diumenge, 14 de setembre de 2008

Low Life

En Jordi P. m'havia insistit que no ens ho perdéssim, i aquesta vegada hi hem anat. És el Lower East Side Tenement Museum, i confirmo a l'hipotètic lector que no cal perdre-s'ho quan visiti Nova York. En realitat es tracta d'un edifici de mitjan segle XIX al carrer Orchard, al cor del barri baix. Un edifici d'immigrants en un barri d'immigrants: alemanys, jueus, italians, que ara han estat substituïts per portoriquenys. És un fenomen que fa pensar en el Raval barceloní, incloent-hi l'actual procés de gentrification, d'aburgesament, que està coneixent el barri. El Museu no és pròpiament un Museu, sinó una visita guiada a l'edifici en qüestió, que es conserva tal i com era a mitjan dels anys trenta, quan va deixar de ser habitat. Surts de la botiga (on aprofito per comprar el llibre de Luc Sante sobre la vida dels "de baix"), i en un petit grup menat per una guia (la nostra, Sarah, és una jove llicenciada en història), travesses el carrer i entres a l'edifici. Pugem al primer pis i, a cada un dels dos apartaments, la Sarah ens explica una respectiva història de vida: la primera, la d'una família alemanya que hi va viure la gran depressió econòmica dels anys 1870, i la segona la d'una família d'origen italià que hi va viure el crash de l'any 1929. Si ho he entès bé, tenen unes cent històries de vida de les aproximadament 170 famílies que hi van viure entre 1863, quan la casa es va construir (per un immigrant que hi va veure el negoci), fins al 1934, quan una llei federal obligava a unes mesures de seguretat contra els incendis que l'edifici no tenia, cosa que va fer que el propietari s'estimés més fer fora els set llogaters que no pas fer les obres que representava fer l'escala nova. I la casa es va tancar; només les botigues de la planta baixa van continuar. Fins que, a finals dels anys vuitanta, un paio que buscava un despatx per llogar, hi va entrar i va saber veure l'oportunitat d'explicar, en un sol edifici, un bon tros de la història de la ciutat. D'una història vista des de baix, des del Lower East Side i des de la classe treballadora immigrada. El Museu fa vint anys que funciona, i de forma competent. Anant pel món, n'hem vist algun altre exemple semblant (a Copenhagen, concretament). Però a Barcelona, ciutat obrera, ciutat bastida sobre la immigració, ens acontentem a ensenyar, amb l'orgull del gec, el pis de la Pedrera. Oblidant l'altra cara de la moneda: com a tot arreu, l'esplendor dels uns se sustentava sobre la misèria dels altres. Hem passat de la "ciutat del perdó" que no fou a la ciutat de l'oblit, la ciutat dels rics de nou, que no volen recordar d'on vénen sinó només allà on pensaven arribar. En sortir, ens aconsolem al Katz's Deli amb un entrepà inoblidable de pastrami i una cervesa ale, no gaire espessa, que es fan ells mateixos.