dijous, 22 d’octubre de 2009

De primera necessitat?

Amb l’anunci de la puja, prevista per a d’aquí uns mesos, del tipus de l’IVA, els diaris han tornat a explicar que hi ha un tipus de l’impost, l’anomenat superreduït, que és del 4 % i amb el qual es graven béns i serveis qualificats com de primera necessitat: el pa, la llet, els ous, i les verdures, fruites i hortalisses. Aquest tipus d'IVA s’aplica també, a més de les cadires de rodes per a minusvàlids o als habitatges de protecció oficial, als llibres, els periòdics i les revistes. Ja s’ha posat de relleu (recordo un article de l’Empar Moliner) la incoherència que suposa aplicar el tipus mínim als llibres, i no per exemple als discos. ¿Per què la música de Haydn per al sermó de les Set últimes paraules (jo tinc l’enregistrament de l’ECM, que us recomano) ha de pagar un IVA superior al d’un llibre de Michael Chabon, per dir-ne un, si és tan o més necessària per a l’esperit que les aventures d’un poli esquimal?

Però hi ha una altra incoherència que tal vegada no ha estat prou assenyalada: si el legislador, que es diu ara, considera que un llibre (o una revista) és un article de primera necessitat, per què no ho considera així el director de torn de la televisió pública catalana (o espanyola)? Per què la primera temptació d’un editor de premsa diària en dificultats és suprimir, o si més no retallar, el suplement de llibres? No havíem quedat que era un producte de primera necessitat? Per què és, doncs, el primer que aparten de l’audiència –a qui es pressuposa un desinterès cultural només comparable al del mateix periodista? Si se sotmet el suplement de llibres a una cura d’aprimament, no és perquè, en el fons, ho considerem un luxe i no pas una primera necessitat? Quina hipocresia és aquesta? En ocasions semblants, m’enrecordo de la dita que solia repetir Joan Fuster: “Aun no asamos, y ya pringamos.”