dimarts, 24 de novembre de 2009

Il vaut mieux que nous parlions français...

El Club Editor ha reeditat Catoia l’enfarinat, on s’explica la història d’un dels últims membres d’una secta catòlica (el malnom de Catoia li ve d’una pronúncia defectuosa de “catòlic”) que a penes sobrevivia a la França d’entreguerres, els integrants de la qual s’havien negat a acceptar la subordinació de l’Església a l’Estat establerta per la Revolució Francesa i pel concordat signat entre Napoleó i Pius VII el 1801. El llibre pot ser llegit, i, el que és més important, va ser llegit, com un paral·lelisme amb la situació dels qui parlaven occità en el moment de la publicació del llibre (1966). Tot i que el llibre és més que això ­­–com explica el traductor, el filòleg Artur Quintana, en el postfaci–, el cert és que el llibre és, sobretot, això: la història angoixant i trista d’una gent que practica una religió “veritable” (o que parla una llengua genuïna) que els veïns, més pragmàtics, ja fa temps que han abandonat en pro de la religió oficial (que, per seguir el paral·lelisme, seria òbviament el francès). Sense capellans (és a dir, mestres que l’ensenyin) per practicar-la, la religió vertadera queda reclosa dins els murs de la casa, mentre els fidels es van passant de bàndol o es van morint.

Didàcticament –al capdavall, l’autor, en Joan Bodon, és un mestre d’escola­– anem veient com en Catoia es va quedant sol, aïllat, amb la sola figura de l’avi que es manté aferrissat a l’antiga creença, mentre els veïns es modernitzen, tenen llum elèctrica a casa i treballen el camp amb la nova maquinària. Un dia, en Catoia va a moldre el seu propi gra, però troba que el moliner jove té ara una “farinera” i que no li retorna el seu gra mòlt, sinó una farina amb la qual l’avi ja no es pot enfarinar els cabells (que era el tret distintiu de la secta). Quan surt a buscar possibles aliats, gent que li guardi el secret, es troba amb la fragmentació dialectal. La noia que l’acull és gascona, i Catoia té dificultats per entendre el gascó, de forma que ella li acaba dient: Il vaut mieux que nous parlions français... La novel·la finalitza amb la incorporació de Catoia al servei militar francès, obligatori per a tothom, i símbol de la unificació que no consent l’antiga religió (com l’antiga parla). Només al final de tot, Bodon deixa oberta la porta a una esperança, quan el protagonista, que es diu Amans (el qui estima?), torna al seu poble: “A Sant Genièis ningú no ho sap, que sóc en Catoia. Però, per què sóc a Sant Genièis? Potser un dia ho contaré”. Bodon ja no ho va contar, perquè va morir el 1975, però ens queda el dubte de saber en quina llengua ho hauria fet, l’Amans.

dimecres, 18 de novembre de 2009

De l’ús inadequat de la metàfora

La metàfora, com també ocorre amb la comparació, és una figura retòrica delicada de fer servir. Pot ser brillant, inesperada, subtil. Però pot ser també grollera o, el que és pitjor, inexacta i, al mateix temps, inadequada. Fa una colla d’anys en vam tenir una prova, d’aquest ús desafortunat de la metàfora, amb Felipe González, que en una entrevista a El País, posterior a l’intent de cop d’Estat del 23-F, va afirmar que l’Exèrcit era “la columna vertebral” de l’Estat. Una afirmació gravíssima, perquè confonia una branca de l’administració de l’Estat, amb l’element que el sosté. Justament en el moment que Espanya deixava finalment enrere els pronunciamientos i les dictadures militars, González relliscava pel pendent de l’elogi mal entès i llagoter.

Ara hi ha reincidit un altre president del govern, Rodríguez Zapatero, amb la seva comparació excèntrica del Tribunal Constitucional amb el “cor de la democràcia”. Jo tenia entès que el “cor” de la democràcia era la sobirania popular, és a dir, el o els parlaments. Parlaments on s’arriba a acords polítics com el que va donar lloc a la Constitució del 1978 o a l’Estatut del 2006. Rodríguez Zapatero, incapaç de defensar allò a què es va comprometre públicament i que ell mateix va fer aprovar, confon ara greument, irresponsablement, un poder fàctic (el poder judicial, conegut per la seva aversió a la pluralitat lingüística i a la descentralització política) amb l’essència mateixa de la democràcia. Exactament com feia González amb un altre poder fàctic, el de l’exèrcit. I és que la metàfora, a més de poder ser inexacta i inadequada, també pot ser reveladora.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Dins i fora



