La força de la sabata

Hi ha imatges capaces de resumir en elles mateixes tot un esdeveniment, o fins i tot una etapa històrica. Vaig tenir ahir al vespre aquesta impressió quan vaig veure per la televisió com un periodista iraquià que li etzibava les dues sabates a Bush, i li deia "gos", just després que aquest es vantés de l'oportunitat d'haver envaït el seu país i d'haver provocat aquella guerra absurda. La fi de la presidència de Bush quedarà inevitablement associada a aquestes imatges del cop de sabata irat, perfectament capaces de compendiar tot l'enuig que mig món sent cap a l'encara president: ningú no trobarà una imatge millor, que sintetitzi el rebuig per unes polítiques tan equivocades (i per una permissivitat tan gran, que ha permès l'enèssim escàndol financer, que també vam conèixer ahir).

És curiós, això de la sabata, del poder que té com a símbol de protesta. Es fa inevitable pensar en Kruixev, aquell ministre d'exteriors de l'URSS que un dia, en una sessió de l'ONU, es va treure la sabata i va començar a picar sobre el pupitre: la contundència del gest fa que se'l recordi quan ja ningú se'n recorda d'ell. Però jo pensava en una altra sabata: la que Joan Miró va col·locar en un seu bodegó, pintat el 1937 en plena guerra civil, i on sembla que condensi tot el malestar, tot el desassossec que li provocava la contesa. Com més me'l miro, el quadro, que fa part de la col·lecció del MoMA, més bo em sembla: amb aquells colors mig fosforescents, vermells, grocs i verds, blaus i negres, la sola presència inquietant de la sabata li atorga una contundència que no cal que te l'etzibin al cap perquè te'n sentis.

Print will die

El clima pessimista que s'ha instal·lat entre nosaltres arran de la recessió econòmica i les perspectives més aviat ombrívoles que els soi-disants experts atribueixen al futur més o menys immediat del paper imprès, fan que els que ens dediquem a les revistes i els llibres tinguem motius seriosos de preocupació. Aquí i arreu. És en aquest context que m'ha cridat l'atenció, com un senyal més que les coses no van com ens agradaria que anessin, un anunci que l'editorial nord-americana Pantheon Books publica en el darrer número de la New York Review of Books.

El número està farcit d'anuncis d'editorials (no com aquí, que els editors no volen sentir a parlar d'anunciar-se a les revistes) que esperen vendre molts llibres com a regal de Nadal. El que sobta de l'anunci de Pantheon és diguem-ne l'argumentari, "les 10 raons per què un llibre és el millor regal". Les tradueixo a continuació: "1. Pot canviar la vida d'algú. 2 Ja ve carregat. 3 Un llibre costa menys que una ampolla de xampany. 4 Pots comprar 10 llibres de tapa dura pel preu d'un IPhone. 5. Al voltant del mateix preu d'un Dvd, però l'experiència lectora dura molt més. 6. Pot fer riure algú. 7. No cal muntar-lo. 8. No necessita piles. 9. Fas la compra en una sola botiga -la teva llibreria té el regal apropiat per a cadascú de la teva llista. 10. Mai no en tindràs prou!"

Si hem de recórrer a aquesta mena d'arguments per vendre llibres, oi que no anem bé?

Marsé, reconegut

Juan Marsé ha estat guardonat, finalment, amb el premi Cervantes. Fa molts anys que el llegeixo, i el tinc per un gran escriptor, un extraordinari narrador. Si ho recordo bé, el primer que en vaig llegir va ser Si te dicen que caí, quan jo tenia catorze o quinze anys, en una edició mexicana que em va passar per sota el taulell en Bernat A., un valencià llicenciat en clàssiques que havia obert una llibreria al carrer de casa els meus pares, on jo anava a ajudar i a tafanejar llibres. Després l'he anat llegint, encara que no sistemàticament. Dels últims títols, recordo particularment El embrujo de Shanghai i Rabos de lagartija. La narrativa de Marsé, bàsica per entendre un sector de la societat barcelonina i catalana del franquisme, ha estat però aparentment poc estudiada: en un recull recent sobre la novel·la de Barcelona que han publicat la Fundació Tàpies i l'Arxiu Històric de la Ciutat, les editores han hagut de recórrer a un text antic d'uns geògrafs per al capítol dedicat a la narrativa urbana de Marsé, a falta d'un estudi més recent sobre la qüestió. Potser aquesta falta d'estudis sobre la seva obra, malgrat la seva importància evident, i el fet mateix que la seva literatura sigui una literatura centrada en uns barris i unes classes subalternes, ajuden a explicar, també, el fet que el premi Cervantes se li hagi resistit fins avui.

De les reaccions hagudes, voldria destacar la del pintoresc personatge que fa de ministre de Cultura. Sense que ningú s'hagi escandalitzat gaire, l'individu ha afirmat que Marsé "ha contribuït a la defensa a Catalunya d'una llengua que parlen 500 milions de persones" (i que, i aquest és el corol·lari implícit evident, aquí es troba "amenaçada"). La rèplica al ministre la ver fer, afortunadament, el mateix Marsé, que va dir que ell no tenia cap intencionalitat política a l'hora d'escriure en la llengua "que le da la gana", i que, en declaracions recollides per El País, afegeix: "Escric en castellà perquè les meves lectures, el meu cinema, tot ho vaig aprendre en castellà i així vaig formar el meu discurs mental; si hagués estat un país normal, per entorn familiar potser escriuria en català."

L'entorn familiar de Marsé és prou curiós: va ser donat en adopció per un taxista castellanoparlant que havia enviudat feia poc i que no podia ocupar-se ell tot sol de dues criatures a una parella que sortia del Clínic i que, en el trajecte dins el taxi cap a casa, es va lamentar que no podien tenir descendència. El pare adoptiu de Marsé era un antic militant del PSUC, que havia estat empresonat i no sé si condemnat a mort després de la guerra, i que era un home d'un catalanisme molt abrandat. D'aquests orígens contradictoris potser se'n deriven algunes actituds de Marsé cap al catalanisme, però com que em va fer una mandra infinita llegir el seu El amante bilingüe, deixo la qüestió als psicòlegs.

El passat que no passa

Avui fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Aviat, doncs, farà tant de temps que vivim sense el dictador com temps va durar la dictadura (a Catalunya, 36-37 anys). I, tanmateix, el pas del temps no em sembla, subjectivament és clar, similar. Del règim franquista en vaig viure, de forma diguem-ne conscient, no gaire més de sis o set anys. Però la impressió de feixuguesa, de temps detingut, de durada mineral, que associo amb el franquisme no té res a veure amb el temps, més accelerat i més viu, però paradoxalment més "curt", que hem viscut després. La durada del franquisme serà aviat igualada per la de la democràcia i l'autonomia, però la impressió d'immobilitat, d'immutabilitat, del franquisme perdura en la memòria com un temps més llarg.

Aquest vespre s'emet un documental a Tv3 fet per la M. Dolors Genovès i que es diu "Topografia de la memòria". Veieu-lo si podeu. S'hi analitzen cinc casos diferents d'enfrontar la memòria històrica (Sud-àfrica, Argentina, Alemanya, Itàlia i Catalunya/Espanya). I s'hi repeteix la idea que han d'haver passat trenta anys des dels fets per poder-los encarar correctament. Potser sí. Però aquests dies als diaris ens trobem la constatació de com és de difícil, encara, fer front al franquisme. Dues notícies ressalten. L'una, grotesca, digna de Valle-Inclán: el president del Congrés, l'inefable Bono, renunciant a col·locar una placa en homenatge a una monja carca que es feia dir, encara que sembli mentida, Sor Maravillas. (Per cert: us heu fixat, en la foto, com s'assembla a Bono?) Això, després d'insultar els seus teòrics companys de partit i de mostrar, sobretot, que l'educació franquista que va rebre va fer forat en ell. L'altre també és una marxa enrere, però d'una altra naturalesa: la renúncia del jutge Garzón a investigar el parador dels desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme, i la seva inhibició en favor dels tribunals provincials de les zones on hi ha fosses comunes. Potser sí que, com insinuava ahir el Corriere della Sera és un moviment estratègic, un hàbil contraatac que evitarà que la investigació no s'arxivi (cosa que hauria passat si l'hagués continuada ell). Potser sí, d'aquestes estratègies els italians en són mestres. Però a mi em segueix semblant que aquí hi ha hagut un cas de vedetisme judicial que, en lloc d'afavorir la causa dels familiars dels desapareguts, els ha deixat dolguts i amb un pam de nas. Ara, això sí, els diaris de mig món han parlat d'ell, del jutge Garzón. Al capdavall, potser era del que es tractava.

El descrèdit de la paraula

L'emissió, que no he vist, d'una sèrie molt publicitada a TV3 sobre el bandoler Serrallonga ha motivat una crítica generalitzada pel que fa a l'accent amb què parlava l'actor protagonista de la sèrie. La descurança lingüística no és, malauradament, un fet nou en la nostra televisió, com no ho és al teatre o al cinema nostrats. Ara, és clar, que un bandoler de principis del segle XVII i de les Guilleries s'expressi amb un accent xava fa, o hauria de fer, el mateix mal efecte que si anés vestit amb indumentària d'una altra època o que si aparegués dalt d'una motocicleta. Això, és clar, si no fos per aquesta convicció, tan estesa, que no hi fa res com parlem (o com escrivim): aquest terrible descrèdit de la paraula a què semblem condemnats. La meva germana T. em diu que va sentir, per la ràdio, una entrevista amb el director de la sèrie i que, quan li van preguntar quins criteris havia tingut a l'hora d'escollir l'actor protagonista en el càsting, va dir que el físic i la mirada. Com si la manera de parlar no fos decisiva en un actor, i en la credibilitat que ha de transmetre d'un personatge.

Un cop, fa ja molts anys, vaig sentir a un savi en aquestes qüestions, Jaume Ayats, que deia que la gent d'una determinada comarca parla amb l'entonació dels animals (o potser va dir els ocells?) d'aquella contrada. Els de les Guilleries, gent boscatana, haurien de parlar amb un accent fosc, espès com el bosc. Però es veu que quan aquella mirada desafiant de l'actor que va seduir el director indocumentat reptava el seu contrincant, se sentia a dir: "Sóc Iuan de Sarrallonga" i l'efecte amenaçador es diluïa, i la credibilitat naufragava. Quina llàstima!

