divendres, 8 de maig de 2009

De què escriure?


L’anècdota és prou coneguda. Mercè Rodoreda l’explicava així en una entrevista que li va fer la Roig: “Una vegada, quan era jove, vaig anar a veure el director de La Rambla i li vaig dir que volia aprendre a escriure a través del periodisme. Em va mirar i em va dir: ‘primer visqui, després escrigui’”. Sense l’experiència de la vida, la literatura no és possible? No sabem, és clar, si, quan era exiliat a París als anys vint, el futur director de La Rambla, Domènec de Bellmunt, ara reeditat, havia llegit Gide, que, a Les faux-monnayeurs (1925) havia escrit: “Il me semble parfois qu’écrire empêche de vivre, et qu’on peut s’exprimer mieux par des actes que par des mots.” Una afirmació qüestionable: en tot cas, la posteritat de Gide no li ve pels seus actes, sinó per allò que va escriure.

I d’aquesta experiència vital prèvia sense la qual no podem escriure, què en treiem, què n’escrivim? Ahir vaig trobar aquesta cita de Renan: “On ne doit jamais écrire que de ce qu’on aime” (del pròleg a Souvenirs d’enfance et de jeneusse). Pot semblar un bon consell, però és un consell prou limitador. De fet, hi podríem contraposar aquest aforisme, altre cop de Gide i també prou conegut: “C'est avec les beaux sentiments qu'on fait de la mauvaise littérature” (de la Lettre à François Mauriac). Rodoreda sembla confirmar-lo, tot capgirant-lo: la seva literatura és cada cop millor, a força d’abandonar els bons sentiments. Tot i que encara hi ha qui es pensa que és una escriptora sentimental.

I queda, és clar, el “com” escriure. L’estil, sens dubte, però també la llengua. La primera vegada que vaig sentir esmentar Els moneders falsos va ser, a classe, a la Carme Serrallonga. I va utilitzar aquesta forma, “moneder fals”, tan pròxima a la francesa i que és d’altra banda la que segueix donant el Diccionari de l’Institut. Molts anys després la novel·la es va traduir al català, per un defensor del “català que ara es parla”. El títol: Els falsificadors de moneda. El debat segueix obert.