dimecres, 1 d’octubre de 2008

Un míting quebequès

Un atzar inesperat (disculpeu: n'hi ha, d'esperats?) ens ha portat, per segona vegada en el mateix mes, a creuar l'Atlàntic. Aquest cop el viatge es fa més pesat: hi ha una llarga escala a Amsterdam abans d'agafar l'avió cap a Montréal. Mentre fem cua, enmig d'unes mesures de "seguretat" exagerades que endarrereixen considerablement l'embarcament, constatem una gran diversitat entre el passatge: ningú no s'assembla a l'altre. Gent corrent, molt poc fashion, de tonalitats de la pell i d'accents de la parla diferents. Davant nostre, una dona alemanya de probables orígens o lligams francesos, es posa a parlar en francès. De seguida deixa entreveure la seva preocupació per la llengua, pel que li sembla un predomini de l'anglès al Quebec: "Ja ho veureu, ja, a Montréal", adverteix. És a dir, com si fos catalana i parlés de Barcelona.
L'endemà, a l'hotel, posem un moment la tele per mirar de trobar la informació metereològica, bàsica en un país de temperatures canviants i extremes. Fent zàping, trobo una entrevista amb un home encara jove, corpulent, voluminós, que ha estat premiat per vés a saber qui per haver promogut, vés a saber on, un monument a la "francofonia". La llengua, toujours.
Al migdia, ja a la Universitat de Montréal, assistim a un acte polític del Bloc Québécois. Hi ha eleccions generals el 14 d'octubre i cartells electorals pertot. Una cua inacabable d'estudiants accedeix amb mitja hora de retard (ha calgut esperar l'arribada dels polítics) a un auditori que s'omple aviat, malgrat que té una gran capacitat. Els joves organitzadors -l'acte s'inscriu dins la "Semaine de la Souveraineté 2008"- reparteixen banderetes de paper. L'entrada dels dos oradors és espectacular, a l'americana: aplaudiments, gent dreta, càmeres, flaixos, xiulets, udols. L'estudiant que presenta l'acte fa, amb convicció, una crida a la mobilització: "voter Bloc Québécois c'est voter pour ce que nous sommes", diu. I acaba amb una cita d'André Malraux sobre el valor de la cultura que és aplaudida amb fervor.
Ara és el torn de l'oradora. Defensa "l'anomalia" que suposa l'existència del Parti i del Bloc Québécois, i diu que molta gent es pregunta per a què serveix. I respon: per a la independència; per a, finalment, "se donner un pays." Enfront, un Canadà sempre centralitzat i insensible a les demandes d'autogovern. I acaba amb un eslògan rimat: "Vous n'avez qu'un seul choix, c'est voter pour le Bloc Québécois". Després d'ella, intervé el cap de llista, Gilles Duceppe. Explica que en les eleccions del dia 14 hi ha només dues opcions: el vot conservador o el vot quebequès. Amb un argument que ens és familiar als electors catalans, diu que cal evitar la possibilitat que els conservadors, actualment molt influïts pels republicans nord-americans, tinguin la majoria en el parlament federal. Ho fa amb una retòrica una mica antiga, i potser adonant-se del públic que té al davant, insisteix en un argument: acusa el primer ministre sortint, i candidat conservador, Stephen Harper, de voler enviar els nois de 14 anys a la presó; i remarca: els vol enviar a la presó, "la universitat del crim", enlloc d'enviar-los a la universitat del saber. Enfront d'això, hi oposa la "visió quebequesa", una visió que concreta en l'oposició a la guerra de l'Iraq, a la guerra de George W. Bush. No sé si arriba a entusiasmar els estudiants, tot i que de tant en tant riuen quan deixa caure una petita ironia. Parla ara de com el govern conservador està vinculat als interessos de les grans companyies petrolieres. En essència, la dualitat que estableix és aquesta: conservadors i interessos petroliers vs. protocol de Kyoto i Bloc Québécois. Es pronuncia també contra la retallada pressupostària en matèria de cultura que promouen els conservadors, i afirma que és la cultura la que ens permet tenir la nostra identitat. Mentre parla, el pòster amb la seva foto que hi ha al nostre costat del passadís, es desenganxa i cau a terra.