El record de la guerra

Què en quedarà de les guerres, quan ningú no les hagi viscudes? Mentre a Espanya encara discutim si cal desenterrar els morts de les fosses comunes, l'Europa democràtica celebra avui l'Armistici amb què es va posar fi a la Primera Guerra Mundial. La commemoració de l'armistici, que va entrar en vigor a les 11 hores i 11 minuts del dia 11 del mes 11, ha tingut sempre un gran significat a tot Europa (on no se celebra, en canvi, la fi de la Segona Guerra Mundial). El president Sarkozy ha destacat que és la primera vegada que es commemora l'Armistici a França sense supervivents de la guerra (el darrer, de 110 anys, va morir fa poc). En canvi, a Londres, en una cerimònia feta al Cenotaph, a Whitehall, a la qual ha assistit el primer ministre Gordon Brown, hi han participat tres supervivents: els veterans de guerra Henry Allingham, de 112 anys, Harry Patch, de 110, i Bill Stone, de 108. Quants anys més podran ser-hi? No gaires, és clar. I llavors, què serà l'Armistici? Un símbol de la reconciliació europea (ràpidament desmentit per la Segona Guerra Mundial)? Un recordatori de la matança que hi va haver en els camps de batalla del continent? Una ocasió per evidenciar que no hem deixat enrere "l'orgull nacional" (Angela Merkel no ha volgut anar a l'acte que Sarkozy ha fet a Verdun, perquè, diuen, ha escollit "un símbol del vergonyós passat militar" alemany)?

M'interessa en tot cas la referència que ha fet Sarkozy als soldats que van ser afusellats per deserció i sublevació, i que, ha dit, també van ser víctimes d'una Guerra que "excloïa tota indulgència, tota feblesa." La premsa diu que Lionel Jospin els va voler rehabilitar ara fa deu anys, però que va topar amb l'oposició de Chirac. Soldats que eren més conscients que ningú de l'horror de la guerra i que, cap al final del conflicte, es van rebel·lar contra unes ordres absurdes que rebien dels seus comandaments i que van ser afusellats per traïdors i covards. Ha calgut esperar noranta anys, i que tots els combatents fossin morts, per començar a reconèixer que tenien raó.

Avui és demà

Ahir Obama va dir que només diria una paraula: demà. I avui és demà. I hi ha alguna cosa en l'aire que diu que serà una gran victòria. Una victòria que s'aconseguirà amb una participació massiva, mai vista. Algun diari, no sé quin ara, diu que només es va registrar un increment tan notable del nombre de votants l'any 1920, quan es va autoritzar el sufragi femení. Avui, centenars de milers d'abstencionistes aniran a votar Obama. Fins ara, tots hem especulat sobre si hi havia un vot ocult, s'ha parlat de l'efecte Bradley (que el 1982 va fer perdre les eleccions a un candidat negre a qui les enquestes donaven per guanyador en l'elecció del governador de Califòrnia), però potser no ens adonàvem que el tret diferencial i destacat d'aquestes eleccions seria l'alta participació. Salvant totes les distàncies, es pot produir un fenomen similar al que es va produir a Espanya després de l'11-M. Les mentides d'Aznar van mobilitzar moltíssima gent d'esquerra que no anava tradicionalment a votar. Les mentides de Bush, el desastre absolut dels seus mandats, i l'esperança que representa Obama per a molta gent de fora del sistema polític, poden fer possible avui el canvi. Chicago pot ser, aquesta nit, una gran festa. Creuem els dits.

Post data: He escrit a la Mary Ann per demanar-li com veien les eleccions des de Nova York, i em diu que hi ha molts nervis però també molta emoció: "És abassegadora la il·lusió que sent la gent", escriu. I afegeix que la campanya d'Obama no dóna l'abast. I confirma el que pot ser l'autèntica clau d'aquestes eleccions, l'increment absolut del vot jove ("no es parla d'una altra cosa"). He escrit també a P., més jove que Mary Ann, i em diu que la gent que va viure el fenomen Kennedy als anys seixanta compara aquella situació amb la d'ara, i que fins i tot aquella es queda curta davant l'actual emoció. S'havia dit que un factor determinant d'aquesta elecció seria la raça, i acabarem descobrint que el decisiu serà l'edat. El New York Times parla avui d'una campanya èpica. Demà potser podrà parlar, també, d'una victòria èpica.

La llengua dels polítics

Al Quadern d'El País d'ahir, un article del tot recomanable de l'amic Biel Mesquida. Hi comença parlant del "clima moral" de la societat illenca (perdó: baleàrica), que put i fa fàstic. Però al Biel no li interessa tant denunciar l'enfilall de corrupcions que va caracteritzar el darrer govern de Jaume Matas (on és, per cert, en Matas, on s'amaga?), com parlar d'un altre símptoma de la (mala) salut moral d'un país: l'estat de la llengua catalana. "La corrupció de la llengua demostra ben a les clares que aquesta societat baleàrica està malalta." La llengua dels polítics balears, a l'oïda i a la vista atenta d'en Biel, és "un català bord, insegur, moll, malgirbat, amb una sintaxi catastròfica, un vocabulari imprecís i una fonètica embullada." I conclou: "Digues com parles i et diré com penses." Exacte! Els que creiem que forma i contingut són inseparables, que no hi pot haver mai un bon contingut darrere una mala forma, que la claredat expositiva es correspon a una claredat conceptual (i viceversa), no podem estar-hi més d'acord. O quan diu que la "desculturalització" és "un dels genets d'una apocalipsi ordinària d'aquest nou segle", podem no compartir el seu pessimisme?

Quan acabo de llegir en Biel, m'alço i poso la ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, mentre m'afaito. La periodista diu: "Hi ha un avió que s'ha sortit de la pista, com ja hem vingut explicant." Ens la podem imaginar, una cosa així, a la BBC o a Radio France? Doncs és d'això, de què parlàvem. Si els polítics i els periodistes no donen cap importància a la llengua, que és la seva eina, el seu instrument, el seu ofici, com volem que els en doni la resta de la població?

La Intel•ligència és relativa

Aquest és el subtítol, ambivalent, de l’última, extraordinària, pel·lícula dels germans Coen, Burn after Reading. Un guió mil·limetrat, uns actors estupendos (a mi em van agradar molt les dues dones: Frances McDormand i Tilda Swinton) i una intel·ligència gens relativa dels dos directors i guionistes fan que, sortint del cinema i de camí cap a casa, no parem de riure evocant, ara l’un i ara l’altra, escenes, moments i diàlegs imperdibles. La pel·lícula és protagonitzada per una autèntica “lliga d’imbècils”, com diu en un moment determinat un John Malkovich a qui els Coen han sabut treure les millors virtuts i, sobretot, evitar els pitjors defectes com a actor, i esdevé una reflexió divertidíssima (però amarga, al capdavall) sobre la “idiotesa del nostre temps”, com també diu el personatge de Malkovich abans de disparar sobre un “perdedor” –un que havia estat durant anys capellà grec ortodox i ara dirigeix un gimnàs. D’aquesta manera, la pel·lícula esdevé una metàfora sobre la societat americana, sobre l’estupidesa que ha portat, sense anar més lluny, a la situació present, però també sobre la impossibilitat d’entendre com és tot plegat pot haver passat. En un moment culminant de la pel·lícula, un dels caps de la CIA diu a un agent: “Informi’m quan tot plegat tingui sentit”. Al final, aquest mateix cap de la CIA es demana, retòricament: “Què n’hem après, de tot això?” abans de concloure: “Res, perquè no sabem que coi ha passat”. Com sempre, acabes pensant que la naturalesa imita l’art. À ne pas manquer.

Voto per Obama

Del darrer llibre de Paul Auster (Man in the Dark, que vaig comprar a Strand, on vaig tenir la sort de trobar encara exemplars signats per l'autor), m'ha impressionat l'Amèrica que dibuixa, enfrontada en una guerra civil. En la ficció, un crític insomne imagina un personatge que viu en un país on no ha passat l'11-S ni, per tant, la guerra de l'Iraq, però que es troba profundament dividit i amb uns estats secessionistes. El trauma de l'11-S, aleshores encara més recent, ja era present en un seu llibre anterior, que aquí va ser traduït per Bogeries de Brooklyn i on no t'explicaves, fins que no arribaves al final del llibre, el to dolç, fins i tot sentimental, que l'impregnava de cap a cap i que l'allunyava radicalment del clima angoixant dels seus primers llibres. Quan va venir a Barcelona a presentar Un home a les fosques, Auster va evocar la divisió ideològica que viuen els Estats Units des que els republicans van tornar al poder amb Bush, i va assenyalar la pràctica impossibilitat d'entendre't amb uns compatriotes teus que defensen el creacionisme (un 44% dels nord-americans és contrari, diu alguna enquesta, a les tesis de Darwin). "Com pots tenir una conversa amb ells?", es demanava Auster, per a qui sembla que hi hagi dos o més països als Estats Units, i alguns d'ells "a les fosques". A diferència de la ficció del seu llibre, però, l'enfrontament és ideològic, amb "paraules i idees" en lloc de "pistoles i bales." Naturalment, Auster va dir que votaria per Barack Obama, un home d'una intel·ligència aguda que, va afegir, només podria perdre les eleccions pel fet que és negre.

Ara ja falta poc, tot just una setmana, per saber-ho, si les perdrà o no i perquè. L'evolució del daltabaix econòmic no fa més que afavorir el senador Obama a les enquestes, el qual ha deixat enrere l'efecte demoscòpic que va tenir la irrupció populista de la governadora Palin, i a hores d'ara res fa pensar que la victòria se li pot escapar, tot i que sempre hi ha el qui recorda el fenomen del vot ocult (com passa, en certa mesura, amb el PP a Catalunya, per exemple) i la persistència del racisme entre tants americans. Encara que, de fet, Obama no és un negre, un afroamericà prototípic. Molt lluny de l'angry black man, justament si alguna cosa el pot perjudicar, em temo, no serà tant el color de la seva pell com la seva "intel·ligència aguda", el seu discurs articulat i el seu elitisme de Harvard. Això i, és clar, la divisió ideològica profunda dels Estats Units, on, com recordava fa pocs dies el tot just laureat premi Nobel d'economia, Paul Krugman, en un article a El Periódico, una part significativa de l'electorat nord-americà no accepta un govern liberal (és a dir, més o menys d'esquerra), no el consideren legítim. Krugman es demanava: "¿I ara què passarà quan Obama surti elegit? Serà fins i tot pitjor que en els anys de Clinton [en al·lusió als atacs que van rebre el president demòcrata i la seva dona]. De ben segur hi haurà acusacions boges, i no em sorprendria veure algun acte de violència. Els propers anys seran molt, molt durs." Queda dit. Però que guanyi Obama, si us plau.

