16 de maig. Notícia de primera plana

És sabut que les notícies importants no són sempre les que ocupen la primera plana. Tot i que ara alguns diaris han avançat la secció d’economia, que abans solia ocupar les pàgines finals del diari, i ara li han donat una centralitat més gran –en una mostra que la nostra realitat, com ja fa tant de temps que sabem, està condicionada decisivament pel fet econòmic–, la política segueix ocupant normalment els grans titulars. És per això que no podem sorprendre’ns de veure, a El País d’avui, una notícia com aquesta a la secció diguem-ne frívola que es diu “gente”. La notícia, datada a Londres, diu que una ONG d’inspiració cristiana, Christian Aid, denuncia el comportament hipòcrita d’alguns famosos (assenyala amb el dit els cantants Bono i Phil Collins i el pilot Lewis Hamilton) que s’omplen la boca denunciant la pobresa al Tercer Món, però que després, mitjançant l’enginyeria fiscal o la residència fiscal a països com Suïssa, eviten tant com poden de complir amb le seves obligacions tributàries. L’ONG esmentada considera, amb tota la raó, que si aquests famosos paguessin impostos com la resta dels seus conciutadans, ajudarien a combatre la pobresa molt millor que no amb els concerts de caritat que organitzen –i que sovint acaben convertint-se, encara que això no ho digui Christian Aid, més en concerts d’autopromoció que no en mecanismes efectius d’ajuda al Tercer Món.
La perversió que hi ha en el fet de donar la notícia a la secció de “gente” és que Christian Aid va molt més enllà en la seva anàlisi. El seu informe ataca també les grans assessories fiscals que ajuden les multinacionals a estalviar-se cada any milers de milions de dòlars. Les maneres, legals o no, que tenen aquestes multinacionals d’evadir el pagament d’impostos costa cada any al fisc dels Estats Units uns 160.000 milions de dòlars, una xifra equivalent a 1,5 vegades els diners que tots els països rics dediquen a ajudar els més pobres. I no s’oblida tampoc de subratllar la complicitat dels estats amb aquestes pràctiques per la seva tolerància amb els paradisos fiscals. És aquí, i no tant en l’anècdota del cantant que té el domicili fiscal a Andorra o a les Seychelles, on la injustícia institucionalitzada, la insolidaritat consentida i la desigualtat sancionada pels governs democràtics fa evident que vivim en un món molt allunyat encara dels ideals del 1789. I és que alguns obliden que, amb la llibertat, el triple lema es completava amb la igualtat i la fraternitat.