És un lloc comú la manca de comunicació, a casa nostra, entre els escriptors que escriuen en català i els qui escriuen en castellà. Naturalment, el dèficit més gran és dels castellanoescrivents (i, hauríem d’afegir, dels castellanolectors) cap al català: el món en castellà és, o es pensa, autosuficient. Divendres passat en vam tenir una nova prova. Al programa de l’Emili Manzano entrevistaven un escriptor mexicà, d’orígens catalans, Jordi Soler, que viu i treballa a Barcelona des de fa uns quants anys. El llibre que presentava, titulat La fiesta del oso, recrea literàriament una història familiar, la d’un oncle-avi seu que va fer la guerra i que el 1939 va passar la frontera i va anar a parar al camp d’Argelers. Pel que van explicar en el programa de la televisió, un dels moments de la novel·la, de fet el que li dóna títol, és la festa de l’ós que té lloc a Prats de Molló (i que l’autor, quan va ser requerit en una pregunta que semblava innocent per la Marina Espasa, va reconèixer que no ha vist mai). Doncs bé, Soler no va tenir cap inconvenient a dir que desconeixia absolutament la novel·la de Joan-Lluís Lluís, El dia de l’ós, de la qual els mitjans catalans hem parlat a bastament, que s’ha reeditat en edició de butxaca i que ha merescut com a mínim un premi, el Crexells. I que tracta un tema que el mateix Soler considera important des del moment que li ha servit per al títol de la seva novel·la.

Aquesta "llunyania i solitud" dels escriptors catalans respecte de la seva pròpia societat, de què parla en Manel Ollé a l’últim número de L’Avenç a propòsit dels “contes russos” d’en Francesc Serés, o potser dit d’altra manera, el caràcter subaltern de la producció literària en català als països de parla catalana, tendeix a esborrar-se quan la nostra literatura és traduïda a fora, i és llegida (aparentment) sense cap pre-judici lingüístic previ. Avui que la televisió nostrada estrena una adaptació de Les veus del Pamano, no em sé estar de mostrar-vos dues fotos preses aquest mes d’agost a Alemanya. En una, precisament, s’hi veu com la novel·la de Jaume Cabré supera en vendes, a la llibreria de l’aeroport, el bestseller de Ruiz Zafón. A l’altra, el llibre de Baltasar Porcel sobre la Mediterrània és escortat, amb tota naturalitat, en un aparador de la Literaturhaus de Berlín, entre el Tàmesi de Peter Ackroyd i el Danubi de Claudio Magris. Les conclusions són, em sembla, massa òbvies com perquè ara les hagi de repetir.

divendres, 13 de novembre de 2009

Tot per una tassa de te

Ja fa molts anys, vaig sentir a Pierre Vilar, potser sopant a casa els pares, una afirmació que, feta amb la rotunditat amb què solia, em va sobtar. En concret, sostenia que Valéry Giscard d’Estaing havia perdut les eleccions de l’any 1981, en què optava a la reeleció com a president de la República, “per antipàtic”. Em va semblar, és clar, una afirmació poc “marxista”, però com sempre, venint de qui venia, tanmateix a considerar.

Avui hi he tornat a pensar, tants anys després, en llegir a la premsa els extractes del llibre de memòries que l’expresident Chirac acaba de publicar a França. La informació ressalta l’enemistat de Chirac envers Giscard d’Estaing, i en cita dues escenes concretes. L’una, l’any 1969, quan Chirac era ministre del Pressupost i anà a despatxar amb el seu superior, el ministre de Finances, que era Giscard d’Estaing. Giscard va demanar al conserge que li portés un te, però no es va prendre la molèstia de demanar a Chirac si és que ell també en volia un. Chirac, prou subtilment, va dir-li: “Gràcies, ministre, no bec mai te”.

L’altra escena és posterior, de l’any 1976, quan Giscard ja era president de la República i Chirac el seu primer ministre. La situació entre tots dos no era gens bona, i, per mirar d’assuaujar-la, Giscard el va convidar a ell i la seva dona a passar uns dies de vacances. Un vespre, Giscard va convidar a sopar, juntament amb el matrimoni Chirac, el seu monitor d’esquí i la dona d’aquest. La parella es va presentar, ell vestit amb un polo, i ella amb faldilla curta, mentre que els dos polítics i les dones respectives anaven amb vestits elegants de nit. La situació, per a Chirac, era enutjosa (la dona del monitor no parava d’estirar-se la faldilla, com si volgués allargar-la inútilment), i el seu retret és que Giscard no va fer cap gest, com a amfitrió, per alleugerir-la. El fet és que, en tornar a París, Chirac va donar el pas de trencar políticament amb Giscard i fundar el seu propi partit. La divisió de la dreta francesa s’havia consumat.

I ara penso que Vilar devia tenir raó. La qual cosa podria portar-nos a una consideració sobre el paper de l’individu en la història. Sense arribar al nas de Cleòpatra, és clar.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Anem plegats?

És un vell acudit anglès. L’explica el crític James Wood en la seva única, que jo sàpiga, novel·la publicada, The Book against God –un llibre potser massa autobiogràfic, on el protagonista, un jove incapaç d’acabar la seva tesi, que viu a expenses de la seva dona, pianista, en lloc d’escriure el seu treball acadèmic acaba escrivint un llibre (la novel·la mateixa, és clar) on passa comptes amb la seva educació cristiana i amb la figura del seu pare, pastor.

