Viande fumée

Un canadenc és un americà amb Seguretat Social i sense pistola. Aquesta definició, que agrada tant als canadencs, és probablement certa. Montréal és, si més no, una ciutat bàsicament americana, tot i que s'hi parla francès -i americà. Els Estats Units són molt a prop: Boston i Nova York a menys de sis hores de cotxe, i d'una d'avió. Només el Vieux Montréal, un barri de cases baixes de pedra grisa -una grisor accentuada avui pel cel de color de plom-, que ens recorda el vell Copenhagen, us retreu els orígens francesos de la ciutat. La passejada pel barri vell és, però, desconcertant: en la trama dels carrers hi ha molts solars buits, on hi havia hagut abans una casa, ocupats ara per pàrquings de superfície a cel obert. Altrament, el barri és desoladorament buit a primera hora de la tarda. Tret d'alguns turistes badocs que el recorren en aquells cotxes a cavall que hi ha a totes les ciutats turístiques, gairebé ningú va pel carrer. Fa un efecte estrany, un sector sense vida tan cèntric, a l'ombra dels gratacels del downtown. Ens refugiem, però, en una galeria d'art on hem anat a veure una exposició de Sophie Calle, Prenez soin de vous. És la peça que va presentar l'any passat a la Biennal de Venècia. Extraordinària, d'una intel·ligència davant la qual, si en portessis, no podries més que treure't el barret. Un dia n'hem de parlar. En sortir, enfilem cap al port vell, que està sotmès a una renovació com la de Baltimore o de Barcelona. I d'allà cap a l'eixample i els barris més animats. La graella del teixit urbà és ben americana, amb la diferència que aquí els carrers i les avingudes no estan numerats sinó que duen noms de sants. Si pugeu pel bulevard Saint-Laurent, us diuen, veureu les diverses aportacions immigratòries que han ajudat a fer aquesta ciutat el que és: xinesos, jueus, italians... Aquest bulevard divideix (com ho fa la Cinquena Avinguda a Nova York) els carrers entre el sector est i l'oest, però més imperceptiblement, constitueix també la línia divisòria entre els barris anglòfons i els francòfons. Una divisió que, intueixes, és bastant estricta: la diferència lingüística, amb un component de classe innegable (els francòfons van ser dominats per l'elit anglòfona fins als anys seixanta), és mantinguda per un doble sistema, escolar i universitari, que sembla poc permeable. Si tu ets francòfon vas a l'escola francesa, i després a la universitat francòfona, i a l'inrevés: la Université de Montréal i l'UQÀM, d'una banda; McGill i Concordia, de l'altra. Dues llengües hegemòniques en un combat desigual: hi tornarem. Mentrestant, el passeig, en una hora ja foscant, acaba, a Plateau Mont-Royal, el barri més chic, i menjant un entrepà de smoked meat (o viande fumée, si ho preferiu) a Schwartz's, després de fer una estona de cua al carrer, que no em fa oblidar però el pastrami del Katz's novaiorquès.