dilluns, 15 de desembre de 2008

La força de la sabata

Hi ha imatges capaces de resumir en elles mateixes tot un esdeveniment, o fins i tot una etapa històrica. Vaig tenir ahir al vespre aquesta impressió quan vaig veure per la televisió com un periodista iraquià que li etzibava les dues sabates a Bush, i li deia "gos", just després que aquest es vantés de l'oportunitat d'haver envaït el seu país i d'haver provocat aquella guerra absurda. La fi de la presidència de Bush quedarà inevitablement associada a aquestes imatges del cop de sabata irat, perfectament capaces de compendiar tot l'enuig que mig món sent cap a l'encara president: ningú no trobarà una imatge millor, que sintetitzi el rebuig per unes polítiques tan equivocades (i per una permissivitat tan gran, que ha permès l'enèssim escàndol financer, que també vam conèixer ahir).

És curiós, això de la sabata, del poder que té com a símbol de protesta. Es fa inevitable pensar en Kruixev, aquell ministre d'exteriors de l'URSS que un dia, en una sessió de l'ONU, es va treure la sabata i va començar a picar sobre el pupitre: la contundència del gest fa que se'l recordi quan ja ningú se'n recorda d'ell. Però jo pensava en una altra sabata: la que Joan Miró va col·locar en un seu bodegó, pintat el 1937 en plena guerra civil, i on sembla que condensi tot el malestar, tot el desassossec que li provocava la contesa. Com més me'l miro, el quadro, que fa part de la col·lecció del MoMA, més bo em sembla: amb aquells colors mig fosforescents, vermells, grocs i verds, blaus i negres, la sola presència inquietant de la sabata li atorga una contundència que no cal que te l'etzibin al cap perquè te'n sentis.