L’acudit fa així. Dos homes es troben i un li diu a l’altre: “I like to walk alone.” L’altre respon: “So do I. So, we could walk together”.

dijous, 22 d’octubre de 2009

De primera necessitat?

Amb l’anunci de la puja, prevista per a d’aquí uns mesos, del tipus de l’IVA, els diaris han tornat a explicar que hi ha un tipus de l’impost, l’anomenat superreduït, que és del 4 % i amb el qual es graven béns i serveis qualificats com de primera necessitat: el pa, la llet, els ous, i les verdures, fruites i hortalisses. Aquest tipus d'IVA s’aplica també, a més de les cadires de rodes per a minusvàlids o als habitatges de protecció oficial, als llibres, els periòdics i les revistes. Ja s’ha posat de relleu (recordo un article de l’Empar Moliner) la incoherència que suposa aplicar el tipus mínim als llibres, i no per exemple als discos. ¿Per què la música de Haydn per al sermó de les Set últimes paraules (jo tinc l’enregistrament de l’ECM, que us recomano) ha de pagar un IVA superior al d’un llibre de Michael Chabon, per dir-ne un, si és tan o més necessària per a l’esperit que les aventures d’un poli esquimal?

Però hi ha una altra incoherència que tal vegada no ha estat prou assenyalada: si el legislador, que es diu ara, considera que un llibre (o una revista) és un article de primera necessitat, per què no ho considera així el director de torn de la televisió pública catalana (o espanyola)? Per què la primera temptació d’un editor de premsa diària en dificultats és suprimir, o si més no retallar, el suplement de llibres? No havíem quedat que era un producte de primera necessitat? Per què és, doncs, el primer que aparten de l’audiència –a qui es pressuposa un desinterès cultural només comparable al del mateix periodista? Si se sotmet el suplement de llibres a una cura d’aprimament, no és perquè, en el fons, ho considerem un luxe i no pas una primera necessitat? Quina hipocresia és aquesta? En ocasions semblants, m’enrecordo de la dita que solia repetir Joan Fuster: “Aun no asamos, y ya pringamos.”

divendres, 2 d’octubre de 2009

La història i la locomotora

Prenc d’una taula aliena, amb el consentiment del propietari, els diaris del periodista Indro Montanelli que s’acaben d’editar a Itàlia amb el títol d’I conti con me stesso. Els diaris cobreixen, de forma discontínua, el període 1957-1978 i en el pròleg el curador en justifica, si calia, l’edició: “I diari sono documenti segretti scritti per diventari pubblici”, i afirma que en la majoria dels casos la intenció dels autors de diaris és que siguin la seva última obra, “quella che gli permetterà di prendere ancora una volta la parola dopo la morte e di costringere gli altri ad ascoltare”. Perquè, assegura, els diaris s’escriuen per a la posteritat: “Lo scrittore di diari che si professa insensibile al concetto di eternità è certamente un bugiardo”.

El cert és que el diari de Montanelli comença de forma impecable. La primera anotació, de 1957, registra una trucada que rep de Milà en què l’informen que un seu amic, Leo Longanesi, acaba de morir, d’un infart, davant la taula on treballava. I diu Montanelli que sobre la taula de treball, el difunt hi tenia una carta seva que començava així: “Caro Leo, stanotte ho sognato ch’eri morto...”. L’anotació següent ens trasllada a Milà, on Montanelli acut al funeral. La vídua li diu que ells, els amics, hauran d’acompanyar el fèretre fins al cementiri d’Imola, perquè ella ha de tornar a casa seva “a far le parti dell’uva” (som a finals de setembre). Acabat el funeral, agafen el cotxe. A mig camí, s’aturen, a Modena, a menjar “zampone” (per als qui no n’heu menjat, una pota de porc desossada i tornada a embotir amb la carn). I aleshores se’ls planteja un dilema: “A Modena ci fermiamo a mangiare lo zampone. E ne compriamo uno per ciascuno, da portare a casa. In un soprassalto, del tutto insincero, di decenza, obbietto que forse non sta bene seguire un morto con uno zampone in mano. ‘Crede Lei’, ribatte Ansaldo, ‘che Longanesi, se fosse al posto nostro e noi al suo, avrebbe di questi scrupoli?’”.

Anys més tard, en un altre moment del dietari, es torna a referir a aquesta anècdota: es veu que no va ser tan fàcil oblidar els escrúpols de seguir el mort amb un zampone a la mà. El cert és que la lectura dels dietaris acaba resultant decebedora: costa simpatitzar amb Montanelli, un personatge que s’agrada massa, és massa conscient de la seva influència. Quan, en els anys de la violència de les Brigades Roges, li disparen a la cama, sembla que estigui content d’ocupar totes les portades dels diaris i de rebre la visita dels polítics. (Per cert, que anota que l’atemptat que ha sofert és celebrat amb xampany en dos salons milanesos: el de l’editora Inge Feltrinelli i el de l’arquitecta Gae Aulenti). La connivència amb els polítics, una constant dels dietaris, és potser de les coses que més impressiona, negativament, de tot el que explica Montanelli. De tant en tant, però, i en un estil sovint aforístic, hi ha una afirmació que paga la pena. Com aquesta: “La più grande prova di amicizia che un intellettuale possa dare a un altro intellettuale sarebbe quella di confessargli che non ha piú letto Leopardi dai tempi del Liceo, che non ha nessuna voglia di farlo, e che le poche volte che ci si è provato è morto di noia”. O aquesta altra, que m’agrada particularment i que ell atribueix a Moravia: “La Storia è un’invenzione dell’Ottocento, come la locomotiva”.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Franco no necessitava traductor

