El descrèdit de la paraula

L'emissió, que no he vist, d'una sèrie molt publicitada a TV3 sobre el bandoler Serrallonga ha motivat una crítica generalitzada pel que fa a l'accent amb què parlava l'actor protagonista de la sèrie. La descurança lingüística no és, malauradament, un fet nou en la nostra televisió, com no ho és al teatre o al cinema nostrats. Ara, és clar, que un bandoler de principis del segle XVII i de les Guilleries s'expressi amb un accent xava fa, o hauria de fer, el mateix mal efecte que si anés vestit amb indumentària d'una altra època o que si aparegués dalt d'una motocicleta. Això, és clar, si no fos per aquesta convicció, tan estesa, que no hi fa res com parlem (o com escrivim): aquest terrible descrèdit de la paraula a què semblem condemnats. La meva germana T. em diu que va sentir, per la ràdio, una entrevista amb el director de la sèrie i que, quan li van preguntar quins criteris havia tingut a l'hora d'escollir l'actor protagonista en el càsting, va dir que el físic i la mirada. Com si la manera de parlar no fos decisiva en un actor, i en la credibilitat que ha de transmetre d'un personatge.

Un cop, fa ja molts anys, vaig sentir a un savi en aquestes qüestions, Jaume Ayats, que deia que la gent d'una determinada comarca parla amb l'entonació dels animals (o potser va dir els ocells?) d'aquella contrada. Els de les Guilleries, gent boscatana, haurien de parlar amb un accent fosc, espès com el bosc. Però es veu que quan aquella mirada desafiant de l'actor que va seduir el director indocumentat reptava el seu contrincant, se sentia a dir: "Sóc Iuan de Sarrallonga" i l'efecte amenaçador es diluïa, i la credibilitat naufragava. Quina llàstima!