L'11-S, noms i imatges

El silenci a la zona zero, aquest matí de l'11 de setembre, és el que impressiona més. Sobretot en una ciutat com aquesta, que respira a tota hora sorollosa com un animal fatigat. El públic no pot accedir més enllà de Broadway amb el carrer Liberty, i sent a distància com dues persones llegeixen, un rere l'altre, els noms dels gairebé tres mil morts que va provocar l'atemptat que va esfondrar les torres bessones. Els noms, sempre els noms.

A l'altre costat, un cor de dones amb aspecte mongil, joves i no tan joves, tocades amb una còfia del temps dels primers colons, canten himnes religiosos. En l'església que hi ha al davant de la zona zero, que va servir de refugi als bombers i policies que miraven de rescatar víctimes, tot d'objectes recorden aquells dies dramàtics: els voluntaris anaven a canviar els llençols dels llits de campanya on dormien els bombers, després de jornades de més de dotze hores entre les runes, i els portaven ossets de peluix perquè no dormissin sols. A fora, menys sentimentalisme: uns quants manifestants, silenciosos també, demanen amb pancartes conèixer la veritat de l'11-S i subratllen la responsabilitat del govern de Bush en l'afer, que consideren un afer intern. La policia impedeix que la protesta agafi volada, i els fa restar en una vorera. A l'altra vorera dels manifestants, en franc contrast, un grup de xofers espera, amb cotxes luxosos, alguns convidats a l'acte, que ha estat reservat als familiars i als cossos uniformats. Fem fotos de la sortida dels convidats. Una dona passa de pressa, enarborant una gran foto d'una desapareguda, potser la seva filla. Em veu fent fotos, s'atura i posa: vol que la imatge de l'absent, de la desapareguda, es multipliqui. És una manera de combatre l'absència, com ho és la reiterada enunciació dels noms dels morts. És el nostre darrer dia a la ciutat, i marxem amb el silenci que ho impregna tot.