Entre els papers que remeno ara en un arxiu particular, trobo un retall de premsa, sense datar però corresponent sens dubte a 1957, relatiu a la visita que Franco va fer a València a finals d'octubre d’aquell any, després de la gran riuada del Túria que provocà morts i destrosses importants. La crònica del diari està redactada en l’habitual to amb què la premsa de l’època adula el dictador (“La sonrisa paternal del Caudillo ha sido como un rayo de sol para las pobres gentes” que han perdut les seves cases, etc.), però hi ha un detall que surt de l'habitual. Diu la crònica: “Cerca del Paseo de las Moreras, del poblado de Nazaret, en el lugar denominado ‘El Racó’, el Caudillo se detuvo contemplando el trabajo de remoción de tierras que un grupo de huertanos realizaba.” Franco, envoltat del seu sèquit, interroga aleshores un hortolà, el qual “con respeto y con llaneza, en un castellano deficiente, inició su relato.” Enmig de la seva explicació, algú de la comitiva oficial somriu (potser en constatar el “castellano deficiente” de l’hortolà?), la qual cosa fa que el pagès s’enfadi i, sempre segons la crònica, s’exclami: “’Això no és cosa de risa, és una cosa molt sèria’. Y ya embalado, en vernáculo, afirmó: ‘Mosatros som de la terra [i] hem de treballar de nit i de dia’”. Aleshores, segueix explicant el redactor anònim, “una de las personalidades presentes quiso traducirle al Caudillo la frase, pero Franco le detuvo con el gesto, indicando que le entendía perfectamente.”

És extraordinari constatar com Franco va ser, en tot, un referent i un precursor per a Aznar: ara sabem que també parlava català en la intimitat.

dilluns, 21 de setembre de 2009

El paper de les revistes

Estripant papers endarrerits, trobo una carta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en què em demanen permís per reproduir, en uns “quaderns divulgatius” editats per aquesta associació, una determinada crítica publicada fa poc a L’Avenç. La carta està signada per la secretaria tècnica de l’AELC, i té tota l’aparença de ser una carta estàndard, on només canvia, en cada ocasió, el destinatari i la referència de la crítica que se sol·licita reproduir. El que em crida l’atenció, i és només per això que en parlo, és que aquesta carta estàndard diu que el propòsit és recollir “les crítiques aparegudes en els mitjans de comunicació”, però després, quan concreta la petició, diu així: “En el cas del diari que dirigiu, es tracta del següent article...” La redacció de la carta no fa més que confirmar-me el que he observat repetidament (per exemple, quan una editora especialment atenta a la promoció dels seus llibres us inunda amb missatges on recalca com n’han parlat de bé... els diaris), i és que per a molta gent “la” crítica és la que publiquen els diaris, i obvien sistemàticament la que fem les revistes. En l’entrevista que vaig fer a Josep M. Espinàs, ell se’m queixava que ja no hi havia revistes que dediquessin “sis pàgines a parlar d’un llibre”. Però el cas és que, quan ho fem (encara que “només” en siguin tres, de pàgines), per als editors, i també per a l’associació d’escriptors, l’únic que sembla comptar és la crítica, més breu, immediata i fugissera, del diari. Quina contradicció més gran, en què ens movem les revistes culturals: d’una banda s’enyoren, de l’altra s’ignoren. I si vencíem la mandra (lectora)?

dimecres, 13 de maig de 2009

La funesta ideologia


S’ha publicat als Estats Units un llibre sobre la biblioteca privada de Hitler. Una ressenya a la NYRB ens assabenta dels gustos literaris d’aquell insòlit “constant reader”. Des del 1942 se sabia, per un periodista nord-americà destinat a Berlín, que la biblioteca del Führer era important en nombre: uns 16.000 volums, repartits entre la seva residència oficial a Berlín i el refugi muntanyenc del Berghof. No és cap sorpresa que una bona part de la biblioteca fos dedicada a la història militar. Però també hi havia “ficció popular”: per exemple, les novel·les de l’oest de Karl May (que jo havia llegit amb fruïció de molt petit, amb els personatges d’Old Shatterhand i l’indi Winnetou!) i que el dictador rellegia constantment i recomanava als seus generals com a manuals d’estratègia. I novel·les de lladres i serenos. O d’amor romàntic, que folrava perquè no se’n veiés el títol.

