divendres, 16 de maig del 2008

4 de març. El somni d’Obama


Un home de nom improbablement americà, Barack Hussein Obama, senador per Illinois, s’encamina cap a ser el candidat demòcrata a la Casa Blanca, si no és que la seva ferotge rival, la senadora Clinton, li ho impedeix. En aquestes setmanes, en què els mitjans exploren amb una certa assiduïtat els seus orígens, algú s’ha tornat a llegir el llibre que l’ara candidat a candidat va publicar l’any 1995 amb el títol de Dreams from My Father: A Story of Race and Inheritance. Allà Obama hi contava la seva infantesa a Hawaii i a Indonèsia, marcada per l’absència del pare, un estudiant de Kenya que se n’havia tornat cap a l’Àfrica després de doctorar-se a Harvard.
Una qüestió central en el llibre, és clar, és la de la raça. L’any 1979, Obama va a la universitat, a Los Angeles, i allà descobreix «un dels secrets més ben guardats sobre els negres: que la majoria de nosaltres estàvem cansats de pensar sempre en la raça.» Tanmateix, després de recordar que una noia de la universitat, d’origen multiracial, gairebé es posava a plorar dient que els negres l’obligaven a decantar-se per un costat o altre, i que eren els negres els que sempre feien qüestió de la raça, Obama fa la reflexió següent: que la integració és un carrer de direcció única, que la minoria sempre s’assimilava dins la cultura dominant, com si només la «cultura blanca» pogués ser no-racial, neutral, i objectiva. «Només la cultura blanca tenia individus.» No els sona, l’argument? Canviïn, si els plau, «cultura blanca» per nació-estat, i veuran que aquest és l’argument predilecte dels nostres estimats babèlics.