dimecres, 13 de maig de 2009

La funesta ideologia


S’ha publicat als Estats Units un llibre sobre la biblioteca privada de Hitler. Una ressenya a la NYRB ens assabenta dels gustos literaris d’aquell insòlit “constant reader”. Des del 1942 se sabia, per un periodista nord-americà destinat a Berlín, que la biblioteca del Führer era important en nombre: uns 16.000 volums, repartits entre la seva residència oficial a Berlín i el refugi muntanyenc del Berghof. No és cap sorpresa que una bona part de la biblioteca fos dedicada a la història militar. Però també hi havia “ficció popular”: per exemple, les novel·les de l’oest de Karl May (que jo havia llegit amb fruïció de molt petit, amb els personatges d’Old Shatterhand i l’indi Winnetou!) i que el dictador rellegia constantment i recomanava als seus generals com a manuals d’estratègia. I novel·les de lladres i serenos. O d’amor romàntic, que folrava perquè no se’n veiés el títol.

L’estudi ara publicat se centra en els 1.200 volums que, de la biblioteca de Hitler, es conserven a la Biblioteca del Congrés, a Washington DC. L’autor en destaca sobretot alguns temes, com l’ocultisme, les teories esotèriques que van interessar sempre al gran dictador –al costat, és clar, de les obres racistes i nacionalistes. Però al ressenyador li interessa particularment saber si els llibres d’aquesta extensa biblioteca ens permeten saber “com va arribar a ser el que va ser? Com va arribar a fer el que va fer?” En aquest sentit, dissenteix de l’autor, perquè no considera que el problema fos que Hitler era un autodidacta, i que bevia en les fonts errònies. I apunta: “Potser un terme millor fóra lumpenintel·lectual”. I remarca que no és el seu aprenentatge defectuós el que era perillós, sinó les seves idees. Unes idees que, probablement, no haurien estat millors si hagués tingut una educació sòlida (al capdavall, no cal haver llegit Littell per saber que l’alta cultura podia coexistir amb la barbàrie nazi) .

I cita l’exemple eloqüent d’un editor de Munic, Julius Lehmann, que editava obres de caire nazi o semi-nazi i que no es cansava d’enviar-ne exemplars de cortesia al dictador (a la Biblioteca del Congrés se’n conserven una cinquantena) amb una dedicatòria que els presentava com a “maons” per a la construcció del nazisme. Doncs bé, J.F. Lehmann era el més destacat editor de publicacions mèdiques de tot Alemanya, quan Alemanya era el país on la ciència era més avançada, els beneficis de les quals servien per subvencionar les seves publicacions d’extrema-dreta. La medicina honesta al servei de la “higiene racial”. En definitiva, el poder de la ideologia, que a vegades esfereeix.