L’estudi ara publicat se centra en els 1.200 volums que, de la biblioteca de Hitler, es conserven a la Biblioteca del Congrés, a Washington DC. L’autor en destaca sobretot alguns temes, com l’ocultisme, les teories esotèriques que van interessar sempre al gran dictador –al costat, és clar, de les obres racistes i nacionalistes. Però al ressenyador li interessa particularment saber si els llibres d’aquesta extensa biblioteca ens permeten saber “com va arribar a ser el que va ser? Com va arribar a fer el que va fer?” En aquest sentit, dissenteix de l’autor, perquè no considera que el problema fos que Hitler era un autodidacta, i que bevia en les fonts errònies. I apunta: “Potser un terme millor fóra lumpenintel·lectual”. I remarca que no és el seu aprenentatge defectuós el que era perillós, sinó les seves idees. Unes idees que, probablement, no haurien estat millors si hagués tingut una educació sòlida (al capdavall, no cal haver llegit Littell per saber que l’alta cultura podia coexistir amb la barbàrie nazi) .

I cita l’exemple eloqüent d’un editor de Munic, Julius Lehmann, que editava obres de caire nazi o semi-nazi i que no es cansava d’enviar-ne exemplars de cortesia al dictador (a la Biblioteca del Congrés se’n conserven una cinquantena) amb una dedicatòria que els presentava com a “maons” per a la construcció del nazisme. Doncs bé, J.F. Lehmann era el més destacat editor de publicacions mèdiques de tot Alemanya, quan Alemanya era el país on la ciència era més avançada, els beneficis de les quals servien per subvencionar les seves publicacions d’extrema-dreta. La medicina honesta al servei de la “higiene racial”. En definitiva, el poder de la ideologia, que a vegades esfereeix.

dilluns, 11 de maig de 2009

Cantar l'alirón


L’imprevist resultat d’ahir al Camp Nou ha dilatat uns dies allò que tots els culés esperàvem: cantar l’alirón. Mentre espero que sigui l’hora del partit, al telenotícies fan una lliçó d’etimologia recreativa i expliquen que, mentre el diccionari de la Real Academia Española dóna una improbable etimologia àrab per a aquest mot intraduïble, alirón, n’hi ha una altra (que trobareu recollida a diversos llocs de la xarxa) que, si no és certa, és ben trobada. Fa així: a finals del segle XIX, els anglesos s’instal·len a la conca del riu Nerbion, al País Basc, per explotar les mines de ferro. Quan els enginyers anglesos troben una veta tota de ferro, hi escriuen: “ALL IRON”. Els miners ho celebren, perquè això els representa cobrar una prima. I d’aquí, de l’alegria per haver trobat “all iron”, l’expressió passa al món del futbol, i esdevé un crit de victòria de l’Athletic de Bilbao, que després s’ha generalitzat a tot el futbol espanyol. A mi, m’agrada pensar que aquesta etimologia tan vinculada als orígens proletaris del futbol és veritable. Després de tot, les victòries d’enguany han vingut per la, anava a dir nostra, capacitat de jugar esplèndidament però també de saber, quan ha convingut, picar pedra. Encara que fos un mineral de ferro tan dur com la defensa del Chelsea. I perdoneu-me l’expansió, però em sembla que, enguany, sí que ens ho podem permetre.

divendres, 8 de maig de 2009

De què escriure?


L’anècdota és prou coneguda. Mercè Rodoreda l’explicava així en una entrevista que li va fer la Roig: “Una vegada, quan era jove, vaig anar a veure el director de La Rambla i li vaig dir que volia aprendre a escriure a través del periodisme. Em va mirar i em va dir: ‘primer visqui, després escrigui’”. Sense l’experiència de la vida, la literatura no és possible? No sabem, és clar, si, quan era exiliat a París als anys vint, el futur director de La Rambla, Domènec de Bellmunt, ara reeditat, havia llegit Gide, que, a Les faux-monnayeurs (1925) havia escrit: “Il me semble parfois qu’écrire empêche de vivre, et qu’on peut s’exprimer mieux par des actes que par des mots.” Una afirmació qüestionable: en tot cas, la posteritat de Gide no li ve pels seus actes, sinó per allò que va escriure.

I d’aquesta experiència vital prèvia sense la qual no podem escriure, què en treiem, què n’escrivim? Ahir vaig trobar aquesta cita de Renan: “On ne doit jamais écrire que de ce qu’on aime” (del pròleg a Souvenirs d’enfance et de jeneusse). Pot semblar un bon consell, però és un consell prou limitador. De fet, hi podríem contraposar aquest aforisme, altre cop de Gide i també prou conegut: “C'est avec les beaux sentiments qu'on fait de la mauvaise littérature” (de la Lettre à François Mauriac). Rodoreda sembla confirmar-lo, tot capgirant-lo: la seva literatura és cada cop millor, a força d’abandonar els bons sentiments. Tot i que encara hi ha qui es pensa que és una escriptora sentimental.

