Immigrants: primera i segona generació

Fa unes setmanes, en un altre lloc, comentava l'afirmació que l'experiència espanyola amb la immigració no és traumàtica com a França o a la Gran Bretanya, i gosava sostenir que això es deu al fet que és un fenomen recent, i que els problemes de debò sorgeixen amb la segona generació, que és la que en realitat es planteja la qüestió de la pertinença: "Som totalment, plenament d'aquí? Ens deixen ser-ho?" Aquests dies estic llegint una col·lecció d'assaigs d'un escriptor jove lligat a la London Review of Books, Andrew O'Hagan. El llibre es diu The Atlantic Ocean i té com a tema central les relacions entre els Estats Units i la Gran Bretanya (que algú altre va definir, de forma inoblidable, com "aquelles dues grans nacions separades pel mateix idioma.") I és parlant de la immigració britànica cap als Estats Units que O'Hagan diu això. Tradueixo: "Si voleu entendre la història del primer liberalisme americà, no analitzeu l'experiència dels pares, els immigrants, sinó les aspiracions dels fills, als quals Amèrica oferia una resposta enganyosa al problema de la pertinença. Els pares volien una vida millor: la van trobar en un vaixell. Els fills tenen una vida millor: però no poden trobar un vaixell que els retorni a ells mateixos." Aquesta és, em sembla, la qüestió.