La inseguretat de l'escriptor

En un documental que passaven ahir a la tarda pel 33, Paul Auster explicava que, a principi dels anys setanta, en acabar la carrera (va estudiar a Columbia University, en ple clima anti-Vietnam) se'n va anar a viure a París. Hi anava per un any, i se n'hi va quedar més de tres -fins que se li van acabar els diners. A la capital francesa va tenir, doncs, prou temps per conèixer alguns dels escriptors que admirava. Entre ells, el que més, Samuel Beckett. Auster va acudir nerviosíssim a la cita, tanta era l'admiració que sentia per l'escriptor irlandès. Diu que si s'hagués hagut de trobar amb De Gaulle, no hauria pas estat tan neguitós. El fet és que Beckett li va dir que estava retraduint a l'anglès una novel·la seva, la primera que havia escrit en francès (Mercier et Camier, 1946), però que ara, a més de vint-i-cinc anys de distància, considerava que no estava prou bé i que en la seva traducció l'havia escurçat força, fins al punt que havia suprimit un 25 % del text. El jove Auster es va exclamar: "I ara, quina bestiesa! Si està molt bé, és molt bona!" va dir-li aproximadament. Beckett va continuar parlant, sense aparentment fer-li cas. Però al cap d'una estona, Beckett es va mirar Auster i li va dir: "Així, vostè troba que és bona?" Auster en treia una lliçó evident: fins i tot els escriptors més grans, els més consagrats, dubten de la seva pròpia obra. Potser, però, hauríem d'esmenar Auster i concloure, sobretot després de sentir el que diuen alguns, que només els grans escriptors dubten de la seva obra.

Viande fumée

Un canadenc és un americà amb Seguretat Social i sense pistola. Aquesta definició, que agrada tant als canadencs, és probablement certa. Montréal és, si més no, una ciutat bàsicament americana, tot i que s'hi parla francès -i americà. Els Estats Units són molt a prop: Boston i Nova York a menys de sis hores de cotxe, i d'una d'avió. Només el Vieux Montréal, un barri de cases baixes de pedra grisa -una grisor accentuada avui pel cel de color de plom-, que ens recorda el vell Copenhagen, us retreu els orígens francesos de la ciutat. La passejada pel barri vell és, però, desconcertant: en la trama dels carrers hi ha molts solars buits, on hi havia hagut abans una casa, ocupats ara per pàrquings de superfície a cel obert. Altrament, el barri és desoladorament buit a primera hora de la tarda. Tret d'alguns turistes badocs que el recorren en aquells cotxes a cavall que hi ha a totes les ciutats turístiques, gairebé ningú va pel carrer. Fa un efecte estrany, un sector sense vida tan cèntric, a l'ombra dels gratacels del downtown. Ens refugiem, però, en una galeria d'art on hem anat a veure una exposició de Sophie Calle, Prenez soin de vous. És la peça que va presentar l'any passat a la Biennal de Venècia. Extraordinària, d'una intel·ligència davant la qual, si en portessis, no podries més que treure't el barret. Un dia n'hem de parlar. En sortir, enfilem cap al port vell, que està sotmès a una renovació com la de Baltimore o de Barcelona. I d'allà cap a l'eixample i els barris més animats. La graella del teixit urbà és ben americana, amb la diferència que aquí els carrers i les avingudes no estan numerats sinó que duen noms de sants. Si pugeu pel bulevard Saint-Laurent, us diuen, veureu les diverses aportacions immigratòries que han ajudat a fer aquesta ciutat el que és: xinesos, jueus, italians... Aquest bulevard divideix (com ho fa la Cinquena Avinguda a Nova York) els carrers entre el sector est i l'oest, però més imperceptiblement, constitueix també la línia divisòria entre els barris anglòfons i els francòfons. Una divisió que, intueixes, és bastant estricta: la diferència lingüística, amb un component de classe innegable (els francòfons van ser dominats per l'elit anglòfona fins als anys seixanta), és mantinguda per un doble sistema, escolar i universitari, que sembla poc permeable. Si tu ets francòfon vas a l'escola francesa, i després a la universitat francòfona, i a l'inrevés: la Université de Montréal i l'UQÀM, d'una banda; McGill i Concordia, de l'altra. Dues llengües hegemòniques en un combat desigual: hi tornarem. Mentrestant, el passeig, en una hora ja foscant, acaba, a Plateau Mont-Royal, el barri més chic, i menjant un entrepà de smoked meat (o viande fumée, si ho preferiu) a Schwartz's, després de fer una estona de cua al carrer, que no em fa oblidar però el pastrami del Katz's novaiorquès.

Un míting quebequès

Un atzar inesperat (disculpeu: n'hi ha, d'esperats?) ens ha portat, per segona vegada en el mateix mes, a creuar l'Atlàntic. Aquest cop el viatge es fa més pesat: hi ha una llarga escala a Amsterdam abans d'agafar l'avió cap a Montréal. Mentre fem cua, enmig d'unes mesures de "seguretat" exagerades que endarrereixen considerablement l'embarcament, constatem una gran diversitat entre el passatge: ningú no s'assembla a l'altre. Gent corrent, molt poc fashion, de tonalitats de la pell i d'accents de la parla diferents. Davant nostre, una dona alemanya de probables orígens o lligams francesos, es posa a parlar en francès. De seguida deixa entreveure la seva preocupació per la llengua, pel que li sembla un predomini de l'anglès al Quebec: "Ja ho veureu, ja, a Montréal", adverteix. És a dir, com si fos catalana i parlés de Barcelona.
L'endemà, a l'hotel, posem un moment la tele per mirar de trobar la informació metereològica, bàsica en un país de temperatures canviants i extremes. Fent zàping, trobo una entrevista amb un home encara jove, corpulent, voluminós, que ha estat premiat per vés a saber qui per haver promogut, vés a saber on, un monument a la "francofonia". La llengua, toujours.
Al migdia, ja a la Universitat de Montréal, assistim a un acte polític del Bloc Québécois. Hi ha eleccions generals el 14 d'octubre i cartells electorals pertot. Una cua inacabable d'estudiants accedeix amb mitja hora de retard (ha calgut esperar l'arribada dels polítics) a un auditori que s'omple aviat, malgrat que té una gran capacitat. Els joves organitzadors -l'acte s'inscriu dins la "Semaine de la Souveraineté 2008"- reparteixen banderetes de paper. L'entrada dels dos oradors és espectacular, a l'americana: aplaudiments, gent dreta, càmeres, flaixos, xiulets, udols. L'estudiant que presenta l'acte fa, amb convicció, una crida a la mobilització: "voter Bloc Québécois c'est voter pour ce que nous sommes", diu. I acaba amb una cita d'André Malraux sobre el valor de la cultura que és aplaudida amb fervor.
Ara és el torn de l'oradora. Defensa "l'anomalia" que suposa l'existència del Parti i del Bloc Québécois, i diu que molta gent es pregunta per a què serveix. I respon: per a la independència; per a, finalment, "se donner un pays." Enfront, un Canadà sempre centralitzat i insensible a les demandes d'autogovern. I acaba amb un eslògan rimat: "Vous n'avez qu'un seul choix, c'est voter pour le Bloc Québécois". Després d'ella, intervé el cap de llista, Gilles Duceppe. Explica que en les eleccions del dia 14 hi ha només dues opcions: el vot conservador o el vot quebequès. Amb un argument que ens és familiar als electors catalans, diu que cal evitar la possibilitat que els conservadors, actualment molt influïts pels republicans nord-americans, tinguin la majoria en el parlament federal. Ho fa amb una retòrica una mica antiga, i potser adonant-se del públic que té al davant, insisteix en un argument: acusa el primer ministre sortint, i candidat conservador, Stephen Harper, de voler enviar els nois de 14 anys a la presó; i remarca: els vol enviar a la presó, "la universitat del crim", enlloc d'enviar-los a la universitat del saber. Enfront d'això, hi oposa la "visió quebequesa", una visió que concreta en l'oposició a la guerra de l'Iraq, a la guerra de George W. Bush. No sé si arriba a entusiasmar els estudiants, tot i que de tant en tant riuen quan deixa caure una petita ironia. Parla ara de com el govern conservador està vinculat als interessos de les grans companyies petrolieres. En essència, la dualitat que estableix és aquesta: conservadors i interessos petroliers vs. protocol de Kyoto i Bloc Québécois. Es pronuncia també contra la retallada pressupostària en matèria de cultura que promouen els conservadors, i afirma que és la cultura la que ens permet tenir la nostra identitat. Mentre parla, el pòster amb la seva foto que hi ha al nostre costat del passadís, es desenganxa i cau a terra.

The party is over

"S'ha acabat la festa", deia ahir, fent servir una expressió ben gràfica, la presidenta del congrés dels Diputats nord-americà, la democràta Nancy Pelosi, en relació a l'actual crisi financera (la pitjor, probablement, va dir, en els darrers cent anys). El discurs de Pelosi, que podeu seguir per You-Tube, és molt interessant. Hi comença assenyalant les causes polítiques de la crisi: "la irresponsabilitat fiscal" de Bush, que, recorda Pelosi, va heretar de la presidència de Clinton un superàvit en els comptes federals i que en només vuit anys ha portat el país a l'esparverador dèficit actual. Mentre s'omplien la boca en defensa de les virtuts del lliure mercat (i retallaven els impostos als més rics), els republicans han practicat el que Pelosi qualifica com una "anything goes mentality", una política del tot s'hi val, que ha portat al "caos" present. I ara són els republicans els que corren a demanar als demòcrates que els ajudin a aprovar un pla de rescat de les entitats financeres de 700.000 milions de dòlars, que han de sortir de la butxaca dels contribuents. I es pregunta, retòricament és clar: per què si la crisi és d'aquesta tal magnitud, si som a la vora del precipici, per què no van saber preveure-la? De moment, però, el Congrés ha tombat el pla de rescat, amb l'oposició de molts diputats republicans (per als quals el pla fa olor de socialisme) però també per un bon nombre de demòcrates. Haurem de veure què passa ara, però sembla evident que hi ha haurà un abans i un després d'aquesta crisi en el sistema capitalista. Fa uns dies, Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia, declarava en una entrevista que "la caiguda de Wall Street és per al fonamentalisme del mercat el que va significar la caiguda del Mur de Berlín per al comunisme." Això farà que molts repetanis (fins i tot alguns republicans que ara han votat que no?) acabin admetent que "l'estat no és el problema, és la solució" (quan abans deien justament el contrari). Però el problema és que el desastre a què ha portat aquest fonamentalisme ideològic del lliure mercat esquitxa tothom, i tots en pagarem les conseqüències. Ara que és moda demanar perdó pels crims comesos pel nazisme i pel comunisme, potser seria un gest que algú demanés perdó pel caos a què ens han portat la "desregulació" que amb tant d'entusiasme han practicat els governs neoliberals des de Reagan i Thatcher ençà. La festa s'ha acabat, però els qui la van muntar i disfrutar han marxat deixant les factures sense pagar.

