfuncions i les desigualtats de la qual tant ens preocupen?”. Immediatament abans, és clar, ja s’ha referit a la pregunta clàssica que es feia Sombart l’any 1905: “Per què no hi ha socialisme als Estats Units?”. Judt està convençut que el problema és el predomini de l’economicisme en l’opinió pública nord-americana, que porta al fet que la gent es pregunti, davant de qualsevol iniciativa, no si és bona o dolenta, sinó si és eficient, productiva o bé contribueix al creixement econòmic. “Aquesta propensió a evitar les consideracions morals, a restringir-nos a les qüestions de benefici i pèrdua”, afegeix, “no és una condició humana innata. És un gust adquirit”.

Judt fa un repàs, breu, per l’origen de l’estat del benestar, i aborda després, amb més detall, l’impacte de les privatitzacions dels anys vuitanta, empeses per l’onada neoliberal encapçalada per Reagan i Thatcher (les conseqüències de la qual, cal afegir entre parèntesi, encara patim). La conclusió de Judt és d’un pragmatisme absolut, molt anglès, si ho voleu: ve a dir que, enfront de l’ànsia destructiva de la dreta, l’esquerra ha de defensar els assoliments (per imperfectes que siguin) del segle XX i oposar-se als intents de desmantellament de l’estat del benestar. Perquè, sense que representi ni el futur ideal ni un passat ideal, el millor que tenim a mà és la socialdemocràcia. I, per avalar el que vol dir, també d’una forma molt anglesa, acaba citant Orwell, quan reflexiona a Homenatge a Catalunya sobre la seva experiència recent a la Barcelona revolucionària: “There was much in it that I did not understand, in some ways I did not even like it, but I recognized it immediately as a state of affairs worth fighting for.” Si sabés que a Barcelona l'ajuntament socialdemòcrata no aspira més que a ser "la millor botiga del món", d'acord amb aquest enfadós i estúpid eslogan!

De la casa dels morts

Al tombant dels anys 1960, en una època encara molt difícil, amb un franquisme que no es veia quan s’acabaria, la mort de Carles Riba, de Vicens Vives, de Sagarra, de Solervicens i de l’editor Cruzet, esdevingudes amb poc temps de diferència, i en edats, alguns d’ells, encara joves, van causar un impacte molt fort en el petit món cultural català. Pla, a Notes per a Sílvia, se’n fa ressò en una anotació palmària del febrer de 1962, que diu així: “Ara portem una etapa molt dolenta i es moren molts amics i companys. Quan em porten un telegrama ja tremolo esperant la desgràcia. Veig que els diaris tracten de dir que Catalunya és un poble dissortat per la quantitat de persones que prematurament passen avall. Pura i inexplicable màgia!” I a continuació fa la relació dels morts, i de les causes: “Estelrich morí de gola; Solervicens, totalment alcoholitzat. Vicens i Vives i Sagarra, de càncer. Riba, no ho sé –potser de fonamentada tristesa vital. De la mort de Llimona, de Brunet, de Ricart, etc., no en sé ni una paraula. Cruzet se suïcidà.” Però, i això és el que m’interessa, Pla afegeix: “No és pas per aquests fets que Catalunya és un poble dissortat. Aquestes morts són relativament deplorables. Però la dissort prové d’altres causes. La dissort és un fenomen col·lectiu. La senyoreta Caterina Albert, ‘Víctor Català’, té més de quatre-cents anys”. Sensacional, Pla, sensacional.

Un país illetrat?

No ho sé, però en tot cas som un país on la gent no acaba les frases. Ahir, en passar per davant del Palau de Justícia, sento una colla que s'acomiaden. I una d'ells diu: "Qualsevol cosa... ens veiem". En molt poques paraules, tanta inconcreció, tanta frase inconclusa (i no començada), tant calc lingüístic! Vaig arribar a la conclusió, provisional, que havíem de llegir (i d'escriure) més. Miraré d'esmerçar-m'hi.