I queda, és clar, el “com” escriure. L’estil, sens dubte, però també la llengua. La primera vegada que vaig sentir esmentar Els moneders falsos va ser, a classe, a la Carme Serrallonga. I va utilitzar aquesta forma, “moneder fals”, tan pròxima a la francesa i que és d’altra banda la que segueix donant el Diccionari de l’Institut. Molts anys després la novel·la es va traduir al català, per un defensor del “català que ara es parla”. El títol: Els falsificadors de moneda. El debat segueix obert.

dilluns, 27 d’abril de 2009

À quoi sert, la géographie?

El president francès, Nicholas Sarkozy, insisteix a tirar endavant la iniciativa de fer un “cens ètnic” de la població francesa. L’encàrrec el va fer al Comissari per a la Diversitat, un advocat d’origen algerià convertit en un empresari exitós, amb la finalitat de “mesurar l’amplitud de la discriminació i de l’eficàcia de les polítiques d’integració”. Però la mesura ha aixecat immediatament polseguera a França, un país on és molt difícil qüestionar les veritats establertes. I la “veritat” diu que la República francesa no fa distinció de cap mena (ni de raça, ni de color, ni de creença, ni d’origen) entre els seus ciutadans, i que tots són francesos i prou. Encara que aquesta veritat la trobem desmentida diàriament, per la discriminació que pateixen els francesos d’origen magribí de les perifèries urbanes, ha estat justament Fadela Amara, secretària d’Estat de Política de la Ciutat, això és, la delegada del govern per coordinar les polítiques a la banlieue, una de les primeres veus crítiques amb les intencions del seu president Sarkozy: “Les estadístiques ètniques, la discriminació positiva, les quotes, tot això és una caricatura. La nostra República no ha d’esdevenir un mosaic de comunitats”. I ha afegit, amb una comparació innecessària, que a França “ningú no ha de portar ja cap estrella groga”.

Més enllà de la discussió, interessant i necessària, entre els dos diversos models de fer front a la qüestió de la immigració (el “multiculturalista” dels països anglosaxons vs. “l’integracionista” de França), el debat actual em recorda una petita discussió que un dia teníem a casa amb Pierre Vilar. Ell deia que els diccionaris enciclopèdics podrien guanyar línies de text si s’estalviaven de fer-hi constar el lloc de naixement (i de mort) dels personatges que ressenyaven. Al capdavall, sostenia, sovint el lloc de naixement és accidental, i l’important, el decisiu, són les dates: la cronologia i no pas la geografia. És clar que en el fons de l’afirmació de Vilar hi havia aquesta arrelada creença (per a un francès com ell, nascut a Occitània i estudiós del “cas català”!) que la República francesa fa tots els ciutadans iguals, hagin nascut on hagin nascut. És una llàstima que el “malestar de la banlieue” no faci més que desmentir-lo.

dimarts, 3 de març de 2009

Rimbaud, mite perdurable


Edmund White, biògraf de Proust (entre d’altres coses), ha publicat una biografia breu de Rimbaud, un poeta de vida també breu –va morir als trenta-set anys- i d’obra encara més breu -deixà d’escriure als vint-, però d’una influència pregona, canònica. White focalitza la biografia en la relació homosexual de Rimbaud amb Verlaine, i m’ha semblat que en el fons simpatitza més amb Verlaine, perquè tot i ser més gran, és víctima de la tirania de l’adolescent Rimbaud, a qui no podem deixar de veure, talent a banda, com un home més calculador que no pas l’altre. White sosté que “la llegenda de Rimbaud ha estat increïblement llarga, contradictòria i àmplia, molt més vigorosa que no la reputació pòstuma de Verlaine, per exemple.” I n’apunta una possible raó: “Potser els poetes obscurs (i Rimbaud va inventar l’obscuritat) acaben tenint més renom que no els transparents, ja que només els obscurs necessiten interpretació –aquest és el seu atractiu perdurable tant per als exegetes acadèmics com per als místics adolescents. En el cas de Rimbaud també hi va jugar a favor la seva reputació com a adolescent rebel –la seva arrogància indignada, les seves poses fotogèniques, la seva impertinència extrema, la seva sexualitat aberrant, la seva renúncia definitiva a l’art als dinou anys i la seva sobtada, audaç partida cap a l’Àfrica”.

En tot cas, Rimbaud va esdevenir aviat un mite que ha estat reivindicat des de costats molt diferents. White esmenta un llibre francès publicat el 1961 amb el títol de Le Mythe de Rimbaud on hi ha capítols sobre Rimbaud el Simbolista, el Decadent, el Surrealista, el Cabalista, el Màgic, el Sant, el Feixista, el Patriota francès, el Communard, el Bolxevic, el Burgès Honest, la Veu de les Ardenes, l’Home d’Acció, l’Aventurer, el Perdonavides, i el Pervertit!

