Modes

Hi ha modes que em costen d'acceptar. Una d'elles, vés per on surto ara, és la que, des d'una suposada correcció política, vol anomenar l'escriptora Víctor Català pel seu nom diguem-ne civil, Caterina Albert. Em sembla del tot absurd: el fet que, en una època determinada, les escriptores haguessin de triar un nom de ploma masculí explica moltes coses del temps i del lloc on els va tocar viure (i, per tant, de la seva escriptura mateixa). A tot arreu, la George Eliot segueix sent George Eliot i la George Sand segueix sent George Sand (i poca gent sap com se deien "de debò" sense consultar-ho abans en una enciclopèdia): per què aquí ens afanyem a corregir la història?

Ja sé que no hi té res a veure, però l'altre dia, passejant per un dels nostres llocs parisencs preferits (ara no em retreureu la manca d'originalitat), que és el Pont des Arts, aquesta estructura lleugera, gairebé aèria, sobre el Sena, que porta cap a la cúpula elegantíssima de l'Institut de France, vaig veure esgarrifat com les baranes comencen a omplir-se d'aquesta moda estúpida de posar-hi candaus que, suposadament, segellen l'amor etern entre una parella d'enamorats. Crec que l'origen d'aquesta "tradició" inventada es troba en un escriptor italià cursilíssim, de cuyo nombre no quiero acordarme, i que, des d'un pont de Roma, la ciutat eterna, s'estén ara a París o a Barcelona (n'he vist al passeig Marítim). Només em cal esperar que les autoritats municipals actuïn amb diligència i, tenalles en mà, ens lliurin d'aquesta moda execrable i reaccionària.