L'11-S, noms i imatges

El silenci a la zona zero, aquest matí de l'11 de setembre, és el que impressiona més. Sobretot en una ciutat com aquesta, que respira a tota hora sorollosa com un animal fatigat. El públic no pot accedir més enllà de Broadway amb el carrer Liberty, i sent a distància com dues persones llegeixen, un rere l'altre, els noms dels gairebé tres mil morts que va provocar l'atemptat que va esfondrar les torres bessones. Els noms, sempre els noms.

A l'altre costat, un cor de dones amb aspecte mongil, joves i no tan joves, tocades amb una còfia del temps dels primers colons, canten himnes religiosos. En l'església que hi ha al davant de la zona zero, que va servir de refugi als bombers i policies que miraven de rescatar víctimes, tot d'objectes recorden aquells dies dramàtics: els voluntaris anaven a canviar els llençols dels llits de campanya on dormien els bombers, després de jornades de més de dotze hores entre les runes, i els portaven ossets de peluix perquè no dormissin sols. A fora, menys sentimentalisme: uns quants manifestants, silenciosos també, demanen amb pancartes conèixer la veritat de l'11-S i subratllen la responsabilitat del govern de Bush en l'afer, que consideren un afer intern. La policia impedeix que la protesta agafi volada, i els fa restar en una vorera. A l'altra vorera dels manifestants, en franc contrast, un grup de xofers espera, amb cotxes luxosos, alguns convidats a l'acte, que ha estat reservat als familiars i als cossos uniformats. Fem fotos de la sortida dels convidats. Una dona passa de pressa, enarborant una gran foto d'una desapareguda, potser la seva filla. Em veu fent fotos, s'atura i posa: vol que la imatge de l'absent, de la desapareguda, es multipliqui. És una manera de combatre l'absència, com ho és la reiterada enunciació dels noms dels morts. És el nostre darrer dia a la ciutat, i marxem amb el silenci que ho impregna tot.

Sense complexos

Més que de l'huracà Ike, en alguns ambients de Nova York sentireu a parlar, probablement, de l'huracà Palin. L'insòlit entusiasme que ha aixecat el nomenament de la governadora ultraconservadora d'Alaska per al ticket electoral amb McCain ha agafat desprevinguts els demòcrates. Com diu el New Yorker, "la jugada de McCain, encara que xocantment irresponsable com un acte de potencial governament, és, per ara, un èxit polític." Jugant la carta del populisme desacomplexat, que la dreta interpreta tan bé, la senyora Palin es presenta a si mateixa com una "mamà hockey" (és a dir, les mares que acompanyen els fills a les activitats extraescolars) però insinua que pot ser també, si cal, un "pit bull", això sí, amb els llavis pintats. Justament aquesta consideració és la que ha portat Obama a repetir aquella frase feta que, en anglès, diu que un porc, encara que es pinti els llavis, segueix sent un porc (en castellà seria allò de "aunque la mona se vista de seda..."). Però el fet és que Palin ha aconseguit prendre la iniciativa als demòcrates (un columnista del Times demanava que Obama deixés de prendre vàlium), i ho ha fet en base, fonamentalment, com deia, al fet d'oferir una imatge de dona simple però desacomplexada, sense prejudicis per defensar els seus sòlids "valors", oposada a la imatge articulada, però potser massa elaborada i eventualment distant, que té Barack Obama (que va ser, no ho oblidem, estudiant brillantíssim a Harvard). Davant d'aquest fenomen, seria una temptació massa fàcil desqualificar la reacció dels americans; al capdavall, n'hi hauria prou a recordar l'èxit electoral que han tingut a Espanya personatges desacomplexadament de dretes com Aznar o com Esperanza Aguirre, una dona finalment no tan allunyada de Palin i que obté més del cinquanta per cent del vot popular d'una metròpoli tan acreditada com és Madrid. I és que, encara que ens costi de reconèixer, el populisme i l'antiintelectualisme no són patrimoni dels americans. És un signe dels nostres temps.

Low Life

En Jordi P. m'havia insistit que no ens ho perdéssim, i aquesta vegada hi hem anat. És el Lower East Side Tenement Museum, i confirmo a l'hipotètic lector que no cal perdre-s'ho quan visiti Nova York. En realitat es tracta d'un edifici de mitjan segle XIX al carrer Orchard, al cor del barri baix. Un edifici d'immigrants en un barri d'immigrants: alemanys, jueus, italians, que ara han estat substituïts per portoriquenys. És un fenomen que fa pensar en el Raval barceloní, incloent-hi l'actual procés de gentrification, d'aburgesament, que està coneixent el barri. El Museu no és pròpiament un Museu, sinó una visita guiada a l'edifici en qüestió, que es conserva tal i com era a mitjan dels anys trenta, quan va deixar de ser habitat. Surts de la botiga (on aprofito per comprar el llibre de Luc Sante sobre la vida dels "de baix"), i en un petit grup menat per una guia (la nostra, Sarah, és una jove llicenciada en història), travesses el carrer i entres a l'edifici. Pugem al primer pis i, a cada un dels dos apartaments, la Sarah ens explica una respectiva història de vida: la primera, la d'una família alemanya que hi va viure la gran depressió econòmica dels anys 1870, i la segona la d'una família d'origen italià que hi va viure el crash de l'any 1929. Si ho he entès bé, tenen unes cent històries de vida de les aproximadament 170 famílies que hi van viure entre 1863, quan la casa es va construir (per un immigrant que hi va veure el negoci), fins al 1934, quan una llei federal obligava a unes mesures de seguretat contra els incendis que l'edifici no tenia, cosa que va fer que el propietari s'estimés més fer fora els set llogaters que no pas fer les obres que representava fer l'escala nova. I la casa es va tancar; només les botigues de la planta baixa van continuar. Fins que, a finals dels anys vuitanta, un paio que buscava un despatx per llogar, hi va entrar i va saber veure l'oportunitat d'explicar, en un sol edifici, un bon tros de la història de la ciutat. D'una història vista des de baix, des del Lower East Side i des de la classe treballadora immigrada. El Museu fa vint anys que funciona, i de forma competent. Anant pel món, n'hem vist algun altre exemple semblant (a Copenhagen, concretament). Però a Barcelona, ciutat obrera, ciutat bastida sobre la immigració, ens acontentem a ensenyar, amb l'orgull del gec, el pis de la Pedrera. Oblidant l'altra cara de la moneda: com a tot arreu, l'esplendor dels uns se sustentava sobre la misèria dels altres. Hem passat de la "ciutat del perdó" que no fou a la ciutat de l'oblit, la ciutat dels rics de nou, que no volen recordar d'on vénen sinó només allà on pensaven arribar. En sortir, ens aconsolem al Katz's Deli amb un entrepà inoblidable de pastrami i una cervesa ale, no gaire espessa, que es fan ells mateixos.

Catalan is Spoken

Barcelona és una ciutat coneguda a Nova York. Quan ens pregunten, cosa que fan sovint, d'on venim, n'hi ha prou amb dir: Barcelona, i no tens ni temps d'afegir, després de la coma, Spain. Tothom fa cara d'exclamar-se. Alguns fins i tot, amb un somriure una mica condescendent, et responen: "Catalonia". L'altre vespre, la cambrera nord-americana del restaurant italià on sopàvem ens sentia parlar i ens va demanar d'on érem. Quan li vam dir Barcelona, va respondre que li encantava la nostra ciutat. Li vaig demanar si havia vist la pel·lícula de Woody Allen, que fan en un cinema del barri on som, però em va dir que no. Va explicar-nos que el desembre volia tornar a Barcelona, i que tenia fins i tot la intenció de quedar-s'hi a treballar. Va afegir, però, que per això li calia el català, i que ella sabia castellà, però no català. I que si no sabies català, a Barcelona no eres fàcilment acceptada. És curiós que quan, a casa, no cessem de lamentar-nos sobre la pèrdua de presència del català al carrer, una cambrera de Nova York tingui la certesa que, si no aprèn català, a Barcelona no hi té res a pelar. Naturalment, no vaig desmentir-li la seva impressió. En canvi, li vaig dir que no s'amoïnés, que ja aprendrà el català i sense cap dificultat. Ho hauríem de dir més sovint: "Catalan is easy". Ara, almenys, ja saben que "is spoken."

