París

París sota una temperatura i una llum canviants. És diumenge i hi ha eleccions (regionals), però res no us hi fa pensar. Algun diari titula, amb aquells jocs de paraules que agraden tant als francesos, “SarK.O.” A les brasseries, molts plats estan rebaixats: l’únic signe visible de la crisi, que no impedeix que, el dijous al vespre que vam arribar, els restaurants tinguessin totes les taules ocupades. Els cambrers i les cambreres insisteixen a parlar-vos en anglès, tot i que te’ls adrecis en francès: el mateix mecanisme que fa que els catalans ens passem immediatament al castellà davant d’un forani, amb la diferència que ens pensàvem que el francès era una llengua més gran i més orgullosa. Molta presència oriental: Europa és cada dia més petita i el món més gran. I molts turistes, és clar, començant pels “americans a París”, tot un clàssic del gènere. Al cinema fan La rafle, sobre la vergonya amagada de la ràtzia del Vel d’Hiv, però no encertem els horaris. Un cinema que ha desaprès a dependre de Hollywood, amb títols (i actrius) que saps que difícilment veuràs a Barcelona. Molts teatres, i moltes llibreries. Alguns, algunes, bastant tronats: no és pas un país de “nouveaux riches” com nosaltres. (La Carme Serrallonga ho traduïa per “rics de nou”). Al metro, difícilment trobareu una escala mecànica, i cap ascensor. Però ells resisteixen millor la crisi econòmica: són, malgrat Sarko, un país “socialista” i socialitzant. A les llibreries, molts llibres sobre la qüestió jueva. Una selecció de poemes de Frank O’Hara, traduïda de l’americà. L’últim petit assaig (“à ne pas manquer”) d’André Schiffrin, L’argent et les mots (La Fabrique). L’ha editat Eric Hazan, autor d’un llibre que em va agradar moltíssim sobre la formació de la ciutat: L’invention de Paris (Seuil, 2002). Al Théâtre de la Madeleine, un muntatge a partir d’Extinció de Thomas Bernhard, l’última i gran novel·la seva. Un actor gran, de la vella escola de declamació, en fa una lectura, assegut en una taula, amb quatre focus que l’il·luminen, i amb la sola força de la veu i del gest –els braços que mou per subratllar les inflexions del to. Dissabte al vespre, sortint de veure una petita i magnífica exposició de Lucien Freud al Pompidou, ens agafa l’aiguat. Fa vint-i-quatre hores que hem tornat, i ja me n’enyoro.