dijous, 31 de juliol de 2008

Sempre Wilde

Després d'assistir a l'estrena barcelonina de Pinsans i caderneres, un espectacle excel·lent cuinat a quatre mans per Narcís Comadira i Xavier Albertí, constato, per alguna reacció aïllada, que no tothom sap encaixar la ironia. Així, la que és una evident reivindicació d'un gènere, la cançó, i molt en concret de la cançó en llengua catalana, per part d'Albertí, semblava que era vista com una conyeta, com una burla a aquesta mateixa tradició. Si el discurs de Cordelira (l'alter ego de Comadira en la funció) és fins i tot elegíac! És clar que hi ha gent més dotada que altra per a la ironia. El campió indubtable segueix sent Oscar Wilde, la capacitat del qual per capgirar el sentit d'una frase és del tot perdurable: l'última que li he llegit és aquella en què Wilde trabuca la frase convencional "La beguda és la maledicció de les classes treballadores" per aquesta altra: "La feina és la maledicció de les classes bevedores". Demà és l'últim dia abans de vacances.