Llegint-lo, me n’he recordat d’una entrevista que vaig llegir ja fa anys en un suplement dominical amb Jim Jarmusch. Jarmusch hi explicava que, abans de dedicar-se al cinema, havia escrit poesia. I deia: “En aquella època, jo estava molt influït per Rambo”. El periodista, que devia haver estudiat en una facultat de ciències de la comunicació (sic), ho va escriure així, Rambo, i tan ample. Rimbaud, mite perdurable, sí: però per als happy few.

dijous, 5 de febrer de 2009

Coses de l'idioma

Que el futur del català depèn del seu prestigi social és, em sembla, una afirmació indiscutible. Una notícia a La Vanguardia digital d'avui em confirma una intuïció que fa temps que tinc: que la nova immigració ajudarà el català, entre altres coses perquè forçarà una part de la vella immigració a adoptar la llengua catalana com a element de distinció social. La notícia, generada per la secretaria de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, diu que "Els castellanoparlants estudien més català per no quedar en desavantatge amb els immigrants" i perquè "aprendre la llengua també els serveix per marcar el sentiment de pertinença a la societat catalana." L'augment dels inscrits als cursos de català, per raons, és clar, fonamentalment "pragmàtiques" (llegiu incrementar les seves possibilitats laborals), permet parlar, segons la font esmentada, d'aquest petit fenomen. Del qual, avui mateix, n'he tingut una confirmació indirecta per un comentari de C., una irlandesa que viu a Barcelona i que s'ha matriculat en un curs de català on la immensa majoria són gent d'aquí (cosa que, evidentment, la deu sorprendre: al seu país, aquesta mena de cursos són, per definició, per a estrangers).

En tot cas, més enllà del seu abast, aquest és indubtablement un fenomen real, i ampli: no fa gaire, vaig llegir en un paper que a València hi ha pares de classe mitjana que, tot i parlar en castellà, inscriuen els seus fills a escoles concertades on s'ensenya el valencià per tal de no portar-los a l'escola pública, castellanoparlant, que és on van els fills dels immigrants. De fet, la necessitat de l'immigrant que ja fa temps que viu al país de diferenciar-se respecte del qui acaba d'arribar, ja l'havia explicada en forma satírica una cançó de la Trinca de fa molts anys, que potser recordareu. En qualsevol cas, la notícia que comento és una mostra de la complexitat de la situació present, que, com no podria ser altrament, és plena de matisos -matisos que solen escapar als predicadors entusiastes de l'enfonsament al qual suposadament assistim.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Metereologia

Em trobo un veí a l'ascensor. Treballa a la Caixa, i sembla alleujat perquè el matí, plujós, li ha reportat més aviat poca feina. I em cita una vella dita del comerç, en un català que ja no és el d'ara: "Carrers molls, calaixos eixuts."

dilluns, 2 de febrer de 2009

Actualitzar els clàssics

És un dels debats permanents del nostre present artístic. Com acostar a un públic d'avui una obra de fa més de 350 anys, sense trair-la, sense estrafer-la, sense fins i tot negar-la? Ahir, al Liceu, a l'assaig general de L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, en vam tenir una bona mostra. M'avanço: del tot reeixida, al meu parer. La direcció artística és d'un novaiorquès afincat a Europa, David Alden, que ha fet uns muntatges (algú en diria post-moderns) de Händel i de Monteverdi mateix, entre d'altres autors, on accentua tant el costat caricaturesc dels personatges com la càrrega política de l'obra. Aquest és el cas, sens dubte, de L'incoronazione, una obra de mitjan segle XVII que té una importància dins la història de l'òpera, en la mesura que és la primera obra, o una de les primeres, que, a Venècia, abandona els salons cortesans per fer-se en un teatre burgès, on el públic paga una entrada. És també la primera obra en què els personatges mitològics són substituïts per personatges històrics, trets en aquesta ocasió dels Annals de Tàcit, entre altres.

La història és senzilla, malgrat que l'obra és llarga: l'emperador Neró s'enamora de Popea, una trepa, que no para fins que no fa desterrar Octàvia i se cenyeix ella la corona reial. Tàcit va ser explícit respecte a Popea: "Tenia totes les virtuts, tret de l'honestedat". Però Alden, amb la seva posada en escena "gamberra" (disculpeu la banalitat de l'adjectiu), aconsegueix subratllar l'absoluta modernitat del conflicte plantejat pel llibretista, un extraordinari Gian Francesco Busenello: és una obra sobre la relació del sexe i la política. Una modernitat, la de Busenello ofert per Alden, absolutament compatible amb l'emoció estètica antiga que destil·len les dues àries amoroses entre Neró i Popea, en el més pur estil de Monteverdi, o la delicada cançó de bressol amb què la dida, despullada per un moment del seu costat caricaturesc, va fer cruixir alguna butaca prop meu.

dijous, 22 de gener de 2009

De símptomes i diagnòstics

Aquesta setmana, la pel•lícula El cant dels ocells d’Albert Serra ha estat la gran triomfadora (disculpeu el tòpic) dels premis Gaudí que enguany atorga, per primer cop, l’Acadèmia del Cinema Català: millor pel•lícula, millor director i millor fotografia. De la pel•lícula en va parlar, i molt bé, l’Imma Merino a L’avenç del mes de juliol passat, arran de la seva presentació a Canes. Després s’ha estrenat a Barcelona, en un parell de sales o tres (per contra, a París es podrà veure a sis cinemes), però ja no sou a temps de veure-la. Jo tampoc no l’he vista. Una pel•lícula per a minories, doncs, que sembla, un cop més, confirmar la idea que la cultura catalana –perdó, en llengua catalana- només produeix obres d’”alta cultura”: tornem a allò que deia, ja fa tants anys, Joaquim Molas, que la cultura catalana té el cap gros i el cos petit.

