De l’ús inadequat de la metàfora

La metàfora, com també ocorre amb la comparació, és una figura retòrica delicada de fer servir. Pot ser brillant, inesperada, subtil. Però pot ser també grollera o, el que és pitjor, inexacta i, al mateix temps, inadequada. Fa una colla d’anys en vam tenir una prova, d’aquest ús desafortunat de la metàfora, amb Felipe González, que en una entrevista a El País, posterior a l’intent de cop d’Estat del 23-F, va afirmar que l’Exèrcit era “la columna vertebral” de l’Estat. Una afirmació gravíssima, perquè confonia una branca de l’administració de l’Estat, amb l’element que el sosté. Justament en el moment que Espanya deixava finalment enrere els pronunciamientos i les dictadures militars, González relliscava pel pendent de l’elogi mal entès i llagoter.

Ara hi ha reincidit un altre president del govern, Rodríguez Zapatero, amb la seva comparació excèntrica del Tribunal Constitucional amb el “cor de la democràcia”. Jo tenia entès que el “cor” de la democràcia era la sobirania popular, és a dir, el o els parlaments. Parlaments on s’arriba a acords polítics com el que va donar lloc a la Constitució del 1978 o a l’Estatut del 2006. Rodríguez Zapatero, incapaç de defensar allò a què es va comprometre públicament i que ell mateix va fer aprovar, confon ara greument, irresponsablement, un poder fàctic (el poder judicial, conegut per la seva aversió a la pluralitat lingüística i a la descentralització política) amb l’essència mateixa de la democràcia. Exactament com feia González amb un altre poder fàctic, el de l’exèrcit. I és que la metàfora, a més de poder ser inexacta i inadequada, també pot ser reveladora.