2 de maig. Els anarquistes i la revolució

L’any 1920, quan la Revolució d’Octubre era encara molt recent, l’Ángel Pestaña se’n va a Rússia, en representació de la CNT, amb el mandat d’estudiar la proposta que l’organització anarcosindicalista s’adhereixi a la Tercera Internacional. Les seves reticències, tan evidents com justificades, cap al centralisme i la burocratització del naixent règim soviètic les explica poc després en un llibre titulat Setenta días en Rusia. Lo que yo vi, publicat a Barcelona el 1924. Quan arriba a la ciutat aleshores anomenada Petrograd, Pestaña té la sorpresa de retrobar-hi un vell conegut: l’escriptor Victor Kibalxitx, conegut amb el nom de guerra «Victor Serge», que havia col·laborat en els mitjans anarquistes espanyols i que ara fa costat a la revolució bolxevic (tot i que després serà detingut i expulsat per Stalin). En la conversa que tenen a l’hotel, Victor Serge fa una consideració interessant sobre el paper que, al seu parer, havien tingut els anarquistes russos en les dues revolucions de 1917. En lloa el fet que sempre se’ls va trobar a la primera línia del combat, però també en critica les «expropiacions», en forma d’assalts i robatoris a bancs, que duien a terme els anarquistes: «Apenas lanzado el grito de ¡todo el poder a los Soviets!, mejor dicho, apenas puesto en práctica, ya que lanzar se había lanzado el primer día de la revolución de marzo, las expropiaciones colectivas y tumultuosas fueron muchísimas, y entonces se vió a todos esos anarquistas que habían practicado la expropiación como sistema de propaganda, entrar en los bancos, dedicarse al saqueo, apoderarse de millones de rublos, o de alhajas y valores, dirigirse a las casas que les parecían más lujosas y confortables, expulsar a sus habitantes a la calle y acomo

darse ellos, sin querer preocuparse de nada más.
El malhechor, en el sentido que los regímenes capitalistas y la literatura dan a esta palabra, se despertaba en aquellos individuos, eclipsando y destruyendo al idealista, al hombre de conciencia y de ética anarquista.» (p. 24)
Aquesta és la raó, afegeix Kibalxitx, del predomini final dels bolxevics en la revolució d’octubre. A nosaltres, en ple debat sobre els lligams entre anarcosindicalisme i delinqüència comuna, l’argument ens resulta inevitablement familiar.