Bertrand Russell i Déu

En el llibre de Julian Barnes hi és molt present també, com deia ahir, la idea de l’existència o no de Déu. En un moment determinat, Barnes recorda com Bertrand Russell, al final de la seva vida, era interpel·lat amb l’amistosa provocació de com reaccionaria si, després de tota una vida de promulgar l’ateisme, resultava que s’havia equivocat. Què faria quan es trobés davant la deitat que sempre havia negat? En aquestes ocasions, escriu Barnes, Bertrand Russell solia respondre: «Bé, aniria fins a Ell i li diria: ‘No ens n’has donat prou proves’.» (22 de juliol)

Por de morir. Julian Barnes és, des que en vaig llegir El lloro de Flaubert, un dels meus escriptors britànics predilectes. A l’estupenda botiga de la London Review of Books, situada a tocar el Museu Britànic, vaig comprar l’últim llibre que ha publicat, Nothing to be Frightened of (Londres: Jonathan Cape, 2008). És un llibre sobre la por a morir-se, un sentiment que, tot i el títol (Res a témer) preocupa seriosament Barnes, que escriu; «la meva por de morir ha esdevingut una part essencial de mi.» Escrit a la ratlla dels seixanta anys (va néixer el 1946), el llibre és fet de moltes coses: hi trobareu reflexions sobre la (in)existència de Déu, la memòria personal, l’envelliment o la mort dels pares;una conversa amb el germà, filòsof, i un homenatge constant a Jules Renard i el seu Journal. Com a bon francòfil, Flaubert i Montaigne també hi són convidats. I hi ha ironia, ironia a cabassos: fins i tot quan passa comptes, de forma no gaire clement, amb la seva mare. De reflexions, n’apunto una: «La memòria és identitat. He cregut això des de -oh, des que puc recordar. Ets el que has fet; el que has fet és en la teva memòria; el que recordes defineix qui ets; quan oblides la teva vida deixes de ser, fins i tot abans de la teva mort.» (21 de juliol)