La innocuïtat de Dalí

En un MoMA ple de vistants catalans, l'exposició temporal de la darrera planta és dedicada a Dalí i el cinema. És una exposició que va organitzar l'any passat la Tate britànica i que ara acaba la seva itinerància americana al temple de la modernitat novaiorquesa. I tanmateix, detesto Dalí. No m'agradava com a persona, no m'ha agradat mai com a artista. L'exposició cal veure-la, però: ensenya diverses coses, més implícites probablement que no explícites. Obre, és clar, amb Un chien andalou i L'âge d'or: però on comença Dalí i on acaba Buñuel? I hi ha, sens dubte, un moment de ruptura, d'escissió: l'esclat de la guerra civil, l'assassinat del seu amic García Lorca. El moment és reflectit en un quadre, molt potent, de la col·lecció de la Tate: Autumnal Cannibalism (1936), en què dues figures entrellaçades es mengen l'una a l'altra amb un forquilla, un ganivet i una cullera. Fa pensar en el mateix malhumor que expressa l'esplèndida natura morta amb sabatot de Joan Miró, que veurem havent dinat, dues plantes més avall. (Ara bé, asèpticament, la cartel·la no parla de la mort de Federico i en canvi insisteix que Dalí no va "prendre costat" en la guerra civil espanyola). Però Dalí, a qui els surrealistes havien batejat amb l'acròstic del seu nom avida dollars, marxa als Estats Units, on va viure durant els anys 1940s. I passes, gairebé sense solució de continuïtat, de L'âge d'or a una pel·liculeta intranscendent per a la Disney (que la Disney va acabar produint l'any 2003!). Dalí connecta amb una determinada concepció de l'espectacle: el 1944 el productor Selznick el contracta per dibuixar la famosa seqüència del somni surrealista de Spellbound, dirigida per Hitchcock. Però el surrealisme de Dalí no ataca el sistema establert, tot al contrari. És el surrelista de plantilla de Hollywood. I el crític de la modernitat, des de posicions estèticament reaccionàries. L'exposició mostra el vídeo Chaos & Creation que va enviar l'any 1960 a una convenció on l'havien convidat. La cartel·la diu que és un dels primers vídeos d'artista que hi ha. El vídeo és una mena de conferència delirant de Dalí contra Mondrian, un dels artistes paradigmàtics de la modernitat. La cartel·la segueix dient-vos que "aquest projecte pot ser relacionat amb desenvolupaments contemporanis en el món de l'art, incloent-hi les performances de John Cage, els happenings d'Alan Kaprow, els esdeveniments artístics d'Yves Klein, i les màquines autodestructives de Jean Tinguely." Poca broma! Però algú, volgudament o no, vés a saber, ha tingut l'encert de posar, al costat d'aquest vídeo, l'últim quadre de l'exposició: és un retrat espantós del president dels estudis Warner Bros. (Portrait of Colonel Jack Warner, 1951). Potser és un dèficit meu, però no hi sé veure cap ironia, en aquest retrat llagoter (el catàleg reprodueix també el de la dona de Warner). Com no vaig saber-li trobar en el seu dia en el retrat de la néta de Franco dalt d'un cavall blanc que Dalí va pintar a les acaballes del franquisme i que, és clar, va ser reproduït a primera pàgina en huecograbado per La Vanguardia aleshores española. La postmodernitat ha insistit en l'esborrament entre les fronteres entre el highbrow i el lowbrow, la cultura d'elit i la cultura de masses. I per això els agrada Dalí, als postmoderns, perquè fa el pas de l'una a l'altra. Però agrairíem que no ens fessin passar bou per bèstia grossa: la seva actitud, estètica i vital, no té res a veure amb la d'un John Cage o un Alan Kaprow. Dalí no volia assassinar la pintura, com Miró, ni qüestionar l'art, com Cage. Si de cas, va poder sintonitzar amb l'actitud d'un Andy Warhol. Però, després del 1936 i de la seva renúncia, ja no va tornar a ser mai el mateix. Encara que seguís esforçant-se a fer, d'ell mateix, un personatge, i que acabés esdevenint una icona d'una determinada manera, innòcua, indolora, de vendre la transgressió artística inherent a la modernitat. Això sí, cal reconèixer que ha aconseguit allò que li agradava de repetir: que parlin d'ell, encara que sigui bé.

Grans oportunitats

En un mateix vagó del metro de Nova York coincideixen tres anuncis. El primer, l'únic que és bilingüe, diu així: "Cambie su vida. Consiga un buen TRABAJO parqueando carros en Manhattan". L'anunci ofereix "salario + propinas" y aclaraeix que no cal experiència prèvia. I hom es pregunta: millor vida, que quina?

El segon anunci és d'un d'aquests llibres d'autoajuda que, suposadament, t'ajuden a triomfar a la vida i a fer-se milionari en, posem-hi, quinze dies. En l'anunci, hi apareix la foto de l'autor, que respon, és clar, al nom de Mr. Dollar, un home de mitjana edat, negre, amb un somriure amplíssim, triomfant, que ensenya unes dents blanquíssimes, impecables, i uns ulls que brillen. Els braços, flexionats davant del cos, permeten veure el rellotge gros que porta, l'anell, encara més gros, i els botons de puny de la camisa que sobresurt per sota de l'americana. Segur que aquest no va començar aparcant cotxes.

El tercer és d'un "college for excellence" que ofereix un grau acadèmic "en només 16 mesos" (o bé un certificat en només vuit), la consecució del qual t'obirirà, de ben segur, "great career opportunities" en els camps següents: "Salut, negocis, computadors, justícia criminal i més". Tots ells, segons que sembla, molt sol·licitats per una societat, l'americana, que en nom del dòlar i dels negocis, té la població penal més gran del món civilitzat -i una de les saluts públiques més deficients.

Ells no hi són

En un racó del museu d'Ellis Island, un museu dedicat a explicar la història dels milions d'immigrants per als quals aquest illot del port de Nova York va ser l'entrada al somni americà, hi ha una petit fotomaton on el visitant pot fer-se una foto (d'aquelles sobre un fons verd com el de l'home del temps) i endur-se'n a casa una foto seva transformat en un immigrant del segle XIX o de principis del XX. En el xiringuito promocional, m'adono que moltes d'aquestes fotos tenen com a protagonistes ciutadans negres: allà on en la foto de fa cent anys hi apareixia un italià o un jueu centroeuropeu, ara hi ha apareix somrient un negre americà. L'efecte és estrany, perquè el Museu d'Ellis Island registra tots els noms dels immigrants europeus que hi van passar (hi ha una part del Museu destinada a centre de documentació, on molts americans busquen els seus avantpassats irlandesos, alemanys o suecs), i hi ha fins i tot un mur, semblant al del memorial del Vietnam a Washington, amb tots els noms inscrits. Pero ells, els negres, no hi són. No van arribar en vapors de línia europeus des de Liverpool o Hamburg, sinó en vaixells molt menys nobles. I no sabem ni sabrem com es deien. Cap dels afroamericans té nom africà. No els queda ni això. L'esperanc,a, aquests dies, en la dificil victòria d'Obama és que, com deia la mateixa Michelle Obama, ara per primer cop molts afroamericans se sentiran plenament americans. Que així sigui.

Homonímies perilloses

Em pensava que formava part d'una estesa llegenda urbana, però a mi m'acaba de passar. En arribar a l'aeroport JFK després d'un llarg viatge de nou hores, el policia que fa el control de passaports deixa passar la resta de la família però a mi em demana que l'acompanyi. Em fan entrar en una oficina més aviat sinistra, on tot de polis consulten els ordinadors. En un despatx adjunt, veig que examinen el meu passaport amb lupa. De moment, poques explicacions. Xerro amb una noia de Girona, el seu company es troba en una situació semblant. Treu el mòbil per enviar un missatge i li diuen que s'abstingui d'utilitzar-lo. El que sembla el cap de l'oficina surt a llençar a la paperera la pell del plàtan que s'acaba de menjar. Una poli ensenya a la resta les fotos del seu bebè que té a la pantalla del telèfon mòbil. Riuen. Masteguen xiclet. Al cap de molta estona, la policia que m'ha tocat a mi, una xinesoamericana que es diu Lee, crida a un col·lega hispà, un tal Nieves, i em diuen que han de fer una comprovació i que trigaran encara una hora. Em deixen telefonar a l'hotel dient que arribarem més tard, i puc sortir per dir a la família que no s'amoïnin. Resulta que un poli ja els ha explicat que no passava res: el meu cognom coincideix amb el d'un delinqüent mexicà i han de comprovar que jo no sóc ell. La situació és absurda: ells saben que no sóc jo, però ho han de comprovar. Finalment, la poli que es diu Lee em crida pel meu nom (no pas pel cognom), amb aquella familiaritat tan americana però tan impròpia de la situació, i sense més explicacions em segella el passaport i me'l torna. Una mica més tard, un cop a la ciutat, m'expliquen que això passa tot sovint. Quan hi ha una coincidència de noms amb algun delinqüent buscat, tots els aeroports del país truquen a Washington (l'FBI?) i a vegades triguen hores a respondre la consulta. Jo me n'he sortit amb una hora i cinquanta minuts. La sensació d'abús de poder, d'arbitrarietat, finalment d'absurd és total. Pel simple fet de dir-te Muñoz, o López, poden retenir-te durant un parell d'hores? Explico als meus fills que això també és Amèrica.

Una escena memorable

Per començar amb bon peu a la rentrée, l'Amadeu Cuito i el seu editor Jaume Vallcorba ens acaben de fer un bon regal: la publicació d'un dietari fins ara inèdit de l'Amadeu Hurtado (1875-1950), un personatge que ja ens havia fet disfrutar molt amb les seves memòries, Quaranta anys d'advocat. Hurtado té la virtut d'escriure allò que pensa i, encara que no se'l pot prendre sempre ad pedem litteram, la seva visió, en absolut condescendent, de la política catalana dels anys trenta hauria de ser molt tinguda en compte -fins i tot per analitzar l'hora present. El dietari que ara es publica amb el títol d'Abans del sis d'octubre recull les impressions i l'anàlisi que fa Hurtado d'un moment importantíssim de la trajectòria del catalanisme polític. El govern de la República ha recorregut davant del Tribunal de Garanties Constitucionals la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. El juny de 1934 Hurtado és enviat a Madrid per la Generalitat, per tal de defensar la llei, però Hurtado es troba amb la negativa del president Companys a avenir-se a qualsevol fórmula transaccional que li proposen des del govern de la República. La Generalitat opta en canvi per una política de confrontació, que portarà finalment a l'atzagaida del sis d'octubre. Amb el llibre tot just a mig llegir, crec que l'edició està més que justificada, encara que només fos per l'escena en què Hurtado, acabat d'arribar de Madrid, va a veure el president Companys per transmetre-li la proposta del govern Samper per resoldre el conflicte, un cop s'ha conegut la decisió contrària del Tribunal constitucional a la llei catalana. Companys, segons el testimoniatge d'Hurtado, es nega a tocar ni "un punt ni una coma" de la llei aprovada pel Parlament, i es mostra en canvi "disposat a tot" per defensar l'autonomia catalana. "Los rebré a tiros si convé", li diu Companys (i aquí Hurtado deixa deliberadament el parlar dialectal del president en la transcripció del diàleg). Hurtado, sorprès, li diu "-Però a qui?" I el president contesta: "-A tots els que vinguin a apoderar-se de la Generalitat", a la qual cosa l'advocat gosa replicar: "-Potser no m'heu entès o no m'he explicat bé." Però és inútil: Companys s'embranca en un discurs patriòtic, i li diu que "Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva." Vist com va acabar, la cosa esgarrifa. Hurtado, a qui "ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys" (o potser hauríem de dir el seu catalanisme, tout court), opta prudentment per esperar que el president acabi el seu discurs exaltat i, "gairebé sense adonar-me'n", es distreu amb un detall del seu despatx (que ell coneix bé perquè havia estat assessor del president Macià): observa que, en un finestral, un vitrall blanc substitueix "uns de colors llampants que reproduïen el pas d'una processó pels carrers de la vella Barcelona." Hurtado no gosa preguntar al president pel motiu del canvi. Aquell mateix vespre, Hurtado torna a parlar, aquest cop telefònicament, amb Companys, el qual li confirma que el govern de la Generalitat rebutja frontalment la proposta conciliatòria de Samper. Hurtado conclou, sorneguer: "De sobte m'ha sabut greu no haver preguntat a Companys què n'havien fet de la vidriera vella del seu despatx: almenys hauria aprofitat la visita." Demolidor.

