Marsé, reconegut

Juan Marsé ha estat guardonat, finalment, amb el premi Cervantes. Fa molts anys que el llegeixo, i el tinc per un gran escriptor, un extraordinari narrador. Si ho recordo bé, el primer que en vaig llegir va ser Si te dicen que caí, quan jo tenia catorze o quinze anys, en una edició mexicana que em va passar per sota el taulell en Bernat A., un valencià llicenciat en clàssiques que havia obert una llibreria al carrer de casa els meus pares, on jo anava a ajudar i a tafanejar llibres. Després l'he anat llegint, encara que no sistemàticament. Dels últims títols, recordo particularment El embrujo de Shanghai i Rabos de lagartija. La narrativa de Marsé, bàsica per entendre un sector de la societat barcelonina i catalana del franquisme, ha estat però aparentment poc estudiada: en un recull recent sobre la novel·la de Barcelona que han publicat la Fundació Tàpies i l'Arxiu Històric de la Ciutat, les editores han hagut de recórrer a un text antic d'uns geògrafs per al capítol dedicat a la narrativa urbana de Marsé, a falta d'un estudi més recent sobre la qüestió. Potser aquesta falta d'estudis sobre la seva obra, malgrat la seva importància evident, i el fet mateix que la seva literatura sigui una literatura centrada en uns barris i unes classes subalternes, ajuden a explicar, també, el fet que el premi Cervantes se li hagi resistit fins avui.

De les reaccions hagudes, voldria destacar la del pintoresc personatge que fa de ministre de Cultura. Sense que ningú s'hagi escandalitzat gaire, l'individu ha afirmat que Marsé "ha contribuït a la defensa a Catalunya d'una llengua que parlen 500 milions de persones" (i que, i aquest és el corol·lari implícit evident, aquí es troba "amenaçada"). La rèplica al ministre la ver fer, afortunadament, el mateix Marsé, que va dir que ell no tenia cap intencionalitat política a l'hora d'escriure en la llengua "que le da la gana", i que, en declaracions recollides per El País, afegeix: "Escric en castellà perquè les meves lectures, el meu cinema, tot ho vaig aprendre en castellà i així vaig formar el meu discurs mental; si hagués estat un país normal, per entorn familiar potser escriuria en català."

L'entorn familiar de Marsé és prou curiós: va ser donat en adopció per un taxista castellanoparlant que havia enviudat feia poc i que no podia ocupar-se ell tot sol de dues criatures a una parella que sortia del Clínic i que, en el trajecte dins el taxi cap a casa, es va lamentar que no podien tenir descendència. El pare adoptiu de Marsé era un antic militant del PSUC, que havia estat empresonat i no sé si condemnat a mort després de la guerra, i que era un home d'un catalanisme molt abrandat. D'aquests orígens contradictoris potser se'n deriven algunes actituds de Marsé cap al catalanisme, però com que em va fer una mandra infinita llegir el seu El amante bilingüe, deixo la qüestió als psicòlegs.