The party is over

"S'ha acabat la festa", deia ahir, fent servir una expressió ben gràfica, la presidenta del congrés dels Diputats nord-americà, la democràta Nancy Pelosi, en relació a l'actual crisi financera (la pitjor, probablement, va dir, en els darrers cent anys). El discurs de Pelosi, que podeu seguir per You-Tube, és molt interessant. Hi comença assenyalant les causes polítiques de la crisi: "la irresponsabilitat fiscal" de Bush, que, recorda Pelosi, va heretar de la presidència de Clinton un superàvit en els comptes federals i que en només vuit anys ha portat el país a l'esparverador dèficit actual. Mentre s'omplien la boca en defensa de les virtuts del lliure mercat (i retallaven els impostos als més rics), els republicans han practicat el que Pelosi qualifica com una "anything goes mentality", una política del tot s'hi val, que ha portat al "caos" present. I ara són els republicans els que corren a demanar als demòcrates que els ajudin a aprovar un pla de rescat de les entitats financeres de 700.000 milions de dòlars, que han de sortir de la butxaca dels contribuents. I es pregunta, retòricament és clar: per què si la crisi és d'aquesta tal magnitud, si som a la vora del precipici, per què no van saber preveure-la? De moment, però, el Congrés ha tombat el pla de rescat, amb l'oposició de molts diputats republicans (per als quals el pla fa olor de socialisme) però també per un bon nombre de demòcrates. Haurem de veure què passa ara, però sembla evident que hi ha haurà un abans i un després d'aquesta crisi en el sistema capitalista. Fa uns dies, Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia, declarava en una entrevista que "la caiguda de Wall Street és per al fonamentalisme del mercat el que va significar la caiguda del Mur de Berlín per al comunisme." Això farà que molts repetanis (fins i tot alguns republicans que ara han votat que no?) acabin admetent que "l'estat no és el problema, és la solució" (quan abans deien justament el contrari). Però el problema és que el desastre a què ha portat aquest fonamentalisme ideològic del lliure mercat esquitxa tothom, i tots en pagarem les conseqüències. Ara que és moda demanar perdó pels crims comesos pel nazisme i pel comunisme, potser seria un gest que algú demanés perdó pel caos a què ens han portat la "desregulació" que amb tant d'entusiasme han practicat els governs neoliberals des de Reagan i Thatcher ençà. La festa s'ha acabat, però els qui la van muntar i disfrutar han marxat deixant les factures sense pagar.