dilluns, 16 de novembre de 2009

Dins i fora



És un lloc comú la manca de comunicació, a casa nostra, entre els escriptors que escriuen en català i els qui escriuen en castellà. Naturalment, el dèficit més gran és dels castellanoescrivents (i, hauríem d’afegir, dels castellanolectors) cap al català: el món en castellà és, o es pensa, autosuficient. Divendres passat en vam tenir una nova prova. Al programa de l’Emili Manzano entrevistaven un escriptor mexicà, d’orígens catalans, Jordi Soler, que viu i treballa a Barcelona des de fa uns quants anys. El llibre que presentava, titulat La fiesta del oso, recrea literàriament una història familiar, la d’un oncle-avi seu que va fer la guerra i que el 1939 va passar la frontera i va anar a parar al camp d’Argelers. Pel que van explicar en el programa de la televisió, un dels moments de la novel·la, de fet el que li dóna títol, és la festa de l’ós que té lloc a Prats de Molló (i que l’autor, quan va ser requerit en una pregunta que semblava innocent per la Marina Espasa, va reconèixer que no ha vist mai). Doncs bé, Soler no va tenir cap inconvenient a dir que desconeixia absolutament la novel·la de Joan-Lluís Lluís, El dia de l’ós, de la qual els mitjans catalans hem parlat a bastament, que s’ha reeditat en edició de butxaca i que ha merescut com a mínim un premi, el Crexells. I que tracta un tema que el mateix Soler considera important des del moment que li ha servit per al títol de la seva novel·la.

Aquesta "llunyania i solitud" dels escriptors catalans respecte de la seva pròpia societat, de què parla en Manel Ollé a l’últim número de L’Avenç a propòsit dels “contes russos” d’en Francesc Serés, o potser dit d’altra manera, el caràcter subaltern de la producció literària en català als països de parla catalana, tendeix a esborrar-se quan la nostra literatura és traduïda a fora, i és llegida (aparentment) sense cap pre-judici lingüístic previ. Avui que la televisió nostrada estrena una adaptació de Les veus del Pamano, no em sé estar de mostrar-vos dues fotos preses aquest mes d’agost a Alemanya. En una, precisament, s’hi veu com la novel·la de Jaume Cabré supera en vendes, a la llibreria de l’aeroport, el bestseller de Ruiz Zafón. A l’altra, el llibre de Baltasar Porcel sobre la Mediterrània és escortat, amb tota naturalitat, en un aparador de la Literaturhaus de Berlín, entre el Tàmesi de Peter Ackroyd i el Danubi de Claudio Magris. Les conclusions són, em sembla, massa òbvies com perquè ara les hagi de repetir.