L'abast de la corrupció

Quan a l'aleshores president Maragall se li va acudir de dir, en seu parlamentària, que CiU tenia un problema, i que aquest problema es deia 3 %, na T. em va escriure des de Mallorca tot dient que allà es van posar a riure: "Només un 3 % ?", es demanaven, sorneguers, els mallorquins, avesats a una corrupció indissociable del pes històric del caciquisme. Ara, la fiscalia de Palma ha destapat un nou cas de corrupció, greu. En les seves declaracions davant del jutge, un empresari de la construcció mallorquí ha reconegut haver pagat 60.000 euros al funcionari perquè li adjudiqués una obra que en va costar 180.000. Heu tret els comptes? Ben fàcil, el 33,3 %. Ja tenien raó de riure, ja.

Un escocès a Londres

A propòsit d'O'Hagan, un escocès nascut a Glasgow l'any 1968, que sembla encantat de viure a Londres i que no és precisament allò que podríem dir-ne un nacionalista escocès (hi ha en el seu llibre un assaig molt representatiu al respecte, que es titula "Sobre odiar el futbol"), he recordat aquella frase perversa del Dr. Johnson que recull el pobre Boswell: "The noblest prospect which a Scotchman ever sees, is the high road that leads him to England!" Que n'arriba a ser, de dura, la vida a província!

Immigrants: primera i segona generació

Fa unes setmanes, en un altre lloc, comentava l'afirmació que l'experiència espanyola amb la immigració no és traumàtica com a França o a la Gran Bretanya, i gosava sostenir que això es deu al fet que és un fenomen recent, i que els problemes de debò sorgeixen amb la segona generació, que és la que en realitat es planteja la qüestió de la pertinença: "Som totalment, plenament d'aquí? Ens deixen ser-ho?" Aquests dies estic llegint una col·lecció d'assaigs d'un escriptor jove lligat a la London Review of Books, Andrew O'Hagan. El llibre es diu The Atlantic Ocean i té com a tema central les relacions entre els Estats Units i la Gran Bretanya (que algú altre va definir, de forma inoblidable, com "aquelles dues grans nacions separades pel mateix idioma.") I és parlant de la immigració britànica cap als Estats Units que O'Hagan diu això. Tradueixo: "Si voleu entendre la història del primer liberalisme americà, no analitzeu l'experiència dels pares, els immigrants, sinó les aspiracions dels fills, als quals Amèrica oferia una resposta enganyosa al problema de la pertinença. Els pares volien una vida millor: la van trobar en un vaixell. Els fills tenen una vida millor: però no poden trobar un vaixell que els retorni a ells mateixos." Aquesta és, em sembla, la qüestió.

Lliçons (elementals) de periodisme

És un exercici, ben segur, de primer curs, això de fer una lectura comparada dels titulars dels diaris, però de tant en tant no està malament de tornar-hi. Més quan les quatre portades dels quatre diaris que he llegit avui s'hi presten com mai. Diuen així. Començo per La Vanguardia: "Fomento deja un 19 % de El Prat a la Generalitat". Suposada objectivitat: números canten, però amb un verb ("deja") que no és neutre. Seguim per El Periódico: "Foment obre la gestió del Prat però no en cedeix el control". Una de freda i l'altra de calenta. El País fa trampa, directament: "La Generalitat entrará en la gestión del Prat", encara que ningú podrà dir que no és veritat el que diuen. I l'Avui, és clar, és l'únic que adjectiva: "La Generalitat tindrà un paper testimonial a AENA." No podrem dir pas que els diaris no són fidels a ells mateixos!
(2 d'agost)

Sempre Wilde

Després d'assistir a l'estrena barcelonina de Pinsans i caderneres, un espectacle excel·lent cuinat a quatre mans per Narcís Comadira i Xavier Albertí, constato, per alguna reacció aïllada, que no tothom sap encaixar la ironia. Així, la que és una evident reivindicació d'un gènere, la cançó, i molt en concret de la cançó en llengua catalana, per part d'Albertí, semblava que era vista com una conyeta, com una burla a aquesta mateixa tradició. Si el discurs de Cordelira (l'alter ego de Comadira en la funció) és fins i tot elegíac! És clar que hi ha gent més dotada que altra per a la ironia. El campió indubtable segueix sent Oscar Wilde, la capacitat del qual per capgirar el sentit d'una frase és del tot perdurable: l'última que li he llegit és aquella en què Wilde trabuca la frase convencional "La beguda és la maledicció de les classes treballadores" per aquesta altra: "La feina és la maledicció de les classes bevedores". Demà és l'últim dia abans de vacances.

Barcelona és capital

Tot i que vaig arribar-hi amb una antelació del tot insual, ja no s’hi podia seure. O sigui que vam escoltar, drets tota l’estona, el muntatge Maria del Mar Bonet & Biel Mesquida diuen Ovidi Montllor i Guillem d’Efak. L’espectacle comença amb una presentació de tots dos cantants a partir de textos autobiogràfics. Tant l’un com l’altre, l’Ovidi i en Guillem d’Efak, hi conten la mateixa història; com des de la perifèria (Alcoi i Manacor, respectivament) arriben a Barcelona a mitjan anys seixanta i descobreixen la força de la cultura catalana i de l’antifranquisme. Una descoberta que, no per atzar, compartien també els dos, esplèndids, oficiants: la Maria del Mar Bonet i en Biel Mesquida. El 1980 d’Efak (com Mesquida) se’n torna a Mallorca. La transició s’havia acabat i la institucionalització de la cultura catalana marginava personatges com l’Ovidi i anava enterrant fenòmens com la Nova Cançó. El pitjor és que això encara dura. En Biel m’explica que l’espectacle, estrenat ja a València i a Mallorca, no ha trobat un teatre a Barcelona: ¿és que la capital de la cultura catalana als anys seixanta i setanta ha renunciat definitivament al seu paper? Els jardins del Palau Robert, en un capvespre d’aquest juliol tan clement, eren però plens a vessar de públic. Cap televisió es va prendre la molèstia d’enregistrar aquest magnífic homenatge a uns personatges i a un temps que no hem deixar que ens esborrin. (11 de juliol)

Bertrand Russell i Déu

En el llibre de Julian Barnes hi és molt present també, com deia ahir, la idea de l’existència o no de Déu. En un moment determinat, Barnes recorda com Bertrand Russell, al final de la seva vida, era interpel·lat amb l’amistosa provocació de com reaccionaria si, després de tota una vida de promulgar l’ateisme, resultava que s’havia equivocat. Què faria quan es trobés davant la deitat que sempre havia negat? En aquestes ocasions, escriu Barnes, Bertrand Russell solia respondre: «Bé, aniria fins a Ell i li diria: ‘No ens n’has donat prou proves’.» (22 de juliol)

Por de morir. Julian Barnes és, des que en vaig llegir El lloro de Flaubert, un dels meus escriptors britànics predilectes. A l’estupenda botiga de la London Review of Books, situada a tocar el Museu Britànic, vaig comprar l’últim llibre que ha publicat, Nothing to be Frightened of (Londres: Jonathan Cape, 2008). És un llibre sobre la por a morir-se, un sentiment que, tot i el títol (Res a témer) preocupa seriosament Barnes, que escriu; «la meva por de morir ha esdevingut una part essencial de mi.» Escrit a la ratlla dels seixanta anys (va néixer el 1946), el llibre és fet de moltes coses: hi trobareu reflexions sobre la (in)existència de Déu, la memòria personal, l’envelliment o la mort dels pares;una conversa amb el germà, filòsof, i un homenatge constant a Jules Renard i el seu Journal. Com a bon francòfil, Flaubert i Montaigne també hi són convidats. I hi ha ironia, ironia a cabassos: fins i tot quan passa comptes, de forma no gaire clement, amb la seva mare. De reflexions, n’apunto una: «La memòria és identitat. He cregut això des de -oh, des que puc recordar. Ets el que has fet; el que has fet és en la teva memòria; el que recordes defineix qui ets; quan oblides la teva vida deixes de ser, fins i tot abans de la teva mort.» (21 de juliol)

19 de juliol. Viure a ciutat

Caminant per un carreró estret del barri de Ribera, d'aquells on la gent encara estén la roba en els balcons que donen al carrer, em cau davant del nas, com un projectil, una agulla d'estendre, vermella, de plàstic. I em ve al cap un text breu de Paul Auster, publicat en un llibre igualment breu que es diu Why write?, que no sé on he desat, on l'escriptor de Nova York conta com ell de petit juga, des de la finestra de casa seva, un pis alt, amb una moneda de poc valor. I la seva àvia el renya: la moneda pot caure al carrer i fer mal a algú. Auster diu que, només amb això, va entendre què vol dir viure en una ciutat.

19 de juliol. Una comparació exagerada?

Per si la meva comparació de fa uns dies entre la política i el futbol semblava exagerada, avui n'he tingut una confirmació indirecta. En Sergi Pàmies, a La Vanguardia, explica que va veure pel 3/24 la roda de premsa de presentació de Ronaldinho com a nou jugador del Milan. I explica que Adriano Galliani, vicepresident del Milan (i un home que fa una cara de murri que no se l'acaba, i que a Itàlia diuen que s'assembla a un membre de la família Addams), va contar, amb gran subtilesa, alguns dels obstacles de la negociació amb el Barça. En concret, diu que va dir: "Més que parlar amb un club de futbol, vaig tenir la impressió d'estar parlant amb un partit polític." Quod erat demonstrandum.

