L’imprevist resultat d’ahir al Camp Nou ha dilatat uns dies allò que tots els culés esperàvem: cantar l’alirón. Mentre espero que sigui l’hora del partit, al telenotícies fan una lliçó d’etimologia recreativa i expliquen que, mentre el diccionari de la Real Academia Española dóna una improbable etimologia àrab per a aquest mot intraduïble, alirón, n’hi ha una altra (que trobareu recollida a diversos llocs de la xarxa) que, si no és certa, és ben trobada. Fa així: a finals del segle XIX, els anglesos s’instal·len a la conca del riu Nerbion, al País Basc, per explotar les mines de ferro. Quan els enginyers anglesos troben una veta tota de ferro, hi escriuen: “ALL IRON”. Els miners ho celebren, perquè això els representa cobrar una prima. I d’aquí, de l’alegria per haver trobat “all iron”, l’expressió passa al món del futbol, i esdevé un crit de victòria de l’Athletic de Bilbao, que després s’ha generalitzat a tot el futbol espanyol. A mi, m’agrada pensar que aquesta etimologia tan vinculada als orígens proletaris del futbol és veritable. Després de tot, les victòries d’enguany han vingut per la, anava a dir nostra, capacitat de jugar esplèndidament però també de saber, quan ha convingut, picar pedra. Encara que fos un mineral de ferro tan dur com la defensa del Chelsea. I perdoneu-me l’expansió, però em sembla que, enguany, sí que ens ho podem permetre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada