Actualitzar els clàssics

És un dels debats permanents del nostre present artístic. Com acostar a un públic d'avui una obra de fa més de 350 anys, sense trair-la, sense estrafer-la, sense fins i tot negar-la? Ahir, al Liceu, a l'assaig general de L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, en vam tenir una bona mostra. M'avanço: del tot reeixida, al meu parer. La direcció artística és d'un novaiorquès afincat a Europa, David Alden, que ha fet uns muntatges (algú en diria post-moderns) de Händel i de Monteverdi mateix, entre d'altres autors, on accentua tant el costat caricaturesc dels personatges com la càrrega política de l'obra. Aquest és el cas, sens dubte, de L'incoronazione, una obra de mitjan segle XVII que té una importància dins la història de l'òpera, en la mesura que és la primera obra, o una de les primeres, que, a Venècia, abandona els salons cortesans per fer-se en un teatre burgès, on el públic paga una entrada. És també la primera obra en què els personatges mitològics són substituïts per personatges històrics, trets en aquesta ocasió dels Annals de Tàcit, entre altres.

La història és senzilla, malgrat que l'obra és llarga: l'emperador Neró s'enamora de Popea, una trepa, que no para fins que no fa desterrar Octàvia i se cenyeix ella la corona reial. Tàcit va ser explícit respecte a Popea: "Tenia totes les virtuts, tret de l'honestedat". Però Alden, amb la seva posada en escena "gamberra" (disculpeu la banalitat de l'adjectiu), aconsegueix subratllar l'absoluta modernitat del conflicte plantejat pel llibretista, un extraordinari Gian Francesco Busenello: és una obra sobre la relació del sexe i la política. Una modernitat, la de Busenello ofert per Alden, absolutament compatible amb l'emoció estètica antiga que destil·len les dues àries amoroses entre Neró i Popea, en el més pur estil de Monteverdi, o la delicada cançó de bressol amb què la dida, despullada per un moment del seu costat caricaturesc, va fer cruixir alguna butaca prop meu.