7 de juliol. La dificultat de la successió

Amb el temps, aprens que cal anar amb compte amb les analogies entre situacions que són, per definició, diverses. Però a vegades la temptació d'establir paral·lelismes és massa forta i estàs disposat a caure-hi, com faré ara mateix; l'hipotètic lector n'està, en tot, cas, previngut. Ahir, en conèixer els resultats de la moció de censura contra la junta directiva del Barça, presidida per Joan Laporta, no vaig poder evitar fer la comparació amb la situació viscuda per Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya. Tenim un punt de partida similar: una situació bloquejada durant molts anys (Pujol a la Generalitat des del 1980, Núñez al Barça des del 1978), uns anhels de canvi que no acaben de quallar, una moció de censura fallida (PM contra Pujol, l'Elefant Blau contra Núñez), un final d'etapa declinant (Pujol atenallat pel pacte amb el PP, Gaspart al Barça), un estil nou i diferent de fer campanya, i una victòria el mateix any (2003) la legitimitat de la qual és ràpidament qüestionada. Un cop ja a la presidència, el desplegament d'una agenda nova i ambiciosa, la topada amb la realitat i els inqüestionables errors personals greus en la manera de portar el timó. En el fons, potser, i sense forçar més l'analogia, la dificultat mateixa de succeir una etapa (el nuñisme, el pujolisme) que s'havia esgotat però que estava massa sòlidament instal·lada com per no trobar resistències que esdevenen insuportables si, a més a més, comets el que en esport en dirien errors no forçats. En tot cas, ahir la sensació, més o menys explícita, de revenja del nuñisme era present en l'ambient. Ara Laporta s'enfronta, terriblement afeblit, amb una massa social dividida, a una etapa del tot incerta. Cal preguntar-se si farà ara de Montilla, el lema del qual es condensa, segons que m'explicaven l'altra dia, en la consigna: "Disciplina, fe en el mando y espíritu de victoria". Per això, caldrà, però, que la pilota entri. I el cert és que, després d'aquests dos anys tristos, ja en tenim ganes, que entri.

27 de juny. Un fill per conèixer el pare

Un matí, del llit estant, encara mig endormiscat, sento el meu fill gran que es prepara per sortir de casa cap a l’institut. Va i ve pel passadís, busca les claus, recula per veure si s’ha oblidat res. Els moviments dubitatius que fa, que puc seguir a través de la fressa que fan, em són del tot familiars: em recorden, instantàniament, absolutament, els que li sentia fer al meu pare abans de sortir de casa. Al cap d’uns dies, explico aquesta estranya sensació a G., i em salta immediatament: “Això és el que diu Pavese!” I em cita un fragment de La lluna i les fogueres on el protagonista anònim de la novel·la, que és un fill bord (només se’l coneix pel sobrenom de l’Anguila), diu que voldria tenir un fill per saber com era el seu pare: “Estaria bé, pensava, que el meu fill s’assemblés al meu pare o al meu avi, i així em trobés al davant finalment qui sóc jo.”
I recordo com, efectivament, els fills fan coses, repeteixen gestos, moviments, ganyotes, que tu has vist fer al teu pare, el seu avi, i que ells no fan per imitació sinó per un insondable, atàvic poder de la transmissió genètica. Després diran que tot s’aprèn, però em sembla indubtable que hi ha coses que, sobretot, s’hereten.

27 de juny. Més futbol, i prou

El contrast quan, després d’uns quants partits de l’Eurocopa vistos (i sentits) en un canal espanyol, veus la retransmissió que n’ofereix la BBC, és esclatant. Els comentaristes espanyols, tot i ser una cadena hereva del Canal+, han optat per un estil populista i patrioter. El que em crida més l’atenció és la manera que tenen de comentar com si fossin a la graderia, aconsellant als jugadors què han de fer: “¡Cuidado, por la derecha!”, “¡Venga, vamos!” i a vegades la manera de referir-se als jugadors contraris (ahir, en l’Espanya-Rússia de semifinals, el locutor es referia a un defensa rus com “este tío”). El to de la BBC és radicalment oposat: no alcen la veu, no diuen als jugadors (com si els poguessin sentir!) què han de fer, ni són manifestament patriotes: és clar que, podria al·legar-se, com que Anglaterra no juga, incomprensiblement, aquesta fase final, ho tenen més fàcil. En canvi, Espanya juga en aquesta competició a treure’s els complexos d’inferioritat. Ahir en teníem una prova, amb l’exaltada gesticulitat dels prínceps, de la vicepresidenta i la ministra d’Educació, quan Espanya marcava un gol. Ara bé, ¿si ara dèiem que Espanya va jugar tan bé perquè va adoptar l’estil de joc, basat en el control del mig camp, que ha acreditat el Barça (Xavi, Iniesta i Cesc), seria inevitablement llegit com una manifestació patriòtica del qui això escriu? Ho deixarem estar aquí, doncs. De cara a la final de diumenge, en què Espanya s’enfronta a Alemanya, només cal recordar aquella afirmació de Gary Linecker, un finíssim davanter anglès que va jugar al Barça, quan deia que “el futbol és un esport en què juguen onze contra onze, i guanya Alemanya”.

13 de juny. Futbol i complex d’inferioritat

Més futbol i, ai las, més tòpics. Als Països Baixos, la victòria d’Holanda contra Itàlia a l’Eurocopa ha disparat una onada d’entusiasme. El diari De Volkskrant escriu: “Un holandès vol restar fidel al seu caràcter, perquè és tot el que té. L’equip holandès ha esdevingut part del seu caràcter, part de la seva identitat. Nosaltres no tenim grans monuments, ni grans escriptors, i els Països Baixos no tenen un paper clau a la Unió Europea o a l’ONU. Ens hem d’acontentar amb el nostre comerç, modèstia i una petita felicitat. [Però] precisament perquè som tan petits i tanmateix tan exitosos, creiem que som millor que els altres. ... L’Oranje [la selecció nacional] és el nostre exèrcit, la nostra missió diplomàtica, la nostra pintura, la nostra filosofia i el nostre hobby tot en un. Ens ha de compensar per tot allò que manca a aquest país. ... Finalment el món s’adona que existim.” La música, i el text mateix de la cançó, són inevitablement familiars a l’oïda i als ulls del lector català: després de tot, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va patentar la frase aquella que diu que el Barça és el braç armat del catalanisme. Les comparacions amb Catalunya, que un cop va ser batejada com “la petita Holanda”, sorgeixen espontànies. Però m’ha agradat la referència del text a la manca de grans escriptors com un dels barems indicatius de (l’escassa) importància internacional d’un país: al capdavall, i seguint amb els paral·lelismes estrets amb el cas català, hauria de servir per relativitzar els complexos d’inferioritat manifestats per alguns arran de la fira de Frankfurt.

12 de juny. L'Eurocopa, font de disputa (matrimonial)

Comença l’Eurocopa, i amb ella tornen alguns tòpics informatius que, malgrat la meva indissimulada afecció al futbol, tendeixen a irritar-me, perquè ranciegen de mala manera. Potser per això m’he vist sorprès pel sentit de l’humor amb què un periodista tractava un incident altrament reiteratiu i banal. Un newsletter en anglès recull la notícia publicada por un diari txec, on s’informa de la disputa matrimonial en una petita ciutat d’aquell país. Retradueixo: “La dona d’un home que refusava canviar de canal enmig de l’emissió televisiva del partit Espanya-Rússia –ella volia que ell canviés a un programa infantil—es va emprenyar. Va fer un escàndol tan gran que l’home va pensar que no li quedava més remei que trucar a la policia demanant ajuda. Els funcionaris de la policia van córrer cap al lloc i van aconseguir calmar la situació. Una portaveu de la policia va ser incapaç de dir qui havia guanyat al final. ‘Probablement el futbol; després de tot, és més important’, va concloure la portaveu.”

16 de maig. Notícia de primera plana

És sabut que les notícies importants no són sempre les que ocupen la primera plana. Tot i que ara alguns diaris han avançat la secció d’economia, que abans solia ocupar les pàgines finals del diari, i ara li han donat una centralitat més gran –en una mostra que la nostra realitat, com ja fa tant de temps que sabem, està condicionada decisivament pel fet econòmic–, la política segueix ocupant normalment els grans titulars. És per això que no podem sorprendre’ns de veure, a El País d’avui, una notícia com aquesta a la secció diguem-ne frívola que es diu “gente”. La notícia, datada a Londres, diu que una ONG d’inspiració cristiana, Christian Aid, denuncia el comportament hipòcrita d’alguns famosos (assenyala amb el dit els cantants Bono i Phil Collins i el pilot Lewis Hamilton) que s’omplen la boca denunciant la pobresa al Tercer Món, però que després, mitjançant l’enginyeria fiscal o la residència fiscal a països com Suïssa, eviten tant com poden de complir amb le seves obligacions tributàries. L’ONG esmentada considera, amb tota la raó, que si aquests famosos paguessin impostos com la resta dels seus conciutadans, ajudarien a combatre la pobresa molt millor que no amb els concerts de caritat que organitzen –i que sovint acaben convertint-se, encara que això no ho digui Christian Aid, més en concerts d’autopromoció que no en mecanismes efectius d’ajuda al Tercer Món.
La perversió que hi ha en el fet de donar la notícia a la secció de “gente” és que Christian Aid va molt més enllà en la seva anàlisi. El seu informe ataca també les grans assessories fiscals que ajuden les multinacionals a estalviar-se cada any milers de milions de dòlars. Les maneres, legals o no, que tenen aquestes multinacionals d’evadir el pagament d’impostos costa cada any al fisc dels Estats Units uns 160.000 milions de dòlars, una xifra equivalent a 1,5 vegades els diners que tots els països rics dediquen a ajudar els més pobres. I no s’oblida tampoc de subratllar la complicitat dels estats amb aquestes pràctiques per la seva tolerància amb els paradisos fiscals. És aquí, i no tant en l’anècdota del cantant que té el domicili fiscal a Andorra o a les Seychelles, on la injustícia institucionalitzada, la insolidaritat consentida i la desigualtat sancionada pels governs democràtics fa evident que vivim en un món molt allunyat encara dels ideals del 1789. I és que alguns obliden que, amb la llibertat, el triple lema es completava amb la igualtat i la fraternitat.

