El passat que no passa

Avui fa trenta-tres anys de la mort de Franco. Aviat, doncs, farà tant de temps que vivim sense el dictador com temps va durar la dictadura (a Catalunya, 36-37 anys). I, tanmateix, el pas del temps no em sembla, subjectivament és clar, similar. Del règim franquista en vaig viure, de forma diguem-ne conscient, no gaire més de sis o set anys. Però la impressió de feixuguesa, de temps detingut, de durada mineral, que associo amb el franquisme no té res a veure amb el temps, més accelerat i més viu, però paradoxalment més "curt", que hem viscut després. La durada del franquisme serà aviat igualada per la de la democràcia i l'autonomia, però la impressió d'immobilitat, d'immutabilitat, del franquisme perdura en la memòria com un temps més llarg.

Aquest vespre s'emet un documental a Tv3 fet per la M. Dolors Genovès i que es diu "Topografia de la memòria". Veieu-lo si podeu. S'hi analitzen cinc casos diferents d'enfrontar la memòria històrica (Sud-àfrica, Argentina, Alemanya, Itàlia i Catalunya/Espanya). I s'hi repeteix la idea que han d'haver passat trenta anys des dels fets per poder-los encarar correctament. Potser sí. Però aquests dies als diaris ens trobem la constatació de com és de difícil, encara, fer front al franquisme. Dues notícies ressalten. L'una, grotesca, digna de Valle-Inclán: el president del Congrés, l'inefable Bono, renunciant a col·locar una placa en homenatge a una monja carca que es feia dir, encara que sembli mentida, Sor Maravillas. (Per cert: us heu fixat, en la foto, com s'assembla a Bono?) Això, després d'insultar els seus teòrics companys de partit i de mostrar, sobretot, que l'educació franquista que va rebre va fer forat en ell. L'altre també és una marxa enrere, però d'una altra naturalesa: la renúncia del jutge Garzón a investigar el parador dels desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme, i la seva inhibició en favor dels tribunals provincials de les zones on hi ha fosses comunes. Potser sí que, com insinuava ahir el Corriere della Sera és un moviment estratègic, un hàbil contraatac que evitarà que la investigació no s'arxivi (cosa que hauria passat si l'hagués continuada ell). Potser sí, d'aquestes estratègies els italians en són mestres. Però a mi em segueix semblant que aquí hi ha hagut un cas de vedetisme judicial que, en lloc d'afavorir la causa dels familiars dels desapareguts, els ha deixat dolguts i amb un pam de nas. Ara, això sí, els diaris de mig món han parlat d'ell, del jutge Garzón. Al capdavall, potser era del que es tractava.