És aquest, el destí fatal (com deia la Bella Helena que feia la Lizaran) de la cultura catalana? Hi penso mentre escolto, amb un somriure quasi permanent, el debut discogràfic d’un grup que es fa dir Manel. Quatre exalumnes de l’escola Costa i Llobera (Sarrià-Sant Gervasi, per qui no sigui de la ciutat), que fan unes lletres magnífiques amb cançons que es poden dir “Captatio benevolentiae” (però també “Els guapos són els raros”, de l’Arnau Vallbé, una de les meves preferides). I amb un sentit musical innegable, que demostra que n’han escoltat molta, de música, i de la bona. Qui els escoltarà, a ells? El seu públic, és un públic només catalanoparlant? Va més enllà? On arriba? (És clar que la música circula més fàcilment per la xarxa: el disc no tindrà, de ben segur, les dificultats de distribució de la pel•lícula).

I el mateix dia que s’anuncien els premis Gaudí (no podríem haver estat una mica més originals a l’hora de triar el nom?), els clàssics grecollatins de la Bernat Metge (una altra creació en el camp de l’alta cultura!) arriba als quioscos en una edició econòmica. Mentrestant, l’Albert Serra explica que la seva pel•lícula no és elitista sinó popular: ell no ha estudiat cinema, els seus fotògrafs no havien agafat mai abans una càmera, i els actors els va reclutar en un bar de Banyoles, sentint-los parlar mentre (posem-hi) jugaven al dòmino. Símptomes diversos, d’abast diferent, difícils d’encaixar en un diagnòstic. Un diagnòstic, en tot cas, que no acaba d’encaixar amb l’apocalipsi que a alguns, de tant en tant, els agrada anunciar.

dijous, 8 de gener de 2009

Vos papiers, s’il vous plaît!

El vell crit de la policia francesa ressona, avui més que mai, a l’Europa comunitària. La immigració és i serà el gran tema de la nostra societat contemporània. Els diaris diuen que la crisi present ha frenat dràsticament l’arribada de nous immigrants, però afegeixen tot seguit que l’Europa envellida necessitarà aquesta mà d’obra així que comenci la recuperació. O sigui que el fenomen no s’ha acabat. Mentrestant, i en un context particularment negatiu a causa de la recessió, haurem de seguir pensant com integrar, és a dir com incorporar a la comunitat (afortunadament, ja no usem el verb assimilar, que vol dir, segons l’IEC, “fer semblant una cosa a una altra”), la gent nouvinguda. Sabent que el resultat final no pot ser el mateix d’abans.

Encara que n’hi ha molts que s’hi resisteixen. N’acabem de tenir un exemple a Rotterdam, als civilitzats i tolerants Països Baixos. Rotterdam és la primera gran ciutat europea que ha elegit un alcalde d’origen immigrant, Ahmed Aboutaleb, nascut al Marroc. Segons que diu un diari holandès, en la cerimònia de presa de possessió del càrrec, el polític de la dreta populista Marco Pastors li va entregar al nou alcalde un sobre buit adreçat al rei del Marroc, amb la pretensió que Aboutaleb se’n servís per retornar el seu passaport marroquí. És a dir, amb aquest gest insultant l’instava a renunciar a la ciutadania marroquina, perquè, per als populistes (el gran mal polític del nostre temps, i no només a Holanda), el fet que l’alcalde tingui dos passaports significa una manca de lleialtat cap als Països Baixos. No hi fa res, afegeix el diari, que Aboutaleb hagi servit aquest país de forma exemplar durant 35 anys: per a aquesta mena de patriotisme obtús, el nou alcalde no serà un holandès de debò fins que no hagi estripat el seu passaport marroquí. “Per tant, el sobre buit és una moció de no confiança”, conclou el diari, que afegeix: “El primer alcalde immigrant no mereix aquesta mena de benvinguda”.

De tota manera, fins i tot els que tenen els papers en regla no sempre són benvinguts, ni per a tothom. Avui mateix llegeixo que hi ha la idea d’utilitzar la imatge d’Obama per fer una campanya de denúncia del fet que la policia europea (i la nord-americana) segueixen demanant dues vegades més els papers als ciutadans d’aparença forània que no pas a la resta. Però això, que els papers no basten per ser ben acceptat, ja fa temps que ho va entendre Michael Jackson, amb les conseqüències esgarrifoses que tots sabem.