6 de maig. Olot o la complexitat

Tornem-hi. Entre els tòpics més estesos, hi ha el que assenyala Olot i, per extensió, la Garrotxa, com la reserva índia de la catalanitat. Sovint veiem com, en l’imaginari de molta gent, Olot comparteix amb Vic la capitalitat d’allò que algú va anomenar la Catalunya catalana. No fa gaires mesos, el conseller d’Educació va fer famosos uns nois d’una escola d’Olot que, suposadament, no tenien el que ara se’n diu «competència lingüística» suficient en castellà.
Ara són els homosexuals de Convergència Democràtica de Catalunya que han organitzat un grup gai dins el seu partit, anomenat Convergais; a l’Avui llegeixo que el seu portaveu, Jordi Arcarons, n’ha justificat la conveniència perquè, diu, «és molt fàcil ser gai a Barcelona, però no a Olot.» Ignoro quina és la situació dels gais a Olot, tot i que em consta que s’hi fan matrimonis homosexuals amb tota normalitat. I és que Olot, ciutat d’evident tradició carlina, ha canviat tant com ha canviat el país –o gairebé.
Carles Bosch de la Trincheria, l’any 1892, relatava una excursió a Olot, i advertia que la ciutat muntanyenca, on els costums tradicionals i la fe religiosa encara estaven fondament arrelats, estava a punt, amb l’arribada del ferrocarril, de fer el salt a la modernitat: «Ara la civilisació i lo progrés han entrat dins la vila muntanyesa per la nova carretera. [...] La vila moderna s’estén vers la planura del Fluvià, amb ses fàbriques, chalets, hortes, jardins rublerts de flors. Sembla que pressent l’arribada del carril vers aquell punt, i lo vol rebre com se mereix. Mes per a nosaltres, amants de lo passat, amics de la vellura, Olot serà sempre la vila de l’antigor, dels avis de costums senzilles i cristianes, de fesomia de l’Edat Mitjana, francament catalana muntanyesa, malgrat lo carril i la llum elèctrica.»
Des que en Bosch de la Trincheria escrivia això, han passat més de cent anys. Mentrestant, i gràcies a «la llum elèctrica», la ciutat ha crescut amb l’aportació de gent d’origen molt divers: de la comarca mateix al principi, del centre i del sud d’Espanya en els anys 1950 i 1960, d’arreu del món més recentment (en un procés ben descrit per un grup de sociòlegs en un article que vam publicar aquí fa un parell d’anys). Avui Olot és una ciutat mitjana, industrial, de més de 33.500 habitants, dels quals, segons el padró municipal, el 20% té una nacionalitat altra que l’espanyola. En els darrers anys, als col·lectius de marroquins i de gambians, que es troben instal·lats des de fa més temps a la ciutat, se’ls han sumat gent de molt diversa procedència, fins a sumar més de 70 nacionalitats distintes. Els més nombrosos provenen de l’Índia (gairebé tots de la zona del Punjab i de religió sikh), de la Xina, de l’Amèrica Llatina (colombians, equatorians i argentins), i també de l’Europa de l’Est (romanesos i ucraïnians). En això, i en tantes altres coses, Olot és un reflex fidel de la realitat catalana d’avui. Per a alguns, però, encara segueix sent la vila «francament catalana muntanyesa.» Fóra bo que hi anessin a donar un tomb.

3 de maig. L’escriptor i el lector

No sortim de Rússia. La Valeria Bergalli (minúscula) ha començat a editar un text majúscul, Relatos de Kolimá, de l’escriptor Varlam Xalàmov. És el primer volum, de sis, d’un recull de textos més o menys breus, escrits de mitjan dels anys cinquanta fins als primers setanta, que recreen, de forma esborronadora, la seva estada a «l’arxipèlag Gulag»: els camps de concentració de la regió de Kolimà, al nord-est de Sibèria. Xalàmov va ser condemnat, en dues ocasions, per «activitats trotskistes contra-revolucionàries», però va sobreviure a quinze anys d’internament en els camps i de treballs inhumans en mines d’or i de carbó.
La lectura dels relats de Kolimà és demoledora, i fa mal. Caldrà que la Valeria n’espaï l’aparició dels volums que falten; no sé si podrem llegir-los gaire seguits. Perquè Xalàmov ens ha obert el camí cap a l’experiència, física i moral, del mal. I ho fa de la manera que ell mateix anuncia en el primer dels relats, on fa un símil a retenir sobre la feina de l’escriptor: ell és el qui va al davant d’una cordada d’homes, trepitjant la neu verge, i obrint pas als qui vénen darrere. D’aquesta manera, l’escriptor ha fet un solc pel qual després –de casa estant, amb aquest sol de primavera que escalfa l’habitació– al lector li és possible seguir el camí. Un camí, tanmateix, punxant, glaçador.

2 de maig. Els anarquistes i la revolució

L’any 1920, quan la Revolució d’Octubre era encara molt recent, l’Ángel Pestaña se’n va a Rússia, en representació de la CNT, amb el mandat d’estudiar la proposta que l’organització anarcosindicalista s’adhereixi a la Tercera Internacional. Les seves reticències, tan evidents com justificades, cap al centralisme i la burocratització del naixent règim soviètic les explica poc després en un llibre titulat Setenta días en Rusia. Lo que yo vi, publicat a Barcelona el 1924. Quan arriba a la ciutat aleshores anomenada Petrograd, Pestaña té la sorpresa de retrobar-hi un vell conegut: l’escriptor Victor Kibalxitx, conegut amb el nom de guerra «Victor Serge», que havia col·laborat en els mitjans anarquistes espanyols i que ara fa costat a la revolució bolxevic (tot i que després serà detingut i expulsat per Stalin). En la conversa que tenen a l’hotel, Victor Serge fa una consideració interessant sobre el paper que, al seu parer, havien tingut els anarquistes russos en les dues revolucions de 1917. En lloa el fet que sempre se’ls va trobar a la primera línia del combat, però també en critica les «expropiacions», en forma d’assalts i robatoris a bancs, que duien a terme els anarquistes: «Apenas lanzado el grito de ¡todo el poder a los Soviets!, mejor dicho, apenas puesto en práctica, ya que lanzar se había lanzado el primer día de la revolución de marzo, las expropiaciones colectivas y tumultuosas fueron muchísimas, y entonces se vió a todos esos anarquistas que habían practicado la expropiación como sistema de propaganda, entrar en los bancos, dedicarse al saqueo, apoderarse de millones de rublos, o de alhajas y valores, dirigirse a las casas que les parecían más lujosas y confortables, expulsar a sus habitantes a la calle y acomo

darse ellos, sin querer preocuparse de nada más.
El malhechor, en el sentido que los regímenes capitalistas y la literatura dan a esta palabra, se despertaba en aquellos individuos, eclipsando y destruyendo al idealista, al hombre de conciencia y de ética anarquista.» (p. 24)
Aquesta és la raó, afegeix Kibalxitx, del predomini final dels bolxevics en la revolució d’octubre. A nosaltres, en ple debat sobre els lligams entre anarcosindicalisme i delinqüència comuna, l’argument ens resulta inevitablement familiar.

4 de març. El somni d’Obama

Un home de nom improbablement americà, Barack Hussein Obama, senador per Illinois, s’encamina cap a ser el candidat demòcrata a la Casa Blanca, si no és que la seva ferotge rival, la senadora Clinton, li ho impedeix. En aquestes setmanes, en què els mitjans exploren amb una certa assiduïtat els seus orígens, algú s’ha tornat a llegir el llibre que l’ara candidat a candidat va publicar l’any 1995 amb el títol de Dreams from My Father: A Story of Race and Inheritance. Allà Obama hi contava la seva infantesa a Hawaii i a Indonèsia, marcada per l’absència del pare, un estudiant de Kenya que se n’havia tornat cap a l’Àfrica després de doctorar-se a Harvard.
Una qüestió central en el llibre, és clar, és la de la raça. L’any 1979, Obama va a la universitat, a Los Angeles, i allà descobreix «un dels secrets més ben guardats sobre els negres: que la majoria de nosaltres estàvem cansats de pensar sempre en la raça.» Tanmateix, després de recordar que una noia de la universitat, d’origen multiracial, gairebé es posava a plorar dient que els negres l’obligaven a decantar-se per un costat o altre, i que eren els negres els que sempre feien qüestió de la raça, Obama fa la reflexió següent: que la integració és un carrer de direcció única, que la minoria sempre s’assimilava dins la cultura dominant, com si només la «cultura blanca» pogués ser no-racial, neutral, i objectiva. «Només la cultura blanca tenia individus.» No els sona, l’argument? Canviïn, si els plau, «cultura blanca» per nació-estat, i veuran que aquest és l’argument predilecte dels nostres estimats babèlics.

2 de març. Notícies en tres línies

Félix Fénéon m’era, fins ara, del tot desconegut. Periodista i crític d’art, d’idees anarquistes (per les quals fou processat) a la França del tombant de segle XX, va ser el director de la Revue Blanche. Quan la revista va plegar, va entrar a treballar al diari conservador Le Figaro i d’allà, el 1906, al liberal Le Matin on durant un temps va escriure, com a redactor anònim, una secció de breus que després es van compilar en un llibre titulat Nouvelles en trois lignes, que ha estat fa poc traduït a l’americà per la New York Review of Books. En una llibreria prop de la Sorbona en trobo una edició francesa moderna (Éditions Macula, 1990), amb il·lustracions d’època de Félix Vallotton. És un recull de 1.210 breus, que Fénéon condesava en tres línies. Sovint, es tracta de mers fets diversos: robatoris, marits enganyats, morts accidentals (molts d’ells atropellats pel tren), però també mostres del malestar obrer i polític. Amb un estil únic, irònic («A Trianon, un visitant s’ha desvestit i s’ha ficat dins el llit imperial. Es posa en dubte que sigui, com diu ell, Napoleó iv»), i que a vegades assoleix una musicalitat que en fa difícil la traducció: «Un chasseur de Tessancourt a contraint sa femme et le quidam à attendre sur la couche adultère (3 heures) le gendarme constatateur.» I una única referència catalana, que tradueixo: «Al Voló (Pirineus Or.) uns oficials espanyols han insultat un turista francès culpable d’aquest grafit: “Visca Catalunya!”»En la premsa nostrada, no sé si hi ha gaires exemples de breus creatius. Tanmateix, l’altre dia, sopant amb una colla d’amics, hi pensava, quan en Jordi Puntí ens reproduïa una notícia que la seva mare li havia explicat, amb una concisió digna de Fénéon, en a penes tres línies: «La forense de Vic s’ha casat amb l’enterramorts. Es van conèixer a la feina.»