La innocuïtat de Dalí

En un MoMA ple de vistants catalans, l'exposició temporal de la darrera planta és dedicada a Dalí i el cinema. És una exposició que va organitzar l'any passat la Tate britànica i que ara acaba la seva itinerància americana al temple de la modernitat novaiorquesa. I tanmateix, detesto Dalí. No m'agradava com a persona, no m'ha agradat mai com a artista. L'exposició cal veure-la, però: ensenya diverses coses, més implícites probablement que no explícites. Obre, és clar, amb Un chien andalou i L'âge d'or: però on comença Dalí i on acaba Buñuel? I hi ha, sens dubte, un moment de ruptura, d'escissió: l'esclat de la guerra civil, l'assassinat del seu amic García Lorca. El moment és reflectit en un quadre, molt potent, de la col·lecció de la Tate: Autumnal Cannibalism (1936), en què dues figures entrellaçades es mengen l'una a l'altra amb un forquilla, un ganivet i una cullera. Fa pensar en el mateix malhumor que expressa l'esplèndida natura morta amb sabatot de Joan Miró, que veurem havent dinat, dues plantes més avall. (Ara bé, asèpticament, la cartel·la no parla de la mort de Federico i en canvi insisteix que Dalí no va "prendre costat" en la guerra civil espanyola). Però Dalí, a qui els surrealistes havien batejat amb l'acròstic del seu nom avida dollars, marxa als Estats Units, on va viure durant els anys 1940s. I passes, gairebé sense solució de continuïtat, de L'âge d'or a una pel·liculeta intranscendent per a la Disney (que la Disney va acabar produint l'any 2003!). Dalí connecta amb una determinada concepció de l'espectacle: el 1944 el productor Selznick el contracta per dibuixar la famosa seqüència del somni surrealista de Spellbound, dirigida per Hitchcock. Però el surrealisme de Dalí no ataca el sistema establert, tot al contrari. És el surrelista de plantilla de Hollywood. I el crític de la modernitat, des de posicions estèticament reaccionàries. L'exposició mostra el vídeo Chaos & Creation que va enviar l'any 1960 a una convenció on l'havien convidat. La cartel·la diu que és un dels primers vídeos d'artista que hi ha. El vídeo és una mena de conferència delirant de Dalí contra Mondrian, un dels artistes paradigmàtics de la modernitat. La cartel·la segueix dient-vos que "aquest projecte pot ser relacionat amb desenvolupaments contemporanis en el món de l'art, incloent-hi les performances de John Cage, els happenings d'Alan Kaprow, els esdeveniments artístics d'Yves Klein, i les màquines autodestructives de Jean Tinguely." Poca broma! Però algú, volgudament o no, vés a saber, ha tingut l'encert de posar, al costat d'aquest vídeo, l'últim quadre de l'exposició: és un retrat espantós del president dels estudis Warner Bros. (Portrait of Colonel Jack Warner, 1951). Potser és un dèficit meu, però no hi sé veure cap ironia, en aquest retrat llagoter (el catàleg reprodueix també el de la dona de Warner). Com no vaig saber-li trobar en el seu dia en el retrat de la néta de Franco dalt d'un cavall blanc que Dalí va pintar a les acaballes del franquisme i que, és clar, va ser reproduït a primera pàgina en huecograbado per La Vanguardia aleshores española. La postmodernitat ha insistit en l'esborrament entre les fronteres entre el highbrow i el lowbrow, la cultura d'elit i la cultura de masses. I per això els agrada Dalí, als postmoderns, perquè fa el pas de l'una a l'altra. Però agrairíem que no ens fessin passar bou per bèstia grossa: la seva actitud, estètica i vital, no té res a veure amb la d'un John Cage o un Alan Kaprow. Dalí no volia assassinar la pintura, com Miró, ni qüestionar l'art, com Cage. Si de cas, va poder sintonitzar amb l'actitud d'un Andy Warhol. Però, després del 1936 i de la seva renúncia, ja no va tornar a ser mai el mateix. Encara que seguís esforçant-se a fer, d'ell mateix, un personatge, i que acabés esdevenint una icona d'una determinada manera, innòcua, indolora, de vendre la transgressió artística inherent a la modernitat. Això sí, cal reconèixer que ha aconseguit allò que li agradava de repetir: que parlin d'ell, encara que sigui bé.